ACCOUNTABILITY

Diguem-ho en anglès perquè els britànics són una mica més seriosos que nosaltres. Ho solem traduir com retiment de comptes, tot i que el concepte va bastant més enllà. És a dir, es tracta de responsabilitzar-se dels nuls, pocs o molts resultats obtinguts de les promeses i els compromisos electorals, de les decisions estratègiques, dels fets i els seus impactes, així com de les incompareixences o les absències en els moments claus de la gestió de les imprevisions. Ah, insistim, de fer-se’n responsable i prendre les mesures per aconseguir els objectius que no s’han acomplert. No és només un memoràndum o un llistat d’excuses i de bones intensions. En aquest sentit, si fem balanç, si passem comptes, si fem l’accuntability del que fou la pedra angular, el fiançament singular per a Catalunya, del pacte de legislatura amb el PSOE a Madrid i en conseqüència amb el PSC, hem de concloure que el més calent és a l’aigüera. Tan esbravat i esfumat, el compromís, que ningú no es creu que sigui possible que se’n vegin algunes realitats més enllà de l’esbós del disseny d’un cartell i unes oficines virtuals. Ja vàrem escriure allà mesos que ERC picava molt alt quan pactava amb Sánchez i Illa. Massa alt, massa ambició per la poca munició que tenia i té a la cartutxera. Ja saben la dita: demanar l’impossible és com buscar una agulla en un paller, voler comptar estrelles, demanar la lluna i nedar i guardar la roba. Sí, ja sabem com va això: demana al màxim perquè almenys et donaran peixet.

Durarà la legislatura espanyola?, ja ho veurem més aviat que tard, però el que tenim clar ara és que no hi haurà pressupostos generals de l’Estat ni peix al cove per a Catalunya. I esclar, haurem de jutjar, com és prescriptiu (encara que normalment ens deixem portar pels sentiments i per la temença que no vingui el llop de la dreta i l’extrema que les enquestes vaticinen), pels fets i no per les paraules. En aquestes alçades de la suposada majoria d’edat de la institució de la Generalitat restituïda i la seua governança són més els anys de frustracions continuades dels ideals que volíem bastir com deia el nostre Màrius Torres i els nostres avantpassats, que no pas la consecució de les promeses que se’ns han fet de bastir estructures d’estat. D’il·lusions també es viu? Com deia Woody Allen: si no trigues massa, t’espero tota la vida. Bon Any Nou!