Parlàvem de la utilitat de la poesia, dels intangibles espirituals i ens submergíem en una mar de dubtes. Ens feia molta pena allò de Celaya que la poesia és “un arma cargada de futuro”, en repassar de què estaven servint els poetes en una època de crisi com la que estem malvivint. Si ja ho havien dit, els poetes, feia anys i panys i amb paraules belles, ningú dels qui ordenen el món i el fan anar d’ací d’allà, no ha tingut el més mínim interès de fer-los cas. No solament als poetes, Ni als poetes ni als filòsofs ni als sociòlegs, els gurus del nostre temps. Vivim com uns titelles a mercè del que ordena la Troika (CE, BCE i FMI), que ni sabem ben bé qui és ni l’hem votada i contra la qual no podem ni adreçar un escrit de protesta. I la Troika ens fa l’efecte que no entén res de res de poesia, de filosofia ni de ciutadania ni de democràcia. D’acord: la poesia per a l’autocompassió, per a l’espernegada, per a ennuegar-nos en una bassa de plors, la poesia com a Prozac, per a fer el dol, per als bateigs i les comunions, com a companya de les solituds, per a ben morir. Però, per què ens hauríem de lamentar o s’hauran de lamentar els qui ens succeiran, si dels nostres mals i de les possibles solucions ja n’han parlat extensament Pere Quart, Espriu, Alberti, Wilde, Elliot, Baudelaire, Andrés Estellés?
Ho fèiem a propòsit de la campanya de les eleccions europees i del poc que es debat sobre com es constitueix un espai comú de convivència, una gran confederació de persones, pobles i nacions, i la suma de valors, de tradicions, d’història comuna i de projectes de futur que haurien d’abanderar la pau perpètua, l’equitat estructural, la democràcia participativa i el blindatge dels drets i els deures de ciutadania. Com sempre, la qüestió és com donar forma a la Idea. Com traspassar els límits dels Estats actuals i de la genètica imperialista de bona part d’ells. ¿De què ens han servit les lliçons terrorífiques del passat recent d’Europa, els grans poemes, quan veus que es presenten en aquestes eleccions partits o formacions neonazis o obertament antieuropees. T.S. Elliott deia: “no hi pot haver cultura “europea si els països es troben aïllats els uns dels altres. Però no n’hi pot haver tampoc, si els països són reduïts a la seua identitat. Necessitem varietat en la unitat, no en l’organització sinó en la naturalesa”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada