16 de març de 2016

BRETXA SOCIAL

Totes les dades indiquen que les nostres desigualtats socials són un escàndol. La bretxa entre els que poden viure i els que no tenen els mínims és cada cop més obscena. Segons el FMI (Fons Monetari Internacional), en el darrer informe de fa quatre dies, indica que Espanya és l’economia de la UE on més han augmentat les diferències entre rics i pobres. La bretxa salarial de gènere a Espanya és la sisena més alta de la Unió Europea. El grau de desigualtat és un indicador del malestar, però els índexs de pobresa són una bomba d’espoleta retardada. I la pobresa infantil una vergonya que ens pot passar una factura d’una radicalitat moral sense precedents contemporanis. En molts països en conflicte, la canalla només serveixen de carn de canó. I en tants d’altres, d’esclaus per a les nostres meravelloses tecnologies de la comunicació. La suma de desigualtats aberrants, pobresa lacerant, milions d’aturats, milers de persones sense cap mena de subsidi, amb el cinisme, la prepotència i la frivolitat humiliant de determinats governants, dels rendistes que van amb banyador tot l’any i del dandisme fastigós de certs autodenominats intel·lectuals, no entenc com no produeix una bomba nuclear que ho enviï tot a pastar un fang radioactiu pels segles dels segles.

La setmana passada el Parlament va aprovar una colla de mesures de xoc per pal·liar-ho tot plegat una mica. El gest ètic que tant esperàvem finalment es va produir a ulls de tota la ciutadania, atònita pels viaranys que ha pres ja fa temps el desmembrament de la societat del benestar i la tan afamada cohesió social. Però, és clar, falta el més important: uns pressupostos que ho facin possible, diguem-ho tot, en la mesura de les possibilitats. Perquè, ja hem sentit dir, per activa i per passiva, que les partides destinades a combatre l’emergència social seran insuficients. Evidentment! I que el problema no és conjuntural, sinó estructural, que és conseqüència del model econòmic neocapitalista imperant. Oi tant! Hi va haver un temps que aquests abismes tan bestials provocaven unes revolucions esfereïdores. Quan els revolucionaris havien guanyat la partida, no passaven uns anys que queien en les mateixes aberracions que els qui havien combatut. Fins que es va inventar la socialdemocràcia i aquesta, al seu torn, va ser seduïda pels sense ànima dels indicadors borsaris. I en aquestes estem.

Cap comentari:

Publica un comentari