5 de març del 2014

LATÈNCIES

Quan escric això, la península de Crimea està a punt de tornar a esdevenir una república més de la federació Rússia. Ucraïna haurà perdut un territori autònom, tan gran com Sicilia, i des d’on, concretament a Ialta, els mandataris, Churchill, Roosevelt i Stalin, guanyadors de la segona guerra mundial, es repartiren, el 1945, el món. Un dia o altre havia de passar. El que està latent, el que bull ocultament, el que no s’ha acabat de resoldre mai, hi ha un dia que explota. I aleshores o bé retornes a uns orígens que poden ser tan problemàtics com els que està vivint avui mateix, (recordem la Guerra de Crimea, de 1854 al 1856, entre russos i una coalició de britànics, francesos, turcs i piamontesos), o bé reconvertir-te en el que fou el vell regne de Gotnia. Crimea durant un mil·lenni llarg fou envaïda per totes les tribus euroasiàtiques hagudes i per haver. Al port de l’heroica Sebastòpol, la ciutat autònoma dins la península autònoma de Crimea de la república d’Ucraïna, que al seu dia va patir l’extermini de pràcticament tots els seus habitants per les tropes nazis, Rússia hi té una base naval militar. Ja està tot dit, oi? I no hem parlat dels tàrtars, més de 250.000, que viuen a Crimea, i més de 150.000 que són a l’exili. Ja els estima Putin?

L’Europa dels grans Estats, França, Alemanya, la Gran Bretanya, Itàlia, Espanya, tremola. L’OTAN es pixa a les calces. I els qui ho han d’arreglar tot, els nord-americans, no estan per treure’ns les castanyes del foc una vegada més, sobretot en un indret on saben que posis com t’hi posis no ho arreglaràs mai, no en trauràs l’aigua clara i cap benefici. Al capdavall els turcs són els seus aliats i del mar Negre no en surt ningú si tapes els estrets de Bòsfor i Dardanels. Els catalans no som ni tàrtars ni Crimea ni res que s’hi assembli, però formem part del tauler dels problemes latents de la vella Europa, feta i refeta a base de patacades, multitud de guerres amb milions de morts, i amb una incapacitat absoluta per prevenir trencadisses sempre anunciades. Ni França ni la Gran Bretanya ni Espanya ni Itàlia han aconseguit mai galvanitzar, fusionar, en un sol home, en una sola dona, la multitud d’identitats nacionals diverses que integra cada un d’aquests i altres Estats. Sense catalans ni escocesos ni flamencs ni corsos ni bascos ni bretons ni turcs, etc., no hi haurà mai unió europea.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada