23 d’octubre de 2013

LES PORS, LES MATEIXES

El que més juga a favor de la política deu ser el temps. El pas del temps i la necessitat de la premsa de disposar d’un nou titular cada dia que passa. Qui es recorda del que prometien els diferents partits, ara fa un any i mesos, en els respectius programes electorals o en els seus mítings? La por de la gent que vol votar sofre el futur de Catalunya consisteix, exactament, en el fet que el procés acabi en un cansament i un avorriment oceànics. El temps és l’espai de la memòria, del record, de les il·lusions, de les projeccions cap a horitzons inabastables en generacions. El lentíssim pas del temps que adorm, que atenua, que cansa, que omple de matisos les coses, les idees mestres, els desigs, els entusiasmes, ens duu inevitablement a la inacció. El temps de la política, és desgraciadament tan penosament lent com el de l’educació social en els valors positius, l’adquisició de la ciutadania o la gènesi de les muntanyes. Amb la possibilitat d’exercir l’anomenat dret a decidir no pot passar com amb l’odissea, dramàtica per antonomàsia, de l’Estatut. Un sine die sense referendar la nostra voluntat de futur ens pot matar i enterrar per secula seculorum.

És clar que cal elogiar la tenacitat d’aquest nostre poble per reivindicar-se, per lluitar contra l’anorreament, contra la fatalitat i la frivolitat dels universalistes amb pàtries de centenars de milions de parlants i històries tan exemplars com les de la història sagrada. La fe en nosaltres mateixos ha mogut muntanyes. Si més uns mil·límetres. Hem construït mites, tòtems, hem monumentalitzat els mestres, però també hem fabricat tabús horrorosos. Ens hem afartat de temps, perquè hi ha massa morts en combat. I ves que ho han intentat els avantpassats amb la declaració de dues repúbliques catalanes i abans amb un munt de folis carregats de raons regeneracionistes, dites Memorial de Greuges. Però ens ha matat sempre la gestió nefasta del temps, la dilació en les decisions, la capacitat malaltissa d’analitzar fins al nucli o el moll del primer perquè de tot el que és, es mostra, es fa i es transforma. Tan ràpid que passa el temps de la vivència de les emocions i que lent que és el dolor de la frustració! Que fàcil que és l’horaciana vida, despreocupat de tot, fins i tot de ser d’ací o d’allà, en una illa qualsevol mentre et peixi la fina ironia i un aire de suficiència!

Cap comentari:

Publica un comentari