4 de desembre del 2013

SENTIT D’ESTAT

Bé, ja hem arribat a l’estadi de la definició de la pegunta del referèndum. Sort n’hi ha hagut dels opinadors malastrucs i dels militants del pessimisme que auguraven un sine die i un calvari estatutari, perquè el representant del govern s’apressés a dir que dintre quinze dies hi haurà acord sobre data i pregunta. Perquè, si no, hauríem tornat a demostrar el nivell d’incompetència de la nostra classe política per actuar, quan cal, en sentit d’Estat i no com a simples administradors de l’efímer. De temptacions de marejar la perdiu no en manquen. És cert que som un poble sense tradició de govern d’estructures d’Estat i que, encara no fa quatre dies, no hem començat d’aprendre a administrar la cosa pública sense majories absolutes. I que els vots de cadascun dels partits representats en el Parlament són d’una vàlua fenomenal. Però allò que se’n diu oïda fina del que circula per les entranyes i les venes de la gent del carrer no l’acaben de tenir prou ben entrenada un cop tancats en llurs comissions i plenaris. Si des d’aquí servim per a alguna cosa, us diem que estigueu a l’alçada i que la interrogació es faci a la llum aviat, i que la claredat de la pregunta sigui unívoca com quan has de respondre davant el matrimoni.

Després diran que el valor de les paraules és menor que el de les imatges. Que saber sintaxi i retòrica és menys útil que dominar les claus de l’economia! Com que això ja ho sap tothom a hores d’ara i també, especialment, els qui han de fer la feina, pesada, d’acord, de formular la pregunta, a veure si fem via i som exemplaritzants. Perquè encallar-nos ja ens encallarem o ens encallaran quan serà l’hora de muntar les urnes, de comptar els vots, de validar-los i, sobretot, d’interpretar-los. Perquè d’embolics n’hi haurà malauradament a manta, quan, acabat el procés consultiu, hom s’hagi d’enfrontar als poder coercitius de l’Estat, del tribunal Constitucional, de la maquinària dels rebentaires professionals. Guardeu les forces per a quan la Bèstia no només ensenyi les dents com ha fet fins ara, sinó per a quan comenci de queixalar de valent i les urpades ens fereixin el cos, el cor, l’ànima i ens vulguin matar tota esperança. El senyor Salmon ja ha presentat el llibre del dia després. Nosaltres no hem tingut temps d’escriure’l ni de pensar-hi. Però, si més no, us demanem que escriviu el de la supervivència!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada