VELLS ANALÒGICS

Les persones d’edat avançada que són analfabetes tecnològiques, que fins i tot tenen moltes dificultats per fer operacions simples en els caixers automàtics, em pregunto com s’ho faran si, tal com sembla que els gestors de la UE estan estudiant, desapareix el diner físic, els bitllets i les monedes? Llegim a la premsa que el 80% de les persones de més de 76 anys “sofreix” dependència digital. Ja fa un temps que es ve insinuant que els governs hauran d’implementar nous ajuts a la vellesa i concretament hauran de pensar a crear la figura de l’assistent digital o, en tot cas, afegir aquesta funció principalment als assistents socials. A Catalunya, segons l’IDESCAT, la població de 75 anys o més representa ja aproximadament el 10% del total dels habitants del Principat. Segons els demògrafs, la població de Catalunya és de les més longeves del món. I les projeccions que fan indiquen que l’any 2050 hi haurà prop d’11.000 persones centenàries i que aquestes dades escalaran extraordinàriament així que avancin les investigacions sobre l’allargament de la vida (naturalment o artificial). Tenint en compte aquesta realitat i que actualment a casa nostra ja hi ha més de 3100 persones centenàries, augurem que els gestors administratius, els graduats en Treball Social i òbviament els informàtics i especialistes en robòtica humanística seran els professionals tant o més indispensables que els llauners, els electricistes, els biomecànics i traumatòlegs en general.

M’imagino la distopia en què una persona, en plena senectut avançada, intenta fer tràmits en una Store-shop bancària amb un robot per disposar de dos bitllets de cinquanta euros per donar-los al seu net que ja passa dels cinquanta. I aquest artefacte li intenta explicar que si els hi vol regalar ha de dipositar-los en una guardiola electrònica, el PIN de la qual li van enviar per correu evidentment electrònic i que ha d’obrir una App que té instal·lada al telèfon mòbil superintel·ligent que l’entitat li va regalar per Reis...M’imagino a mi mateix amb un robot gestor personal, majordom, que he aconseguit amb l’ajut a la dependència després d’esperar un lustre, el qual no solament té cura de la meua salut sinó que, no sé com, s’ocupa de la meua economia. Més o menys com el robot encantador de la pel·lícula titulada en castellà Un amigo para Frank, estrenada l’any 2012.

HIPÒCRITES!

De la visita del Papa a Madrid em quedo amb la sublim manifestació d’hipocresia dels aplaudiments al Congrés dels diputats i diputades de les forces polítiques contràries precisament al missatge central de Lleó XIV sobre l’acollida de la immigració, la preservació de la dignitat humana, contra la polarització i la crispació política i el militarisme. Una demostració de fariseisme professional dels de manual. O sigui, el Papa els diu a la cara, als diputats que fan bandera de la xenofòbia i ostentació del seu menyspreu als principis bàsics de les societats democràtiques, fonamentades en els valors humanístics, i l’aplaudeixen set minuts com si no hi tinguessin res a veure. Com si entre aquests hipòcrites la farsa, el desvergonyiment i la insolència, no fossin sinó els seus models de comportament. Ells, tan catòlics, però tan roïnament ignorants de la sentència de Jesús quan critica els qui veuen la brossa a l’ull del proïsme, però no la biga a l’ull propi (Mateu 7, 3-5). Ells tan radicalment catòlics i apostòlics que aplaudeixen amb tota la barra qui els ha ventat una bona bufetada als morros i qui en altres mots els ha repetit aquelles paraules de Jesús (Mateu 23, 27-28): “Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites que sou com sepulcres emblanquinats, que per fora es veuen bonics, però per dintre són plens d’ossos de morts i de tota mena d’immundícia”. Un espectacle de màscares així, tan vergonyós, insisteixo, només el poden oferir els professionals de la hipocresia.

Sí, sí, també van aplaudir tot els diputats i les diputades, de dretes i d’esquerres, conservadors, progressistes, independentistes i els altres, quan el sant Pare va recordar la doctrina de l’església en contra de l’avortament i l’eutanàsia. I ho dic perquè cal tenir present que un hipòcrita és un caragirat, un giracamises, aquell personatge que “predica” una cosa i en fa una altra. L’hipòcrita és el de la doble moral, el de la moral de conveniència. El cínic perfecte. Una persona sàvia, comentant l’històric discurs papal a la cambra legislativa espanyola, em recomana, irònic ell, que llegís (o rellegís) el Tartuf de Molière, i a fe de món que ho hauré de fer, si més no, per no perdre el nord i tenir sempre present el que deia Lincoln de l’hipòcrita: l’home que havent assassinat els seus pares, després demanava clemència al·legant que era orfe.

