PARADOXES

Una paradoxa és una contradicció lògica. Una de les més famoses -a part de la de Zenó sobre Aquil·les i la tortuga, que els devien explicar a l’escola o a l’institut- és la del mentider, formulada pel filòsof i poeta cretenc del segle VI a.C., Epimènides, que ens serveix per il·lustrar el que comentarem després. La paradoxa del mentider es formula així: tots els cretencs són mentiders. Si és veritat, resulta que Epimènides, que és cretenc, menteix perquè es contradiu, Si l’afirmació és falsa, vol dir que almenys hi ha un cretenc que diu la veritat. El fet és que des d’un punt de vista lògic, veritat i mentida són possibles i a veure qui ho desembulla. Doncs bé, així que es convoquin eleccions generals es donarà la paradoxa que els partits de dretes obtindran bons resultats, tal com estan tenint en les autonòmiques, perquè molta gent de tota classe i condició els haurà preferit, malgrat que aquests partits hagin votat en contra de les successives pujades del Salari Mínim Interprofessional, que de ben segur han afavorit bona part dels votants de dretes. O a pesar que la Reforma Laboral de 2022 hagi millorat la temporalitat dels contractes de treball amb durada limitada i l’estabilitat salarial. I hagi votat en contra dels decrets de mesures per la contenció de preus, la pròrroga dels descomptes en el transport públic o la revalorització de les pensions.

O la dreta s’explica malament o no té programa social, llevat del remei que guareix tots els mals que es diu rebaixa d’impostos. Menys impostos més diners per consumir. Més consum més productivitat, Més demanda, preus més competitius. La realitat és que aquesta fórmula curiosament no afavoreix mai els qui no poden pagar el lloguer, no poden comprar una vivenda, no poden renovar el cotxe, no poden evitar les llistes interminables per operar-se de malucs, no poden etc. Si l’Estat recapta menys, menys inversió pública, més dèficit en els serveis fonamentals. Menys Estat, més privatització i menys possibilitat d’accés universal a l’educació, la sanitat. Menys Estat, menys capacitat de correcció de les desigualtats socials. Vet aquí la gran paradoxa de la llibertat del liberalisme: més renda per a tothom, més dificultats per accedir als serveis essencials. Més problemes, també, per a una bona part de la ciutadania que ho necessita tot, quan aposta per als partits de dreta.