ALARMES

El cop de puny a la cara rebut pel senyor Navarro s’ha interpretat, en alguns cercles, com una conseqüència de la tensió social que està provocant el sector independentista de la política catalana. Encara no havia saltat la notícia a l’espai informatiu que el senyor Cañas tuitejava una frase que venia a dir que qui sembra vents recull tempestes. I tenia més raó que un sant. Perquè la violència no és mai gratuïta, fins i tot en els casos en què ho aparenta. I sol ser sempre una qüestió d’anada i tornada. Només per pura dignitat humana de la més elemental, quantes vegades qualsevol català o catalana no hauria partit la cara a tots els qui frívolament i insidiosament ens han titllat de nazis? Quantes vegades no hauria aquest català o catalana, ben normal, etzibat uns quants cop de puny a la boca del senyor Rodríguez Ibarra quan comparava l’altre dia el president Artur Mas amb Hitler i Mussolini? Quantes vegades qualsevol català o catalana de bona fe, que reclama poder votar el nou de novembre, i per això de s’ha de sentir a dir el nom del porc, cada dia de cada dia, per part de canals de tevé, d’uns quants diaris, i per una tribu de cavernícoles, no hauria cremat fins a la ruïna més absoluta aquells tabernacles de la ignomínia? Sí, senyores i senyors, qui sembra vents, pot recollir tempestes. Només que, de moment i en general, en aquest tema, uns colpegen i els altres parem la galta.

Els tribunals dirimiran, si és el cas. Ben certament, en un estat de dret no s’hi val la llei del Talió, ull per ull, dent per dent. Però tampoc s’hi val que passin els dies i els mesos i encara és hora que s’hagi de dirimir qui són els responsables d’acusar el president Mas, tot just abans de les darreres eleccions al Parlament, de tenir un compte secret a Suïssa i, per tant, d’estafar el fisc. O qui va ordenar de publicitar els DNI dels 33 jutges que varen signar un manifest a favor de la consulta. Qui és que fa el joc brut? La deriva del PSC no és una alarma social? Els sis milions d’aturats no és una autèntica catàstrofe social? La destrucció només en el que portem d’any de 800.000 llocs de treball no és un veritable pecat capital? No és un provocació més escampar el rumor que el cardenal Cañizares, per a qui la unitat d’Espanya és un mandat evangèlic, pugui esdevenir el substitut de monsenyor Sistach al capdavant de l’arquebisbat de Barcelona?