Els amos de les noves tecnologies són els més rics del món. Gairebé tots nord-americans. I naturalment són amics de conveniència amb els qui tenen la potestat de pitjar el botó nuclear. Ergo, tots són amics de Trump, perquè aquest té la capacitat militar per obtenir les matèries primeres i energètiques que calen per fer funcionar la tecnologia dels més rics del món. Amb l’excusa de la seguretat nacional dels EUA, tots els països amb recursos estratègics, excepte aquells que disposen de la bomba atòmica, poden ser fustigats, extorquits, envaïts, ocupats o tutelats. El problema d’aquests hiperacabalats és la seua ambició de ser els amos del món. Els seus patrimonis controlen la majoria dels mitjans i els recursos estratègics amb què s’organitza el nostre sistema de vida. Sobretot les plataformes d’informació, comunicació i distribució de bens i serveis, els recursos energètics, armamentístics, i sobretot el que ara s’anomena el relat. És a dir, la manera com s’explica el que passa i la manera com cal construir una aparença de realitat. Evidentment, la que està al servei dels interessos dels plutòcrates. Des de sempre qui ha disposat i controlat els mitjans tècnics i els recursos bàsics vitals ha governat el món. La diferència respecte d’altres èpoques és que ara el poder econòmic, el poder polític, el poder militar es concentra en unes poques persones al món. I bona part dels habitants del planeta som clients d’aquestes deu persones.
En realitat, som captius dels seus serveis i productes, i uns perfectes cecs i muts davant els seus capricis, les seues prepotències i roïneses. Els seus desafiaments al dret i als tractats internacionals, a la sobirania dels estats, a les cultures nacionals, als consensos ètics i el menyspreu als danys col·laterals en vides humanes. Som en l’era d’una nova esclavitud global en què els oligarques, per evitar que el sentiment d’impotència i la mala consciència no ens acabin desballestant el fràgil equilibri mental i emocional, han creat uns patis enormes amb tota mena de jocs -a cops terrorífics-, les xarxes socials, on podem alliberar tota mena de dèries, narcisismes, alegries i misèries i trobar el placebo més reconfortant per a les nostres manilles, cadenes o dogals, més o menys invisibles o dissimulats. Deia Juan Ramón Jíménez: "Si et donen un paper pautat, escriu per darrere."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada