8 d’abril del 2026

MENTIDA I POSTMODERNITAT

Per poder viure en societat tenim necessitat de confiar i creure en els nostres iguals. Tenim igualment necessitat de dir mitges mentides o mentides pietoses per cortesia, per generositat, per evitar mals majors. Però dir el contrari intencionadament del que és objectiu, contrastat, verificat amb imatges, senyals, empremtes, residus i rastres de tota mena és mentir. Mentir és una arma ideològica, un instrument polític, una estratagema militar (serveis secrets, espionatge...), un mètode per estafar incauts, per aconseguir i mantenir tota mena de poder. El repertori de la mentida és enorme: des de la mentida compulsiva, la mentida per les regles de compromís i la mentida de la falsificació fins a la mentida dels sopars de duro, la mentida de l’amor, la mentida de les creences, la mentida del currículum o l’autoengany. Actualment, amb la dependència existencial dels dictats de les xarxes socials, s’ha creat un ecosistema en el qual ja no sabem diferenciar el que és veritat del que és erroni, fals o mera tergiversació. Ço que ha esdevingut una de les causes més importants dels trastorns mentals i emocionals dels nostres temps postmoderns. Postmodernitat que el filòsof Lyotard definia com la dissolució de tot allò que en el nostre sistema cultural es considerava coneixement i autoritat, els cànons de valors i principis i les seues metanarratives, tals com la lluita de classes, la deïtat redemptora, el progrés material tecnològic, la sanitat i l’educació universals o els drets humans. El subjectivisme, l’emotivisme, el relativisme, l’agnosticisme o l’hedonisme, l’utilitarisme, la mutabilitat permanent, els sentiments d’incertesa i fugacitat, han envaït tots els racons de la nostra vida.

De fet, en l’actual sistema de control social i dels marcs mentals, s’ha difuminat la distinció epistemològica entre creença i realitat o entre fantasia i objectivitat empírica. El problema no és només que s’hagi normalitzat la mentida, sobretot en l’àmbit de la política i la gestió del bé comú, sinó que, tot i instal·lats en la desconfiança, mantes vegades ja no ens interessa descobrir la veritat i preferim autoenganyar-nos, perquè, com diu l’astrofísic i divulgador científic Carl Sagan, saber-la és massa dolorós. Ubi sunt els temps de la paraula donada, de l’ètica del pacte o del tracte i dels remordiments del pecat de mentir?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada