Què vol dir “escola inclusiva”? Succintament: que escolaritza i per tant educa, ensenya i socialitza tota la població fins als setze anys, i amb atenció singularitzada a les necessitats educatives de cada nen, nena, noi o noia. És a dir, tal com prescriu l’article 14 de la CE, "els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. De manera que a Espanya tots els menors estrangers també tenen dret a l'educació en igualtat de condicions que els nacionals. En línies generals és això. De fet, hi ha un munt de bibliografia sobre el tema. Tesis doctorals, cursos de formació magistrals, magnífics tutorials a YouTube, prescriptors experimentats, materials específics per afrontar la diversitat i singularitat de les aules, suports auxiliars a les mateixes aules, organitzacions escolars flexibles, implicacions familiars, municipals i associatives enriquidores, etc. Però, en el dia a dia en una mateixa aula, com es gestiona la inclusivitat? Com es fa això, tan ben documentat, teoritzat i ensenyat als mestres i professors? Heroicament?
O màgicament, si més no per les raons següents. Una, per més que es dona per sabut que ja ho solucionarà la tasca socialitzadora de l’escola, està relacionada amb la complexitat social, familiar, econòmica, d’orientació sexual, cultural, religiosa, i amb les ideologies que la sustenten o marcs mentals diferents i molts cops encontrats, que l’alumnat trasllada a la institució escolar, amb les seues motxilles actitudinals, comportamentals, emocionals o vivencials. L’alumnat no arriba a l’escola nu, immaculat i buit, com si s’hagués d’inculturar des del no-res. Una segona, la que afecta el professorat. No tothom que gestiona la complexitat de la seues aules, sobretot a secundària, entén la diversitat de la mateixa manera, la té assumida o li és un handicap. O té prou recursos per fer-hi front o suficient carisma, mà dreta o aptituds per governar una de les realitats més envitricollades de la nostra societat. No hi ha màgia que valgui. I una tercera, l’entorn escolar. Els recursos socioeconòmics de les famílies. Tothom sap o hauria de tenir present que hi ha barris on l’únic àmbit educacional és precisament l’escola. Un illot enmig de la selva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada