ACCOUNTABILITY

Diguem-ho en anglès perquè els britànics són una mica més seriosos que nosaltres. Ho solem traduir com retiment de comptes, tot i que el concepte va bastant més enllà. És a dir, es tracta de responsabilitzar-se dels nuls, pocs o molts resultats obtinguts de les promeses i els compromisos electorals, de les decisions estratègiques, dels fets i els seus impactes, així com de les incompareixences o les absències en els moments claus de la gestió de les imprevisions. Ah, insistim, de fer-se’n responsable i prendre les mesures per aconseguir els objectius que no s’han acomplert. No és només un memoràndum o un llistat d’excuses i de bones intensions. En aquest sentit, si fem balanç, si passem comptes, si fem l’accuntability del que fou la pedra angular, el fiançament singular per a Catalunya, del pacte de legislatura amb el PSOE a Madrid i en conseqüència amb el PSC, hem de concloure que el més calent és a l’aigüera. Tan esbravat i esfumat, el compromís, que ningú no es creu que sigui possible que se’n vegin algunes realitats més enllà de l’esbós del disseny d’un cartell i unes oficines virtuals. Ja vàrem escriure allà mesos que ERC picava molt alt quan pactava amb Sánchez i Illa. Massa alt, massa ambició per la poca munició que tenia i té a la cartutxera. Ja saben la dita: demanar l’impossible és com buscar una agulla en un paller, voler comptar estrelles, demanar la lluna i nedar i guardar la roba. Sí, ja sabem com va això: demana al màxim perquè almenys et donaran peixet.

Durarà la legislatura espanyola?, ja ho veurem més aviat que tard, però el que tenim clar ara és que no hi haurà pressupostos generals de l’Estat ni peix al cove per a Catalunya. I esclar, haurem de jutjar, com és prescriptiu (encara que normalment ens deixem portar pels sentiments i per la temença que no vingui el llop de la dreta i l’extrema que les enquestes vaticinen), pels fets i no per les paraules. En aquestes alçades de la suposada majoria d’edat de la institució de la Generalitat restituïda i la seua governança són més els anys de frustracions continuades dels ideals que volíem bastir com deia el nostre Màrius Torres i els nostres avantpassats, que no pas la consecució de les promeses que se’ns han fet de bastir estructures d’estat. D’il·lusions també es viu? Com deia Woody Allen: si no trigues massa, t’espero tota la vida. Bon Any Nou!

TORRONS TOT L’ANY

Encara que la consigna és que cada dia de l’any és bo per a donar-se una alegria firant-se alguna bagatel·la o regalant-la, la fal·lera consumista de Nadal cada vegada comença més abans de desembre. A l’estiu, per exemple, ja es ven loteria de Nadal i alguna gent previsora, aprofitant les vacances en llocs singulars ja fa amassament de regals per a les festes. L’alegria de Nadal en bona part s’ha reduït a comprar l’alegria. L’alegria de comprar i de vendre més que en cap altre dia de l’any. Perquè Nadal vol dir alegria, encara que la meitat de l‘alegria per a molta gent que la passa com pot, com diu un proverbi persa, sigui de paraula, de lluminàries o acordant, segons la tradició de pau i treva, l’aturada d’intercanvi de trets de llançament de drons o de míssils la nit mateixa de Nadal. I, per a alguns, encara, (o potser per a més dels qui ens pensem, segons la nova onada de conversos a la fe d’un déu misericordiós) alegria per la confiança en la redempció cristiana de les nostres estupideses. Després de comprar la caricatura de la mort per Tots Sants o modernament pel dia de Halloween, i de continuar l’escalfament despenedor amb el Black Friday de finals de novembre, arriba l’apoteosi de la gran consumició i consumació de les festes de Nadal, Cap d’Any i Reixos.

Tot i la paganització del nostre Nadal, en realitat seguint el rastre secular de la celebració del solstici d’hivern en era protohistòrica, i la universalització de Santa Claus, no deixa de ser curiós (anava a dir miraculós) que, , encara restin senyals de la seua cristianització cap allà al segle IV, i de la popularització dels pastorets, les nadales i el pessebre, a partir del s. XIX. Com que els catalans som tan oberts al món, però alhora tan nostres, comprem i repartim amb el Pare Noel i tornem a comprar i a regalar per Cap d’Any i Reis. I això comptant que no som ni massa reialistes ni massa beats de sant Nicolau. En fi, que aquesta amalgama de paganisme i cristianisme, durant el cicle de Nadal, ens converteix, a la gran majoria, en els pastors més fidels del consumisme capitalista que, amb el lirisme magistral del màrqueting més ensucrat, ens predisposa a infantilitzar-ho tot amb els millors desigs de pau, reconciliació, misericòrdia i retrobament. Només em sap greu que enguany per les restriccions de la UE no hi haurà marisc per a tothom.

ESCOLA INCLUSIVA

Què vol dir “escola inclusiva”? Succintament: que escolaritza i per tant educa, ensenya i socialitza tota la població fins als setze anys, i amb atenció singularitzada a les necessitats educatives de cada nen, nena, noi o noia. És a dir, tal com prescriu l’article 14 de la CE, "els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. De manera que a Espanya tots els menors estrangers també tenen dret a l'educació en igualtat de condicions que els nacionals. En línies generals és això. De fet, hi ha un munt de bibliografia sobre el tema. Tesis doctorals, cursos de formació magistrals, magnífics tutorials a YouTube, prescriptors experimentats, materials específics per afrontar la diversitat i singularitat de les aules, suports auxiliars a les mateixes aules, organitzacions escolars flexibles, implicacions familiars, municipals i associatives enriquidores, etc. Però, en el dia a dia en una mateixa aula, com es gestiona la inclusivitat? Com es fa això, tan ben documentat, teoritzat i ensenyat als mestres i professors? Heroicament?

O màgicament, si més no per les raons següents. Una, per més que es dona per sabut que ja ho solucionarà la tasca socialitzadora de l’escola, està relacionada amb la complexitat social, familiar, econòmica, d’orientació sexual, cultural, religiosa, i amb les ideologies que la sustenten o marcs mentals diferents i molts cops encontrats, que l’alumnat trasllada a la institució escolar, amb les seues motxilles actitudinals, comportamentals, emocionals o vivencials. L’alumnat no arriba a l’escola nu, immaculat i buit, com si s’hagués d’inculturar des del no-res. Una segona, la que afecta el professorat. No tothom que gestiona la complexitat de la seues aules, sobretot a secundària, entén la diversitat de la mateixa manera, la té assumida o li és un handicap. O té prou recursos per fer-hi front o suficient carisma, mà dreta o aptituds per governar una de les realitats més envitricollades de la nostra societat. No hi ha màgia que valgui. I una tercera, l’entorn escolar. Els recursos socioeconòmics de les famílies. Tothom sap o hauria de tenir present que hi ha barris on l’únic àmbit educacional és precisament l’escola. Un illot enmig de la selva.

RAONAMENTS

El principal problema de la dreta ideològica i, consegüentment sociològica i política, és que no pot concebre cap altra raó que no sigui la seua. El mateix problema el té l’esquerra. Com tothom sap, quan els dos pols sempre tenen la raó, és impossible entendre’s. La diferència està en el fet que la dreta és més autoritària i per defensar el seu criteri sempre té a punt el recurs de la força. Sempre compta amb solucions dràstiques i exemplaritzants, aquelles que deixen, per a l’esquerra, màrtirs. En canvi, l’esquerra sempre sol ser més condescendent, més indulgent, més blana, més il·lusòria, més perdonadora, una mica més dialogant. El problema és que la seua raó sol ser gairebé sempre ètica. La raó de la dreta, en canvi, sempre és moral. És a dir, prové dels costums ancestrals i consagrats. Els posseïdors de la terra i del cel són els que han establert el que a la pràctica està bé i el que està malament. La teoria ètica correspon a les esquerres. Però a la pràctica, la raó, sigui moral o ètica, la té sempre qui té el poder i la força. El poderós és l’únic que té la raó d’Estat, la raó religiosa, la raó constitucional, l’Autoritat, la Raó de facto. En una democràcia existeix la possibilitat que la raó es reparteixi entre uns i altres. En dictadura (en totes, fins i tot òbviament en la del proletariat), el tirà, l’autòcrata, l’absolutista, el dèspota sempre té tota la raó. És inimaginable qualsevol transacció o intercanvi. Ja deia Montaigne que la raó és com una olla de dues nanses, se la pot agafar per la dreta o l’esquerra.

Tothom té la seues raons per fer el que fa. Tants caps, tants barrets. Max Aub ho expressava així: Raó no és el singular de Raons. Tot i així, sempre se sol complir la dita que amb raó o sense, el pobre, sempre a la presó. Ja referíem un altre dia la dada del 20% dels joves que opinaven que una dictadura milloraria les seues expectatives vitals. La ignorància és atrevida, certament, perquè s’afirma sense càlcul, sense contrast, sense experiència empírica, sense proves. A mi el que em preocupa de debò és si els governants de la polis interpreten prou bé les dificultats de la gent per dur una vida digna, sobretot els joves que es volen emancipar. Si les raons dels governants per fer o deixar de fer són prou sòlides o fonamentades com perquè no creguem que són mer jocs de paraules buits de contingut.

PÍRRIC PROGRÉS

Abans també, però per cenyir-nos a la contemporaneïtat a partir del segle de les Llums, s’ha escrit, publicat, divulgat tot el que s’ha de saber sobre la maldat, la justícia, els vicis capitals o els drets humans, però l’impacte correctiu del nostre comportament estúpid, deshonest, fal·laç, cínic, assassí, torturador, sanguinari, despietat, ha tingut poc recorregut. Només cal llegir, escoltar i veure el que ocorre cada dia en tots els àmbits de la vida col·lectiva i constatar el poc efecte que ha generat en la millora de l’evolució de la nostra espècie. I això malgrat l’escolarització obligatòria, l’erradicació de l’analfabetisme, l’avenç en la democratització dels estudis universitaris, la millora de les condicions de vida de grans majories, l’accés a la informació i l’aplicació de la pena capital. Potser en són una excepció el Manifest comunista de 1848 de Marx i Engels, el Manifest futurista de Marinetti de 1909, La decadència d’Occident d’Spengler (1918-23), el Llibre Roig de Mao del 1964, les distòpies Un món feliç d'Aldous Huxley (1932), 1984 de George Orwell (1949), els manifestos per l’abolició de l’esclavatge, les proclames feministes de cada vuit de març o a favor de la transició ecològica. I sí, malgrat la poesia combativa, protestatària, l’art denúncia, la música de Bach i de Mozart, el teatre de guerrilla brechtià o els sainets que ironitzen sobre les misèries del que és consuetudinari, el seu impacte en el millorament del nostre gènere ha està irrellevant.

Conviure amb l’estupidesa que colonitza cada cop amb més agressivitat el nostre món, el més teòricament educat i civilitzat i al mateix temps paradoxalment el més bàrbar i cruel, és la penyora que hem de pagar per viure entre iguals i no defallir en l’intent d’aconseguir la felicitat, almenys la de qui s’acontenta amb allò de qui dia passa, any empeny, perquè com digué el polifacètic Ernest Renan (i que Einstein temps després va afinar): l'estupidesa humana és l'única cosa que ens dona una idea de l'infinit. Sí, no pots deixar d’esborronar-te quan t’assabentes, segons una enquesta del CIS, que gairebé el 20% dels joves asseguren que la dictadura, que no van viure, va ser millor que la democràcia actual. Gràcies, Camus per recordar-nos que “la tirania totalitària no s'edifica sobre les virtuts dels totalitaris, sinó sobre les faltes dels demòcrates”!