23 de març de 2016

IGNOMÍNIA

La majoria dels governants europeus atrapats entre mil focs –les crisis econòmiques de cada país, els problemes d’integració de les darreres immigracions massives, el deute descomunal dels Estats, les pressions dels grups financers i dels fabricants d’armes, la por als populismes i a la violència de l’extrema dreta, la volatilització dels valors humans més elementals, etc- no han sabut afrontar el gravíssim problema dels refugiats provinents de les zones de guerra, principalment de Síria. Ni solidaritat ni humanitat ni res que s’assembli als valors fundacionals de la UE. Finalment serà Turquia qui farà de gendarme a canvi d’euros i de prometre’ls el paradís de la Unió. ¿I els que no vulguin anar a Turquia, perquè no se’n fien? Espanya, fins al dia d’avui, ha contribuït amb l’acollida d’a penes dotze persones, mentre Grècia el país més pobre i empobrit d’Europa, ja no sap on instal·lar-los. Una vegada més, jugant-s’ho tot, l’única que ha donat la cara ha estat la Sra. Merkel. I ves per on, els refugiats volen anar justament allà on diuen que la gent és culta, rica i neta. I aquests dies, no ho puc evitar, remiro les imatges dels milions de persones desplaçades de la primera i segona guerra mundials, de la guerra civil espanyola, amb els farcells al coll o en carros, i la canalla plorant o amb la tristesa arrapada a tot el cos, arrossegant-la cap a enlloc pels camins polsegosos, enfangats, triturats per la metralla.

I ara, tanta empatia com ens han ensenyat, tan humanament complets que creiem que som, veiem les mateixes persones humanes, llançades per les voravies, les carreteres i les vies del tren d’Europa, ofegades a les platges d’Europa, espellifades sobre les prades i els boscos d’Europa, sense poder-hi fer res més que la volenterosa caritat. I a vegades m’imagino viure prou per veure com aquesta gent, a qui hem dit que no poden quedar-se entre nosaltres, un dia ens apliquen la llei del Talió i s’hi tornen. ¿S’imaginen el dia que els haguéssim de demanar que ens deixessin passar les seues fronteres, per escapar-nos de la vesània dels dictadors de torn, apoderats de les nostres felices nacions? M’imagino essent aquell sirià que ho havia perdut tot i clamava poder viure en pau allà on fos i ara compadint-se de vosaltres. Que no hagi de passar mai, eh!, perquè si el nostre Déu és recte i just, Al·là, també. Som uns miserables!

Cap comentari:

Publica un comentari