ELS GIRONA EN DOCUMENTAL

Fa un parell de setmanes vaig assistir, molt ben acompanyat, amb centenars (sí, centenars!) de persones vingudes principalment del Segrià, Urgell, Pla d’Urgell, Noguera i fins i tot de terres segarrenques, pallareses i garriguenques, al visionat i presentació del documental Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX, que tingué lloc al Castell del Remei, justament una finca que fou propietat de la família Girona i actualment del Celler Tomàs Cusiné. Cal dir, d’entrada, que el documental, dirigit, guionat i realitzat per Sergi Martí i Maltas i produït per Brutal Media amb la participació de La Xarxa de Comunicació Local i RTVE (sembla que TV3, la nostra, se n’ha abstingut), és una obra que sintetitza amb rigor històric i amb una clara intencionalitat pedagògica la trajectòria de la transformació econòmica, social i cultural que la família Girona, amb arrels a Tàrrega, liderà al llarg del segle XIX i inicis del XX. Però sobretot cal tenir present que el documental ha esta possible gràcies al treball previ d’investigació de la doctora en història, la bell-lloquina Lluïsa Pla i Toldrà (l’alumna que tot professor voldria tenir a la seua aula), editat per Pagès amb el mateix títol de la filmació. Si hom ha llegit la tesi de la Dra. Pla, s’adonarà que el documental no deixa de ser un esquer per endinsar-se en la història completa d’aquests pròcers.

Sort en tenim que gràcies a aquests treballs de recerca i divulgació, podem rebatre els qui encara menyspreen i ridiculitzen l’existència de la burgesia catalana. La revolució industrial a Espanya la fan gent com els Girona i des de Catalunya. La seua capitalització no és fruit de l’especulació, de la corrupció o del negoci d’esclaus. Aquesta gent inverteix per innovar, transformar, modernitzar i internacionalitzar. ¿Quants capitalistes, sense l’assistència de l’Estat, s’han jugat els calés per construir un canal, línies de ferrocarril, la seu de la UB i alhora crear institucions financeres? Les quatre generacions dels Girona que varen capitanejar la modernització del país tenien, avant la lettre, això de què tant es parla en els màsters empresarials: missió, visió i valors. Sincerament, qui visualitzi (a YouTube no hi manca) el documental i llegeix el llibre de la Lluïsa Pla, se sentirà una mica més orgullós de ser beneficiari d’aquest immens patrimoni.

TAMBÉ IRRACIONALS

Les decisions vitals no totes passen pel crivell del raciocini. No totes se sostenen amb la lògica de la raó i són sedassades per la consciència. Si hom mesurés les conseqüències de tot ordre que provoca la guerra, guerrejar seria un imperatiu racional?. Ho és fer la guerra per amor a la pàtria, per defensar unes creences religioses?. Ho són les venjances per gelosia, per urc, per honor, per arravatament, per pulsions eròtiques?. Què porta l’urbanita a viure primitivament en una cabana en el bosc més recòndit de la selva amazònica?. Què a algú, educat en el millor de la civilització occidental, aventurar-se a ser soldat de fortuna a favor d’Ucraïna o ser metge sense fronteres a Gaza?. No tot és meditat, ponderat i calculat. No tot obeeix a l’imperatiu de la raó. L’enamorament admiratiu és racional?. Quants cops són les circumstàncies les que ens duen a actuar al marge de la racionalitat kantiana? En situacions de ruïna econòmica, moral, davant un dolor insuportable, una pèrdua irreemplaçable o la solitud no volguda?. Què té de racional l’impuls de sobreviure a l’infortuni?. La vida no la regeix només el seny, ho saben bé els especialistes de l’ànima humana o els qui ens psicoanalitzen. Què fa que algú es deixi anorrear per un instint incontrolat? Ho fa la timidesa, l’atreviment, la temeritat, la inconsciència, un trastorn mental transitori?. Per alliberar-nos d’una esclavitud normativa familiar en edats primerenques?. O per què hom no és capaç de dominar la ira, l’enveja, la gelosia, la ràbia, la golafreria, la luxúria i la resta dels anomenats pecats capitals? Serà que els ideals, els innominables desigs, només esdevenen reals en els somnis?

La cultura, senyor Freud, ha domenyat i controla els nostres instints animals? El pessimisme de la intel·ligència és compensat per l’optimisme de la voluntat, senyor Gramsci?. Són els instints, Srs. Schopenhauer i Nietzsche, el veritable motor de la vida i de la història? Quina mena de racionalitat és la raó economicista aplicada a la sanitat, la cultura, l’educació, als serveis socials?. La mera intuïció, la fe o les devocions, la il·luminació mística, els traumes infantils o el pur pragmatisme poden ser els únics responsables de les nostres conductes o els àrbitres de les nostres accions? La desraó es pot justificar per la militància a un nihilisme existencialista?.

