26 de febrer de 2014

GENEALOGIA DE L’ABSURD

És cert que la realitat supera la ficció. Però també és veritat que la major part dels monstres i dels absurds que crea la ficció, es troben en l’exercici de la política. En la mesura que és una activitat pública on es posa en evidència el grau de coneixements, d’habilitats, de capacitats i de personalitat, de geni, de talent o d’enginy, si no es té un cert domini de la prudència, de la mesura, si no s’és prou sensat i equilibrat de caràcter, el polític, com els personatges de l’escena teatral, tant pot esdevenir l’individu més ridícul i nefast del món com un mirall de virtuts. El més absurd. El més contradictori, el més mentider, el més energumènic, el més esperpèntic. El més delirant dictador o el més pelacanyes del món. L’espectacle polític del grotesc, de l’absurd, de l’oradura delirant, de l’inaudit, des que es debat el procés consultiu i secessionista català, ha pres una dimensió estratosfèrica. Veure com s’alineaven a les Corts, dijous passat, els vots del PP, del PSOE, del PSC amb els de la sulfurosa Rosa Díez, fa venir nàusees. Sobretot, si hom encara té una mínima consciència del que està bé i del que no ho està. O si és conscient, encara, del que és coherent i del que és contradictori i absurd.

Ara, per espectacle vergonyós, esfereïdor, el de l’exhibició pornogràfica de la més absoluta ignorància. Quan algun polític, contestant el nacionalisme català, declara que la nació espanyola és de les més antigues d’Europa (el qui afirma que ho és del món, se l’hauria d’internar directament, sense pal·litius), el ministeri d’educació, d’ofici, prèvia audiència és clar, li hauria d’anul·lar tots els títols escolars que hagués pogut obtenir al llarg de la seua vida. Inhabilitar-lo fins que no hagués tornat a escola i hagués aprovat l’examen d’història corresponent. De ben segur, posat que alguns d’aquests bocamolls els va la cosa predemocràtica, l’hauríem hagut de castigar de cara a la paret amb unes orelles de ruc, de braços en creu i llibres d’història a les mans. Saber més o menys història de Catalunya pot dispensar-se callant i, en tot cas, escoltant i aprenent. Però fer ostentació de la ignorància més supina davant milions de persones que han suat la cansalada per aconseguir un títol de batxillerat responent correctament a les preguntes de l’examen sobre la corona catalanoaragonesa, és de pocavergonyes.

Cap comentari:

Publica un comentari