Les decisions vitals no totes passen pel crivell del raciocini. No totes se sostenen amb la lògica de la raó i són sedassades per la consciència. Si hom mesurés les conseqüències de tot ordre que provoca la guerra, guerrejar seria un imperatiu racional?. Ho és fer la guerra per amor a la pàtria, per defensar unes creences religioses?. Ho són les venjances per gelosia, per urc, per honor, per arravatament, per pulsions eròtiques?. Què porta l’urbanita a viure primitivament en una cabana en el bosc més recòndit de la selva amazònica?. Què a algú, educat en el millor de la civilització occidental, aventurar-se a ser soldat de fortuna a favor d’Ucraïna o ser metge sense fronteres a Gaza?. No tot és meditat, ponderat i calculat. No tot obeeix a l’imperatiu de la raó. L’enamorament admiratiu és racional?. Quants cops són les circumstàncies les que ens duen a actuar al marge de la racionalitat kantiana? En situacions de ruïna econòmica, moral, davant un dolor insuportable, una pèrdua irreemplaçable o la solitud no volguda?. Què té de racional l’impuls de sobreviure a l’infortuni?. La vida no la regeix només el seny, ho saben bé els especialistes de l’ànima humana o els qui ens psicoanalitzen. Què fa que algú es deixi anorrear per un instint incontrolat? Ho fa la timidesa, l’atreviment, la temeritat, la inconsciència, un trastorn mental transitori?. Per alliberar-nos d’una esclavitud normativa familiar en edats primerenques?. O per què hom no és capaç de dominar la ira, l’enveja, la gelosia, la ràbia, la golafreria, la luxúria i la resta dels anomenats pecats capitals? Serà que els ideals, els innominables desigs, només esdevenen reals en els somnis?
La cultura, senyor Freud, ha domenyat i controla els nostres instints animals? El pessimisme de la intel·ligència és compensat per l’optimisme de la voluntat, senyor Gramsci?. Són els instints, Srs. Schopenhauer i Nietzsche, el veritable motor de la vida i de la història? Quina mena de racionalitat és la raó economicista aplicada a la sanitat, la cultura, l’educació, als serveis socials?. La mera intuïció, la fe o les devocions, la il·luminació mística, els traumes infantils o el pur pragmatisme poden ser els únics responsables de les nostres conductes o els àrbitres de les nostres accions? La desraó es pot justificar per la militància a un nihilisme existencialista?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada