ALTER EGO?

Consuetudinàriament, els manuals, sobretot, d’història de l’art i de la literatura ens han transmès que cal diferenciar la vida privada de l’autor de la seua obra. Que el jo de l’obra i el jo personal no són el mateix. Que el creador és capaç de desdoblar-se i inventar altres jos, fins i tot el jo d’un narrador omniscient. amb qui pot sentir fílies i fòbies i fins i tot assemblar-s’hi com si fossin bessons. Ens ensenyaren, després, amb la idea de cercar la conciliació entre jos, que el jo de l’obra de creació no deixa de ser una màscara del creador, que en preserva la intimitat i li permet la llibertat d’imaginar, de ficcionar, de crear vides autònomes en escenaris conjecturats. Vides versemblants que tinguin una correlació empírica, fins i tot hiperreal, en contextos temporals i espacials diversos. Però, amb els anys, t’adones que la tradicional ocultació de la vida i les circumstàncies dels autors, el seus periples vitals, no és més que un acte de pudícia, de parapet, de salvaguarda de la pròpia llibertat i lliure albir. Però, al mateix temps, la pretesa dissociació entre un jo i l’altre, interpretat potser des d’una perspectiva psicoanalítica, és una manera de dir-nos a l’orella que l’essència, la substància del caràcter dels protagonistes de la ficció, dels seus arguments, dels conflictes eticomorals en què es debaten, són els del jo que els ha inventat. Que el jo de la ficció és una mena de pseudònim del mateix creador. Una projecció. Que tota obra d’art, en fi, és una recreació ideal del jo del creador. Sigui hiperreal, surreal o una exposició aparentment desinhibida del jo personal.

Dit això i a pesar de les reserves de la tradició acadèmica, soc un fervent partidari que almenys dels grans creadors se n’expliqui la vida a les aules. Vida que es dilueix en els personatges de les seues obres. Com en el cas de Lope de Vega, i els seus enamoraments un cop ordenat sacerdot. De com feia compatible J. Roís de Corella ser mestre en teologia i autor dels poemes eròtics més rellevants del segle XV. O les peripècies vitals de Gide a causa de la seua homosexualitat. Les turbulentes relacions de Pirandello amb el seu pare i l’adoració per la seua mare. O les penúries patides per Dostoievski, condemnat a mort, i commutada la pena, quatre anys en un camp de presoners a Sibèria, més sis anys de servei militar obligatori.

EL VALOR DE L'ART

Una manera de fer vacances és abandonar-te al pensiero debole. I és així que se m’acut preguntar-me: qui és qui atorga valor a una obra artística? Qui diu que una obra d’art és una obra mestra, una obra excepcional? Els professionals de la lectura, de la interpretació, de l’anàlisi, els qui d’aquell art en coneixen la seua història, n’han recopilat les seues tècniques, les seues evolucions i per tant tenen criteri per comparar, per acarar, per destacar.? O són els receptors, els qui en determinen el seu valor? El valor el dona la magnitud de la recepció; el nombre d’exemplars venuts, el nombre d’edicions? El valor, en l’era de la reproducció tècnica, seguint W. Benjamin a L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica de 1936, el determina no l’obra en si, la seua “aura”, sinó la política cultural predominant? El valor, com digué M. McLuhan, està en el mitjà i no en el missatge?. Una obra de creació adquireix la categoria de gran obra segons l’altaveu que la publicita? Els mitjans de comunicació que prescriuen les obres a destacar són consellers fiables o interessats? ¿El mateix podem dir de la selecció d’autors i d’obres que fan els diccionaris d’art, de literatura, de música o la Wikipedia? Una obra és més bona, més bella o tot el contrari en funció de la política cultura del règim polític que la sustenta? ¿Les productores, el seu màrqueting, la seua publicitat, conformen la percepció dels públics receptors, dels usuaris, d’allò que és bo o no ho és?

De raonar sobre el valor de l’art a fer-ho sobre la seua funció només hi va un pam. Ultra els motius personals de l’autoria, més enllà de la funció simbòlica (representació identitària, política, religiosa,,,) i de l’anomenada funció estètica, segons el cànon a l’ús d’un context històric determinat, per a què serveixen més les diferents formes i llenguatges de l’art? Per indagar en la realitat més enllà del relat oficial?. Per denunciar-la, per reivindicar-ne d’altres que els utilitarismes i mercantilismes de torn bandegen? Per corporeïtzar, com deia Aristòtil, l’essència secreta de les coses? En què radica la bellesa? En la mirada del receptor, en la intenció del creador o en la interpretació dels experts? La creació artística no pot sostreure’s a esdevenir un metallenguatge de la història si mateixa, a convertir-se’n en un fidel mirall.

EL MITE NECESSARI

Primer fou la consciència de la incapacitat de fer, de resoldre, de controlar o d’entendre diversos fenòmens naturals: per què?. Segon: com a conseqüència: frustració, preocupació i por. Tercer: activació dels ressorts de la imaginació i de la invenció. Algú, alguna cosa més enllà de nosaltres, del nostre abast, ha desentranyat el misteri. Un ésser superior, màgic, que és capaç, té el poder, no solament de donar sentit a l’inexplicable sinó d’explicar-nos el perquè. I així naixen les llegendes, els mites, els deus i la seua narrativa. En els temps primigenis i indeterminats, de naturalesa extraordinària, però semblants a nosaltres, a la nostra humanitat, i que graciosament o dramàtica han anticipat i resolt o han complicat els nostres entrellats. Fonamentalment, els conflictes en les relacions interpersonals i específicament familiars, el sentiment de propietat, les pulsions sexuals incontrolades (posteriorment antinaturals i criminalment reprimides), el repudi, la justificació de les jerarquies socials o el desig d’apropiació de l’altre, el seu espai, la seua intimitat. I és així com els homo sàpiens els hem convertit en codis subconscients reguladors de la cultura del bé i del mal, en els models originals del nostre comportament social. I és així que naixien, vingué a dir S. Freud, el Tòtem, l’avantpassat comú protector de la tribu, i el Tabú, la prohibició. I és així que s’originaren els arquetips, les icones, les teatralitzacions, els rituals i els principis ètics, la norma moral i la culpa. Les religions. Els prínceps i els reis. Els dictadors, els imperialistes i els colonitzadors. El mite és el relat del nostre perdó o la nostra condemnació, de l’alliberament de les nostres limitacions, de la nostra finitud i, fins i tot, de la nostra glorificació.

Cert, el mite, com analitzava I. Kristeva, l’excelsa especialista sobre el tema, és una estructura narrativa que opera contínuament, tant simbòlicament com normativament, en les nostres vides, en l’organització de les nostres societats, en la política, la cultura, la llengua, l’art, la religió, les relacions afectives I solidifica els marcs mentals amb què la majoria pensem, actuem, desitgem, avaluem. Possiblement és Antígona i tot el cicle tebà un dels relats mítics que més ens explica. Diu Antígona: ”no vaig néixer per compartir l’odi, sinó l’amor”.

DE SEGURETAT CIUTADANA

Segons les enquestes, la seguretat pública és una de les principals preocupacions de la ciutadania, juntament amb el problema de l’habitatge. Uns desassossecs, però, que són inversament proporcionals al barri on habiten els enquestats. Més inseguretat en urbanitzacions, zones altes urbanes i habitatges dispersos a l’horta o l’extraradi, és a dir, on les rendes solen ser més altes, i per contra menys maldecap per la seguretat on més dificultats hi ha per viure, en tots els sentits, i sobretot per disposar d’un habitatge, precisament en el centres històrics, barriades, suburbis i ravals. És un obvietat que qui més té o disposa més tem que li ho sostraguin, robin o furtin. I que qui menys té o disposa tingui més dificultats per accedir al mínim vital. Amb totes les excepcions que vulguin, el que realment em té distret és la manera com la dreta política, que també en fa bandera en les seues prioritats de govern, planteja resoldre aquests problemes i com els sol solucionar, cosa que no resol mai tal com fa l’esquerra, allà on governa. Suposo -un servidor acostuma a apreciar les bones lleis- que la prioritat de la gent d’ordre conservadora no és altra que complir i fer complir, per exemple, la Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (que en recomano la seua lectura atenta), de 30 de març de 2015.

En les consideracions, es diu que “tota incidència o limitació en l’exercici de les llibertats ciutadanes per raons de seguretat s’ha d’emparar en el principi de legalitat i el de proporcionalitat en una triple dimensió: un judici d’idoneïtat de la limitació (per aconseguir l’objectiu proposat), un judici de necessitat d’aquesta limitació (entès com la inexistència de cap altra mesura menys intensa per aconseguir el mateix fi) i un judici de proporcionalitat”. Vist tot plegat i tenint present que no ens sortim o no del tot, els governants, de tots els colors i els de dretes especialment -que es pressuposen més eficients- no s’estan de romanços: més policia, més càmeres, més satèl·lits espia, més severitat sancionadora, més agilitat punitiva. I, si cal, confinaments i deportacions. Però al fina, som al mateix atzucac. No resolem els conflictes ni els problemes, només pedaços, perquè abordar les causes socials que els provoquen és molt complicat. Mai no se’n veuen els efectes i les urnes són les que manen.