El concepte de l’etern retorn ve a dir que, cíclicament, el passat es repeteix. Però Nietzsche ho matisava èticament en el sentit que el que es repeteix cíclicament i infinitament, sense possibilitat d‘alteració, són les nostres experiències emocionals, sentimentals o la cerca de sentit de les limitacions vitals. Davant el determinisme històric i l’unamunià sentiment tràgic de la vida, o bé et deixes portar per un fàustic fatalisme, per la inèrcia, l’apatia, per un laissez faire derrotista, o bé lluites per ser capaç de suportar la càrrega del déjà vu i afrontes la vida amb resolució i determinació (això és succintament la idea del Superhome, tan mal interpretada pels totalitaris supremacistes). Però, la intel·ligència i la voluntat per superar esculls, dificultats, no sempre són a l’abast de tothom per fonamentar una fe de victòria o de superació. Alguns pessimistes, combatius contra el mateix pessimisme, de tant en tant, tenim la sensació que els homes i les dones no tenim manera de sortir del cercle viciós del “ja hi tornem a ser”, “ja tornem estar igual”, “no hi ha temps que no torni”. Com costa, oi?, contestar-nos-ho amb el “tornem-hi, que no ha estat res” o el “sant Tornem-hi”. La vida deu ser, de fet, un reiterat encadenament de caure i aixecar-se, i així fins al canyet. Lax’n’ Busto canta, a propòsit: “Caus a terra molt avall/creus que no te’n sortiràs/però amb els mesos te n’adones/que tornes a començar...”
També el retorn etern és el de la fi de les vacances o de la simple inactivitat laboral. I per a més del 40% d’aquesta gent que ha gaudit de l’estiueig, el tornar a patir el moderníssim estrès potsvacacional. Ai, que n’és de pesat el retorn a les rutines de sempre, després que s’ha gaudit del dolce far niente, després d’haver tingut la sensació de ser l’amo de la situació, quasi com el superhome nietzschià, però sense haver hagut d’esforçar-s’hi o potser sí en aquelles tasques domèstiques que hom no sol fer gairebé mai. I quanta literatura d’autoajuda, que no consola, per a la mitigació de la tristesa i la desgana del retorn!. La frase que més em recomano contra l’apatia d’haver de recuperar la verticalitat, és la que s’atribueix a Thomas. A. Edison i que diu: “No he fracassat. He trobat 10.000 soluciones que no funcionen.” Sí, em fan una mica d’enveja els qui, anyosos, ja estan de tornada de tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada