23 de gener de 2013

ELS CATALANS, TAMBÉ

Allà dies poc ens va faltar que no ens moríssim tots en l’odissea del nou estatut. I ara, amb la declaració de sobirania, hi ha anat de poc. No ho sé, qualsevol pas important que ha de fer el nostre país no solament costa Déu i ajuda, sinó que sembla com si tothom fes el possible per convertir-ho en una empresa impossible. De vegades, en canvi, fem segons què amb una lleugeresa esfereïdora, com per exemple, sumar els diputats de CiU, els d’ERC, els d’IV i els de la CUP, al Parlament com si tots fossin vots independentistes. No és solament que Catalunya sigui una nació amb pluralitat de pensaments, d’idees, d’ideologies i de filosofies de vida, de cultures i, si es vol, d’ètnies, que això ja ho sap un nen només néixer, sinó que tot porta a l’evidència, (anys i anys d’empirisme no deixen marge d’error), que els catalans tots portem un rei al cos i som tan incapaços, en conseqüència, de comportar-nos com a poble com de poder signar un acord que duri més d’un segon d’haver-lo signat. Som tan primmirats, tan recelosos, tan adversaris per no res que o bé sospirem perquè no ens governi ningú, o bé perquè, en tot cas, qui ho faci que ens tragui totes les castanyes del foc, si potser fins i tot la pols que s’acumula davant de la porta de casa nostra.

És clar que l’ individualisme reconcentrat que ens defineix ens fa ser també genis i els primers en moltes arts, ciències i fantasies. Que la competència és un bon argument, segons alguns paradigmes, per reeixir o per aconseguir l’excel·lència. Tot el que vostès vulguin. Però, el sentit de país és una qüestió que fa segles que hem deixat de tenir i que, ara per ara, dubto que recuperem algun dia. Si no, com s’explica que hi hagi col·lectius de ciutadans, partits polítics a l’oposició, sindicalistes, mitjans de comunicació, que encara ara no sàpiguen que Catalunya està no asfixiada econòmicament, sinó que és simplement un miratge d’autonomia per mor dels botxins que a les urnes sempre aconsegueixen la majoria a les corts espanyoles. ¿Com és que un coneixement tan elemental, com que l’estat del benestar especialment el català, està tocat de mort, no el demostren un munt de gent tan important com els qui criden contra les retallades? Fa feredat aquesta mena d’ignorància esportiva! Aquesta espècie d’instal·lació en la frivolitat de dir: oi que m’arreglaràs el meu, conseller/a?

Cap comentari:

Publica un comentari