6 de novembre de 2013

PSOE-PSC

El PSOE no és independentista. Tampoc és el referent de l’obrerisme, si aquest existeix com a tal. En canvi, és tant o més espanyolista que el PP, encara que, paradoxalment, cregui en l’estat de les autonomies, sobretot en l’Andalusa, i estigui empoderat, almenys intel·lectualment, d’una utopia anomenada federalisme. Per les causes que sigui, fa dies que està en hores baixes, les passa molt magres a l’oposició, el seu líder no sap com compondre-se-les davant la llopada que espera cruspir-se’l així que s’obri el meló de primàries, i té un ull de poll, dit PSC, que l’incomoda tant o més que Rosa Díaz o IU de Cayo Lara. Sobretot després que el PSC hagi plantejat que té un problema a Catalunya davant el repte de l’exercici del dret a decidir i que en tindrà un de colossal en el marc d’una Catalunya futura. Principalment, doncs, quan li planteja al PSOE que si no es renovava ja no li aportarà els diputats d’or al parlament madrileny que tant de valor tenien en el passat, i que el seu enfonsament progressiu en les eleccions autonòmiques arrossegarà indefectiblement el PSOE a l’ostracisme més tenebrós i anorèctic. És justament aleshores que el PSOE més ranci, més caspós, va i es planteja, molt seriosament ara, d’enviar el PSC a pastar fang i obrir delegació pròpia a Catalunya.

Si diem que el PP d’Espanya no entén res de Catalunya ni entén la pròpia Sànchez Camacho, la lideressa que més ha fet pel PP en tota la seua història, el PSOE encara menys. S’ha de ser molt cec per no veure que la direcció actual del PSC és la més psoista que mai hagi pogut tenir el PSOE. Sí, molt més que quan el liderava el molt honorable Montilla. Però no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. El més fastigós de tot plegat, és que per evitar abismes i complicitats en els xocs de trens i derives imprevisibles, els socialistes s’inventen caramelets com una reforma federal de la Constitució, que no es farà mai i si es fes seria precisament per acabar amb l’autonomisme, reforçar l’estat central, la unitat de mercat, de pensament i de comportament. Llàstima que el socialisme s’acabi tan malament! Quina llàstima que el senyor Obiols clami en el desert del socialisme català o del socialisme espanyol! Quina pena que el socialisme dels socialistes oficials no hagi sabut palpar el canvi dels temps, de les persones, del món! I no és cap ironia, amics meus.

Cap comentari:

Publica un comentari