16 d’octubre de 2013

DESPRÈS DEL DIA DE LA HISPANIDAD

Quan el benestar està força ben repartit socialment, les diferències polítiques, ideològiques, culturals, tendeixen a conviure pacíficament. És palmari que la violència s’exacerba quan no hi ha feina, quan no es pot menjar, quan creix exponencialment el nombre de pobres de solemnitat, quan són milers i milers els joves que no tenen estudis ni feina, és a dir cap perspectiva de futur, i quan paradoxalment augmenta el percentatge de rics enmig del panorama desolador. I aquesta violència s’exaspera especialment, quan els catalans recuperem la nostra autoestima. Els rebrots de l’extrema dreta, de les ideologies totalitàries, racistes, xenòfobes i messiàniques, s’alimenten perfectament de la pauperació, de l’erràtica i l’autisme dels dirigents polítics, de la inoperància de la justícia, de la tendenciositat mediàtica, de la puerilitat intel·lectual, de la covardia individual, de la desmemòria i de l’augment de la reivindicació independentista. Fa dies que la caverna mediàtica alimenta la violència contra el secessionisme català, que els dirigents del PP creen un brou de cultiu, consenten o no condemnen les bravates neofeixistes, neonazis, les amenaces de cacera de bruixes de “catalinos”.

Ho sap tothom que en aquest país mai no hi ha hagut cap mena de reconciliació entre els bàndols de la guerra civil. Que els perdedors encara és hora que puguin recuperar la pols dels ossos dels seus morts. Que hagin sentit una paraula de perdó o hagin rebut alguna mena de compensació moral. La desmemòria interessada, les amnisties que se solen aplicar els botxins, la manipulació i la tergiversació cínica de la història, la pràctica sistemàtica del negacionisme, el càstig permanent en forma d’espoli, de trituració de la llengua altra que la de la Victòria, l’anul·lació de qualsevol altra identitat que no sigui la dels vencedors, són, entre altres, la columna vertebral monolítica del pensament únic, grande y libre. Tota la resta és pur consentiment. Una pura i simple fluixesa de regnes, perquè anem pasturant mentre belem com a corderets submisos. Mentre érem fenicis, malgrat les estocades, sempre ens quedava algun pa a la faixa. Mentre fèiem la transició, esgotats de tanta dictadura, no teníem esme per a res més que per respirar. Però que passats gairebé quaranta anys, en el fons tot segueixi igual, és realment patològic!

Cap comentari:

Publica un comentari