FRAGILITAT DEMOCRÀTICA

Vigilem amb la permissivitat amb què campen les proclames, els càntics, els insults, els símbols i les provocacions ultres, perquè, com deia, Voltaire, “els qui poden fer que creguis absurditats, et poden fer cometre atrocitats”. Anem en compte amb la faramalla verbal incendiària, perquè no costa gens passar de la provocació verbal i gestual a la violència física. Quina norma pot emparar, en un estat democràtic, la manifestació pública i explícita de simbologia nazi i feixista? De quina llibertat d’expressió estem parlant? ¿De la que permet, consent o relativitza que hi hagi gent que vociferi desvergonyidament, públicament la seua adhesió a ideologies totalitàries, racistes, genocides, nacional-militaristes? I, a més, se’n vantin com uns perdonavides perquè se senten impunes? Compte amb la desmemòria, amb el negacionisme, parem compte amb el bonisme i la indiferència. No perdem el temps, cal desbaratar de soca-rel els demagogs i els utopistes de pa sucat amb oli, perquè, si la democràcia no posa límits, no se solidifica constantment, no utilitza els mitjans punitius corresponents, és molt fàcil que degeneri en dictadura, precisament i paradoxalment per la pròpia essència democràtica de la defensa de la llibertat.

Les causes de la degeneració democràtica fa anys i panys que han estat estudiades a fons, i una de les principals radica en la desinformació, la ignorància, la incapacitat de contrastar, de ponderar, de confrontar paradoxalment quan hi ha més possibilitats que mai per informar-se, per llegir i aprendre. Però mai com ara, a partir de la proliferació de les xarxes socials i dels pseudoperiodistes que fabriquen les noticies, ens havíem trobat amb les mentides més infames, mai amb tanta facilitat per manipular la veritat, mai amb tan caos informatiu, i tan desconcert. Com era presumiblement impensable, coneixent la història turbulenta i sanguinària de la nostra Europa contemporània, que retornessin els postulats nazifeixistes, que l’extrema dreta pogués exhibir els seus llobatons cridant somrients Sánchez, hijoputa. O que, a l’era de la societat del coneixement, joves fornits, amb el rictus de qui està a punt de degollar una fera salvatge, guardaespatlles de la sacrosanta tradició de Una, grande y libre, a pit descobert desfilin, com les joventuts hitlerianes, pels carrers de les nostres ciutats.

LA NEGRA DE LA POLÍTICA

Els polítics que delinqueixen fent un ús espuri dels seus privilegis o bé són molt rucs o els qui els enxampen molt espavilats. Els descobridors tenen l’avantatge que, com a consigna, han de sospitar sempre de qualsevol que es dedica al “servei públic”. Els polítics que es corrompen, no sé, o bé no han llegit cap bona novel·la negra ni vist les clàssiques pel·lícules del gènere o bé tenen la convicció que sempre els empara alguna superioritat intocable. El que no quadra, atesa la magnitud dels casos que ara mateix són en mans de jutges, fiscals i policia, és el moment precís en què es fan públiques les perquisicions i les imputacions, i més exactament la tria del moment en què alguns rotatius les fan públiques. En publicar-les saben que automàticament comencen de crear en l’opinió pública la idea que els investigats i imputats ja són culpables. Una altra cosa més complexa, on ja intervé la intel·ligència d’un pervers, és utilitzar les institucions per manipular l’ordenament jurídic, per influir en els legisladors a favor de determinats interessos econòmics o per perseguir el contrincant polític. Aquí sí que hi ha gent experta que s’ha llegit el manual a l’ús i estudiat tot el que va generar el cas Watergate. Els polítics corruptes o els presumptes, més o menys justament, tots acaben pagant, tard (o molt tard) o d’hora (és una frase feta). Curiosament, però, no recordo haver llegit mai si els condemnats han retornat els diners mangats.

Tot i així, un dels forats negres (mai més ben dit) de la novel·la negra de la política es correspon precisament amb el fet de saber què els passa a tots els qui no són polítics, però presumptament participen de la corrupció, l’animen, la provoquen, la faciliten o la proposen, normalment empresaris de multiplicitat d’activitats no productives, també conegudes com a empreses pantalla, inversionistes, intermediaris, lobbistes o comissionistes. És que condemnant una colla d’empresaris l’any 2022 per una trama de defraudació a Hisenda, vinculada al cas del 3% de finançament irregular de CDC, ja es va complir amb la quota? No, segur que n’han condemnat d’altres, però per què només es fan virals els noms dels polítics? Contra la corrupció, transparència, d’acord, però encara hi ha diputats a qui s’ha d’anar al darrer, després d’un any, perquè facin públic el seu patrimoni.