16 de gener del 2013

CORRUPCIONS

El més perillós dels casos de corrupció en la política (desviació o perversió) és creure que tothom és i actua de la mateixa manera. Que qui més qui menys les mans se n’unta i que la corruptela és un dels pocs avantatges que té el mateix exercici professional de la política, precisament per guanyar-hi més que no pas perdre-hi. I principalment estar convençut que, si no robes massa, no et passes molt (és a dir, no desvies milions d’euros o no contractes a dit un centenar de serveis entre els teus amics i coreligionaris), no entres en col·lisió amb els codis morals i ètics ordinaris. És allò que s’aprenia antigament: una cosa greu, pecat mortal, és la mentida; però, una altra cosa, és la mitja mentida, l’ocultació justificada de la veritat, la mentida pietosa i fineses lingüístiques i intencionals per l’estil. El més punyent, doncs, és que segons quins graus de corrupció, de corruptela, de frau electoral, de prevaricació o similars, hagin deixat de ser considerats en l’exercici de la governança una immoralitat, una deshonestedat, una pura injustícia i una punyalada al cor i a la intel·ligència de la ciutadania.

Espanya deu ser el país amb més polítics imputats per corrupció del món. En els rànquings de països més poc nets i clars, ocupa un dels llocs més singulars del planeta. Hi ha partits que en tenen tants que ja no troben recanvis per ocupar els llocs de responsabilitat. Això sí, sempre veuen la biga a l’ull de l’altre i mai al seu. I en l’era del coneixement i de la comunicació, en què es pot observar cada moviment que hom fa en el lloc més recòndit, encara tenen els sants pebrots de negar l’evidència. És clar, la justícia ha de demostrar que s’ha actuat penalment. Caldrà saber si algú ha vulnerat la legalitat, diu el fiscal general de l’Estat, en el cas dels ulls grossos que va fer el Banc d’Espanya davant els indicis de delicte que informaven els inspectors de la institució. I passen aquestes coses als morros de tots els ens supervisors del nostre sistema de control. I no hi ha dia que no es destapi un altre cas. Un no parar, com si no en tinguéssim prou amb la milionada creixent d’aturats, dels llindars esgarrifosos de pobresa, de misèria i de mala bava. Sí, sí, l’home és una imperfecció de la creació. La raó moral és la base de la nostra educació. Però, el lupus est homo homini de Plaute funciona la mar de bé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada