20 de novembre de 2013

UN EXCÉS DE PRUDÈNCIA…

En aquest país no passa dia que no salti pels aires un axioma o un principi incontestable: tant el que proclama que tots som iguals davant la llei o qui la fa la paga, com el que assegura que el poder emana del poble o que la societat del coneixement i la comunicació és més democràtica i justa. Està a punt de petar la tan magnificada idea que en les formacions d’esquerres és possible la discrepància interna enfront del monolitisme de les dretes, i s’està preparant l’esmicolament del moviment independentista, així que algun dels seus líders hagi de proposar, davant la sordesa del govern de l’Estat davant la petició de consulta, accions que ja no siguin només una festa reivindicativa, cívica i pacífica. La resposta a les paraules d’Oriol Junqueras en què reptava de parar l’economia catalana si se’ns posa entre l’espasa i la paret, és una prova magnífica per entendre que, si els catalans ens hem de rascar la butxaca per forçar la situació, no hi haurà més independentista en acció que els qui hagin fet vots d’immolació.

L’estereotip català parla de gent d’ordre, d’anar per feina, creatius, emprenedors, educats, seriosos. Som gent d’estètica, de formes i maneres. Per tant, la mitjana dels catalans s’escandalitza quan un diputat, com David Fernández, exhibeix una sandàlia amenaçadora davant d’un dels pitjors gestors d’un dels bancs ensenya d’Espanya. Aquesta mitjana moderada s’ofèn quan Oriol Junqueras avisa que els catalans, igual que som capaços de fer una via reivindicativa de quatre-cents quilòmetres de cap a cap del Principat, podem aturar l’economia catalana una setmana i destarotar el PIB espanyol. S’irrita la catalanitat quan algú traspassa el límit de la bona educació, de l’estètica i de la ironia civilitzada. Aquesta mitjana sent vergonya aliena, que es diu. I, en canvi, pocs opinadors no s’adonen que el cop simbòlic de sandàlia del diputat de la CUP no és altra cosa que una espardenyada maternal al cul del senyor que s’ha portat malament, molt malament o, diguem-ho gens políticament, la pallissa que la multitud dels indignats i emprenyats haurien o volen encara clavar a tots els qui ens han arruïnat miserablement. Oi que ara entenen què volia dir el senyor Junqueras amb l’aturada econòmica? Oi que no es pot estar sempre parant l’altra galta? Ja ho diu la sentència: massa prudència ens pot fer ser traïdors.

Cap comentari:

Publica un comentari