19 de febrer del 2014

HAURIA ESTAT SENZILL

Ho va dir algú amb una rara lúcidesa: si, en el seu moment, perspicaçment, el govern de Madrid s’hagués avingut al pacte fiscal i a blindar llengua i cultura, la majoria de catalans, ara ja estarien contents. El que ha passat, en canvi, és tot el contrari. No solament perdem un llençol a cada legislatura espanyola sinó que es reactiven amb més virulència tots els mecanismes contra la llengua i les quatre competències estatutàries. És com si l’animadversió fos tan estructural com el mateix formigó de l’Estat. Diuen els especialistes que una de les conseqüències més importants de la Guerra dels Segadors és la malfiança que s’establí entre la Generalitat i el Consell de Cent i la cort de Madrid. Els catalans varen ser enganyats miserablement, i així ho han estat en tots els tractats i constitucions des d’aleshores. Resulta que cada vegada que s’ha trencat el pacte, Catalunya més o menys ha sabut reaccionar, encara que n’hagi sortit tant o més escaldada que abans. Nogensmenys, cal recordar que, encara que en la desesperació, Catalunya ha proclamat unilateralment la independència almenys en cinc ocasions. La primera precisament el 1641 en la guerra dels Segadors pel president Pau Claris, i la darrera el 1934 per Lluís Companys. Com també és veritat que la primera durà una setmana i l’Estat Català del president Companys, unes hores, encara que llargues.

Doncs, ha passat sempre el mateix. Arriba un moment en què la majoria de la ciutadania catalana n’està farta de ser cornuda i a sobre pagar el beure, que traduït vol dir que a més de ser la víctima, et toca pagar les culpes. Doncs, com que las sagacitat i la perspicàcia no ha estat mai el costat fort dels governants estatals, ara hi tornem a ser. I podria ocórrer que hi hagués un sisè intent. És curiós, però en el fons del fons el patriotisme català, com la majoria de nacionalismes, està fet més d’interessos materials que no pas de sentiments o d’imaginaris i intangibles. Hagués costat poc, després que totes les instàncies democràtiques l’avalaven, que l’Estatut de 2010 hagués sortit airós del Constitucional. Si jo fos un dels ponents d’aquell Organisme que va votar en contra, avui no sabria on amagar-me i demanaria que el meu nom fos esborrat de per vida de qualsevol registre. Mira que haver de passar a la història com un causant necessari de la secessió catalana!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada