17 de març de 2021

IMPOTÈNCIA

Els diccionaris defineixen la impotència com la falta de força, poder, capacitat o competència per realitzar una cosa, fer que succeeixi o oposar-hi resistència. La impotència comporta frustració i és una porta a la depressió. Segons els manuals del tema, és important en la infantesa fer l’aprenentatge de la tolerància a la frustració. Cal aprendre, de ben petits, a entomar, a trampejar, a negociar els nos dels pares als nostres incansables desigs, voluntats, requeriments i exigències. Les coses s’han de guanyar, sinó, sobreprotegits com a reis incontestables de la casa, podem de més grans esdevenir uns perfectes dictadors, però també uns tristos queixetes vulnerables a la més lleugera ventada de la dura realitat. Per exercir de català, per poder viure de català, ja ens entenem, (i si no, no segueixi llegint aquest article), cal que hom hagi après amb molt bona nota a tolerar la frustració amb què s’haurà d’enfrontar, pràcticament, cada dia de cada dia de la seua vida. Revessos judicials, un darrere l’altre, denúncies al TC de qualsevol llei important del Parlament, limitacions infames a l’ús de la llengua pròpia, intents de liquidació del model d’escola, submissió d’esclau a poders sobrenaturals de l’Estat, i bufetades, o escopinades a la història dels nostres pares, dels nostres avantpassats, sempre vençuts des de la Guerra dels Segadors.

Els catalans que volem viure de catalans, haurem adquirit tanta tolerància a la frustració que la majoria ens hem convertit en ciutadans d’un poble poruc, covard, fastigosament civilitzat i obedient. Som el jo líric de Salvador Espriu que en el seu Assaig de càntic en el temple es lamentava: Oh, que cansat estic de la meva/ covarda, vella, tan salvatge terra... Ens hem instal·lat en la impotència, en estem reconciliant amb la incapacitat per vèncer. La ràbia en consum com un ble d’espelma de Quaresma i no acabem d’encendre mai el ciri pasqual. I ens flagel·lem i ens aboquem munts de cendra a sobre contrits pels nostres pecats. Quan els tribunals europeus sentenciaran sobre els presos polítics, els exiliats o l’espoli del Museu de Lleida, uns i altres ja hauran complert el temps de condemna. I de les obres del Museu expropiades, se’n recordarà algú a part dels quatre gats que ens les hem estimat? Que la Congregació per a la causa dels sants santifiqui ja el venerable bisbe Messeguer!

Cap comentari:

Publica un comentari