11 de desembre de 2013

MALS RESULTATS

Els resultats PISA fan tremolar. Com si ja sabéssim que no aprovarem, que quedarem per davall de gairebé tothom, que haurem de repetir els mateixos arguments exculpadors de sempre. No és ben bé per les mateixes causes, però ens sentim igual que quan Espanya és l’última en el rànquing de transparència o la primera en corrupció. Malament en matemàtiques, molt malament en ciències, una desproporció brutal de resultats segons nivells de renda i tipologia d’escoles, però millora en comprensió lectora, perquè el Departament d’Ensenyament va agafar el brau per les banyes en aquest tema i ha impulsat un pla específic de renovació de metodologies i de formació específica del professorat. No anem gens bé, quan de forma recurrent davant els suspensos tendim a donar, gairebé sempre, la culpa als alumnes i a les seues famílies. És com si de l’avaria del cotxe sempre en tingués la culpa el conductor i no s’imputés mai el fabricant. Quan els analistes han mirat amb atenció els resultats s’han adonat, entre altres, que un percentatge molt significatiu dels docents de matemàtiques no és especialista en aquesta matèria. Ah, caram!

Els models dels països que excel·leixen posen sempre per davant la disposició d’un professorat de primera línia. La despesa principal en educació no radica en més metres quadrats per aula, en més recursos tecnològics, en menys alumnes per aula, en més professors o en més instal·lacions complementàries, sinó a tenir la millor formació inicial i continuada dels professorat, en el perfeccionament de l’harmonització en la distribució entre el temps escolar i lectiu, en l’existència d’una borsa important de beques i ajuts per fer efectiva l’equitat i en la consecució de la màxima implicació dels pares i mares i de la societat. La pitjor inversió, per contra, és legislar excessivament, minuciosament i partidísticament. Ho vaticinem: la llei Wert no conduirà a cap millora de l’aprenentatge, com no l’ha conduïda cap llei darrerament que ha confiat simplement que el canvi de nom de les coses podia canviar el món. I sobretot no volem sentir a dir més que l’escola d’altres temps era molt millor. El que potser era millor era un món en què el valor de tot plegat depenia, a la pràctica únicament, de l’esforç personal i dels qui t’agombolaven i t’animaven i creien que l’ascens social era un mèrit propi i no una prebenda.

Cap comentari:

Publica un comentari