La pestilència política acaba enrarint l’atmosfera social de tal manera que la majoria d’objectius de governació acaben diluïts o difuminats en el no-res. No només repercuteix, evidentment, en el desgast de l’estratègia sobiranista, sinó també en el mateix cor de les ideologies polítiques, de la configuració tradicional dels partits. El caos, el desconcert, el fangar, que s’ha instal·lat en la base de l’estructura dels partits polítics, la desorientació en què viuen els principals sindicats de classe, la llunyania del gran empresariat dels interessos de la classe treballadora i la sensació d’impotència amb què treballa la justícia per posar ordre a tot plegat, estan anul·lant qualsevol horitzó programàtic de govern. I ja no es tracta tant de discernir que el que passa no és altre que la fi rocambolesca com tots els finals, d’una època, sinó d’escatir qui hi ha darrere d’aquest joc de despropòsits. Qui regula, segons les circumstàncies, el ritme de les notícies de corrupció, d’espionatges, d’impostures o de traïcions? Qui té els fils que mouen aquest entramat de podridura? O qui és que s’inventa, si fos el cas, tot el merder generalitzat? Qui són els autors d’aquesta novel·la negra?
¿Pot ser que sigui tan casual que, periòdicament, es vagin destapant misèries dels uns i dels altres? Tan capriciós és l’atzar? On s’amaga aquest Deus ex machina? De moment, qui planifica la contaminació, la gasificació mostassa de la ciutadania no ha aconseguit, segons el Centre d’Estudis d’Opinió, de desmoralitzat el vot potencialment independentista! Per tant, hi ha dades que permeten pensar que estem bastant preparats per a la tempesta perfecta. El que em té inquiet és imaginar com arribarà, com es manifestarà, quina estratègia té pensada, aquesta mà negra de la desestabilització, un cop estigui tothom més o menys untat amb el quitrà de la corrupció? Si no fos que..., un cop d’Estat armat? Un atemptat mortal a un altíssim dirigent? Perquè, cada dia que passa i es perd temps en els tripijocs dels pocavergonyes, si no ens sobreposem, si no activem les potències ètiques més interioritzades, és molt factible que acabem totalment idiotitzats, que perdem l’oremus, que ens sobrevinguin paranoies terribles i vegem en cadascun dels nostres congèneres un potencial enemic, un miserable estafador, un espia del CNI, un assassí a sou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada