30 de gener de 2013

S’HA ACABAT LA COMÈDIA?

Per fi sabem de quin peu calcen les direccions dels de tots els partits que són representats al Parlament. Bé, amb l’excepció de la CUP que vol i dol i té un horitzó, una missió i una visió que encara no ha tingut temps d’ajustar a la racionalitat parlamentària. Ara tenim una idea més afinada que mai de qui és qui entre cadascun dels parlamentaris, més enllà de la direcció i de l’estratègia oficial dels partits polítics. I hem vist i veurem repetidament, fins que s’arribi al final del camí emprès, quin concepte tenen dels catalans, de Catalunya, del Parlament i de la democràcia, els partits diguem-ne per resumir, tal com es feia al País Basc, del “bloc constitucionalista”. El més dolorós d’aquest streptease, no només per a molts afiliats i simpatitzants del PSC, sinó precisament per a la ciutadania amb un mínim de memòria dels objectius fundacionals d’aquest partit, és que hagi decidit de renunciar al que havia estat i s’hagi convertit, públicament i en sessió històrica, en la filial més ortodoxa del PSOE. Per fi, la seua direcció ha proclamat urbi et orbe que Catalunya no és ni nació ni subjecte polític ni sobirà ni res que s’hi assembli. Inaudit!

Doncs sí, s’ha acabat la retòrica estatutària, constitucional, federalista o confederalista i, per fi, es parla clar, simple, planer i entenedor per a tothom. Per fi sabem, també, que per a uns la democràcia rau en el poble i per a d’altres en la Constitució, votada per cert per molts pocs dels qui poden votar ara mateix. Per a uns, Catalunya és una nació cultural i social que té tot el dret a decidir el seu futur políticoadministratiu, mentre que per a d’altres, l’altre dia eren 41 diputats de 135!, és, fet i fet, una província més d’Espanya, a la qual, ara més que mai, s’ha de castigar de valent per haver ofès Espanya. Però sí, al mateix temps s’han obert del tot els melons de les desavinences internes entre coalicions, de les diferències d’interessos entre els partits sobiranistes, i de les oportunitats d’ampliar els llindar de vots del PP i C’s. I això, només amb una declaració com aquell que diu d’intencions. Què passarà quan s’arribi al dia “d”, esgotades totes les possibilitats de diàleg, jurídiques i ètiques, si els 85 diputats continuen dient sí i els 41, no? O ja no seran aquests els números? És cert que a Madrid estan convençuts que encara som un orgue de gats?

Cap comentari:

Publica un comentari