IDENTITAT

L’antropologia i la psicologia ens diuen que som això i allò en funció d’unes determinades circumstàncies i contextos, que aquests ens han forjat un caràcter, que ens han fet ser, estar, obrar d’una manera o altra, representar i expressar així o aixà. Però, al final, el determinant principal de la nostra identitat radica en el nostre sistema de consum. Som el que consumim. O el que deixem de consumir o no podem consumir. Aquest és el missatge del sistema capitalista: el que ens iguala com a éssers humans, sigui quin sigui el grau d’humanitat i d’intel·ligència, és la capacitat de consumir que tenim i, sobretot, la possibilitat de fer-ho. Som el que mengem i si poguéssim ho devoraríem tot, de tal manera que, com deia aquell, ens acabaríem menjant el que som. Era Erich Fromm qui ho resumia així: “jo soc el que tinc i el que consumeixo”. És a dir, tinc més o menys salut, menys o menys riquesa, més o menys equilibri emocional, soc més o menys practicant d’una religió, domino més a menys la majoria de les intel·ligències múltiples en la mesura del que tinc i puc comprar. Però, tot i així, per fer la màxima una mica més precisa caldria matisar-hi el què mengem i consumim, com mengem i consumim, quan mengem i consumim i on mengem i consumim.

Perquè no és gens fàcil ser el que hom vol ser i poder ufanar-se de ser autèntic i singular. No és tan senzill convertir-se en el que hom pensa que és i encara menys en el que es desitja ser. Com diu Zygmund Bauman la identitat no és una cosa donada, sinó quelcom que es construeix ( i deconstrueix) al llarg de la vida. I sí, som a partir de les nostres contradiccions. Quanta gent no era de casa bona i ha acabat sense casa? O el revés, de casa humil i amb el temps ha esdevingut un Joseph Pulitzer, un venedor de diaris, emigrat hongarès als EUA, i que va acabar esdevenint un dels primers magnats mundial de la comunicació. Som el que fem (repetidament) i no el que diem: per les vostres obres us coneixeran (Mt 7,16). I en la paremiologia catalanesca: tal faràs, tal trobaràs. Quan eres un marrec i et deien de vegades “ets el que no hi ha”, normalment volia dir que eres un trapella, que en feies més que Macot. Quan ens fem grans no poques vegades obrem tal com diu el famós actor W. Smith: gastem diners que no hem guanyat, en coses que no volem, per impressionar gent que no ens agrada.

ELECTORAT

Els politòlegs, els analistes de dades, els periodistes especialitzats, els contertulians que ho saben tot de tot, el CIS, les persones expertes en el tarot, telepàtiques, vidents, oraculars i profètiques, ja presagien amb un marge ínfim d’error qui guanyarà les properes eleccions generals. Sigui perquè tenen el do de la precognició, de la clarividència i una gran capacitat extrasensorial d’intuir el futur, sigui simplement perquè veuen, observen, escolten i llegeixen i han experimentat reaccions populars similars a la que es generaren en el darrer cicle electoral. Felicitats per als qui l’encerten i llàstima per al qui l’espifien. De vegades he pensat, però, que ja no caldria fer el fatigós recompte de vots i donar per bons els resultats de les enquestes a peu d’urna. Però no, s’ha d’anar al detall. I entre els detalls m’agradaria conèixer a les generals, autonòmiques i municipals, d’entre l’electorat, per classe social, per gènere, per edat, per nacionalitat, quanta gent vota sempre el mateix partit per convicció, per fidelitat ideològica, per tradició familiar. Que vota per sistema, per tradició, els mateixos, tant si estan plagats o infestats de corrupció com si han complert o no amb el programa promès. És a dir, el vot que té molt clar qui és l’”enemic”. M’agradaria saber, quanta gent canvia el seu vot i en fa un de càstig per culpa de les polítiques desenvolupades o de les que no s’han dut a terme i s’esperaven, o dels escàndols del partit en què havien confiat. Tinc interès, també, a saber en quanta gent s’incrementa l’abstencionisme, la desafecció o l’aversió per la política i per la classe política i les causes que s’al·leguen. De moment, però, els analistes conspicus i els intuïtius només estan segurs de l’increment del vot a Aliança Catalana i d’on prové.

Tinc entès que des de la sociologia, la psicologia social, la filosofia política o la teologia moral s’ha desenvolupat teoria sobre la determinació del vot racional o irracional. He llegit que, malgrat els esforçats teòrics sobre el tema, encara no s’ha arribat a cap conclusió definitiva i que la qüestió, com més es racionalitza, més paradoxal resulta. Ara bé, qui té problemes per viure, i els tenen molts dels votants del cens, no solament està descontent, desenganyat i enrabiat contra el govern de torn sinó que desconfia de les institucions de l’Estat.

LA MATEIXA MEDICINA

De vegades busques informació d’un tema i topes amb una altra de què tenies una vaga idea de quan estudiaves el batxillerat, i resulta que és més interessant i valuosa per als teus objectius que la que buscaves inicialment. D’aquesta casualitat se’n diu serendipia. I sempre es posa l’exemple del descobriment de la penicil·lina. L’escriptor i sobretot dramaturg, Jardiel Poncela (que va morir arruïnat i abandonat per molts dels seus amics, el 1952, als cinquanta anys i que en el seu nínxol figura l’epitafi “si busqueu els màxims elogis, moriu-vos”), deia, que la dictadura és la forma de govern en què el que no és prohibit és obligatori. L’estat espanyol, social i democràtic de dret, ja és hora que doni alternatives als partits, les associacions, entitats i organitzacions vàries que proclamen i reivindiquen el feixisme, el nazisme, el franquisme o modernament el trumpisme, que vol dir que les grans empreses tecnològiques no només controlen els estats sinó que els converteixin en el seu pati de jocs de mans. Principalment perquè aquesta gent i les seues pulsions autoritàries, racistes, xenòfobes, cal desfogar-les amb teràpies de xoc no pas precisament psiquiàtriques sinó de fogueig. Al més esverats i bel·licosos, convertir-los en voluntaris obligatoris durant una llarg temporada en ONG que treballin sota les bombes que llancen els seus ídols o plantant tendes en camps de refugiats sense medicaments, sense aigua potable i menjant peles de patates o enrolar-los al front de guerra al Donbass o a protegir la frontera entre l’Índia i el Paquistan o entre Cambodja i Tailàndia, amb la intenció d’assegurar la fi de les guerres que ha aconseguit Trump. I als ideòlegs, als qui tiren la pedra i amaguen la mà, posar-los a treballar a preu fet, tots els dies de la setmana, als hivernacles murcians, o embarcar-los en pasteres en direcció a Ceuta i Melilla per reforçar la legió en cas d’invasió marroquina. Però entrenar-los abans, talment uns cadets marines, a dormir al carrer durant tot l’hivern amb quatre cartrons o a reforestar els boscos calcigats de Galícia i Castella Lleó o a fer d’assistents socials al barri de la Cañada Real entre Coslada i Madrid.

Donem idees seguint la reflexió de Camus quan afirmava que: La tirania totalitària no s'edifica sobre les virtuts dels totalitaris sinó sobre les faltes dels demòcrates.

TRENS

Sí, soc un gran defensor del tren. De tota mena, de traçats i de serveis. De passatgers, de mercaderies, trens hotel, trens cremallera, trens panoràmics, tramvies, suburbans, miners, de Rodalies, de mitja i llarga distància, orbitals, transversals, transfronterers. És el mitjà de transport, ho diu tothom, més sostenible i més eficient. L’axioma és el següent: “per moure un passatger un quilòmetre, un cotxe necessita entre dues i cinc vegades l’energia que consumeix un tren”. Dit això, que són obvietats i raons com un peu de taula, sembla ser (ho sembla perquè tot el que es proposa més enllà del que dura una legislatura no deixa de ser un desideràtum, una utopia i un fica-m’ho aquí que no tinc butxaques) que ara, en qüestió de transport de viatgers, la prioritat és fer realitat el tren orbital que haurà d’unir, sense passar per Barcelona, Vilanova i la Geltrú amb Mataró i Granollers. Un macroprojecte que té, avui per avui, (calculant els costos d’ara mateix, no de l’any que ve ni de l’altre) un pressupost estimat de 5.200 milions d'euros. Però el més increïble, que ratlla la ciència ficció, és que el seu finançament l’ha d’assumir l’Estat (com si l’Estat el governés un déu misericordiós innominat amb un poder molt superior a qualsevol partit polític), tot preveient que es culminaria l’any 2041. És a dir, , si començaven les obres enguany, d’aquí a 15 anys! Em diran, home, si no hi posem fantasia i il·lusió en la política de què serveix? De saber gestionar, simplement, els impostos, els crèdits, els ajuts i el deute?

Posats a col·locar vies per tot Catalunya, també és fantàstic que el govern Illa hagi reviscolat el projecte de l’Eix Transversal Ferroviari de Catalunya, ideat pel govern Maragall el 2003 i que el 2005 un anys abans d’acabar el mandat ja era al bagul dels bons propòsits. Però calma, perquè, de moment, el govern només ha previst l’actualització dels estudis funcionals, complementaris i informatius necessaris per avançar en les pròximes fases del projecte. D’il·lusions incomplertes, per incompletes, també en va provocar el projecte de tren Lleida-Sant Girons. El treballs van començar, després també de moltes giragonses, l’any 1910. El tram Lleida-Balaguer es va inaugurar el 1924. I va arribar a la Pobla de Segur el 1951. Vull recordar, en resum, que l’apòstol Tomàs no és un personatge secundari de la Bíblia.

L’EFICÀCIA

En un banc de la plaça, asseguts al respatller, xerrotegen i beuen cervesa de llauna. Tenen una paperera a uns tres metres i els contenidors. S’ha fet tard i deuen voler anar a sopar o a dormir directament. Criden i xisclen per acomiadar-se. Per fi, tot en calma. Algun parrupeig, el cri-cri dels grills que no han atret femella encara, els pixats i algun cagarro de la gossada que es desfoga pels entorns i el terra i el banc plens de petjades enganxifoses, de llaunes esclafades o mig plenes, de mantells espessos de colomassa. I davant el panorama quotidià, ens preguntem: quina incidència ha tingut l’educció en aquest personal? Quin és l’impacte dels ensenyaments que han rebut gratis et amore? Han estat eficaces les normes de civisme i els ensenyaments en valors i civisme? O només hem apaivagat o esmorteït, i encara en alguns casos, el que podrien ser conductes extremes d’incivisme, atès que aquestes llaunes no han anat a petar a la cara d’algun transeünt? És prou eficient el nostre sistema educatiu per ser educador? Té prou capacitat per produir conductes cíviques?. Si com deia l’escriptor i assagista nord-americà R.W. Emerson “la veritable prova de la civilització és el tipus d'home que la societat produeix", tots plegats hauríem de reconèixer una part de culpa. Aprenem de forma innata per imitació dels nostres referents. Aprenem per la pràctica, per l’assimilació de les lleis fisicoquímiques, per contrast, per adaptació, perquè tenim la capacitat de memoritzar. En fi, aristotèlicament, per inducció i per deducció.

Però la pregunta que m’amoïna és: per què són sovint tan poc eficaços els ensenyaments, tan defectuosos i ineficients els nostres aprenentatges elementals? Per sobre de la gespa de la placeta hi passegen els cans senyors i senyores d’un aspecte educat, que entre ells comenten i es queixen de l’incivisme del jovent que llença les ampolles i les llaunes, els cartons i els plàstics a l’herba, tenint com tenen l’abocador a dos passos. Però aquests senyors i aquestes senyores no són bons per arreplegar cap d’aquestes deixalles i llençar-les on toca. Ni s’acararan al jovent que critiquen per dir-los que no ho fan bé. Que l’espai públic és un lloc que tothom ha de preservar i n’ha de tenir cura. No els diran res i esperaran que passin els escombriaires per queixar-se de la brutícia de la plaça i del barri.