EL NEOFEUDALISME

De l’oh, Europa! hem passat a l’ai, Europea! Molta filosofia, molt art, molta herència cultural clàssica grecollatina, molta democràcia parlamentària, molts valors humanístics, molta dinastia reial, moltes revolucions populars, moltes guerres amb mortaldats industrials, i cada cop més a prop d’un retorn a l’Edat Mitjana. Des de la segona mundial fins abans d’ahir teníem una dependència de vassallatge, però ara mateix ja som com els serfs de la gleva del senyor feudal estatunidenc. Com que l’oncle Sam creu que ens ha subvenit en tot el que és essencial perquè funcioni la nostra economia (pagant eh!, només l’any passat importacions per un valors de prop de 400.000 milions d’euros), ha captar els millors investigadors i experts i ens ha tret les castanyes del foc en els conflictes bèl·lics als Balcans, ara, el Rei ha dit que ja està fart de la nostra altivesa moral, i que ens farà pagar amb interessos la seua generositat. Si arravatés Groenlàndia a Dinamarca, sense que abans no s’haguessin pronunciat democràticament els seus habitants, com reaccionaria Europa? Què faria l’OTAN sense la potència militar dels EUA?. I la UE què hi diria més enllà del previsible comunicat de repulsa? Què faria Trump si els xinesos envaïssin Taiwan?.

La realitat és que bona part dels representants electes del parlament de la UE estan molt preocupats tant per la fanfarroneria de l’autòcrata com per la incapacitat de saber com respondre en cas de fer-se realitat els seus capricis. La dreta europea, en canvi, deu aplaudir amb les orelles. La ciutadania amb dos dits de front també està amoïnada. Els caps d’Estat, els membres del Consell, alguns molt inquiets i d’altres que presumiblement se n’alegrarien. I la Comissió, l’òrgan de govern, se les veu i se les desitja per trobar fórmules de consens per respondre a les amenaces imperialistes, mentre fa equilibris sobre una corda fluixa, agafada d’un extrem per la mateixa administració de l’annexionisme ianqui. ¿Realment Europa és tan dependent dels EUA que és incapaç de parar els peus al President, que llueix en el seu currículum haver estat declarat culpable, el 2023, per abús sexual, difamació i frau empresarial. I un any després, de falsificar documents comercials?. És tan cega la societat nord-americana per no adonar-se de l’infern en què pot estimbar-se i arrossegar-nos a tots plegats?

ELS AMOS DELS MÓN

Els amos de les noves tecnologies són els més rics del món. Gairebé tots nord-americans. I naturalment són amics de conveniència amb els qui tenen la potestat de pitjar el botó nuclear. Ergo, tots són amics de Trump, perquè aquest té la capacitat militar per obtenir les matèries primeres i energètiques que calen per fer funcionar la tecnologia dels més rics del món. Amb l’excusa de la seguretat nacional dels EUA, tots els països amb recursos estratègics, excepte aquells que disposen de la bomba atòmica, poden ser fustigats, extorquits, envaïts, ocupats o tutelats. El problema d’aquests hiperacabalats és la seua ambició de ser els amos del món. Els seus patrimonis controlen la majoria dels mitjans i els recursos estratègics amb què s’organitza el nostre sistema de vida. Sobretot les plataformes d’informació, comunicació i distribució de bens i serveis, els recursos energètics, armamentístics, i sobretot el que ara s’anomena el relat. És a dir, la manera com s’explica el que passa i la manera com cal construir una aparença de realitat. Evidentment, la que està al servei dels interessos dels plutòcrates. Des de sempre qui ha disposat i controlat els mitjans tècnics i els recursos bàsics vitals ha governat el món. La diferència respecte d’altres èpoques és que ara el poder econòmic, el poder polític, el poder militar es concentra en unes poques persones al món. I bona part dels habitants del planeta som clients d’aquestes deu persones.

En realitat, som captius dels seus serveis i productes, i uns perfectes cecs i muts davant els seus capricis, les seues prepotències i roïneses. Els seus desafiaments al dret i als tractats internacionals, a la sobirania dels estats, a les cultures nacionals, als consensos ètics i el menyspreu als danys col·laterals en vides humanes. Som en l’era d’una nova esclavitud global en què els oligarques, per evitar que el sentiment d’impotència i la mala consciència no ens acabin desballestant el fràgil equilibri mental i emocional, han creat uns patis enormes amb tota mena de jocs -a cops terrorífics-, les xarxes socials, on podem alliberar tota mena de dèries, narcisismes, alegries i misèries i trobar el placebo més reconfortant per a les nostres manilles, cadenes o dogals, més o menys invisibles o dissimulats. Deia Juan Ramón Jíménez: "Si et donen un paper pautat, escriu per darrere."