ALTER EGO?

Consuetudinàriament, els manuals, sobretot, d’història de l’art i de la literatura ens han transmès que cal diferenciar la vida privada de l’autor de la seua obra. Que el jo de l’obra i el jo personal no són el mateix. Que el creador és capaç de desdoblar-se i inventar altres jos, fins i tot el jo d’un narrador omniscient. amb qui pot sentir fílies i fòbies i fins i tot assemblar-s’hi com si fossin bessons. Ens ensenyaren, després, amb la idea de cercar la conciliació entre jos, que el jo de l’obra de creació no deixa de ser una màscara del creador, que en preserva la intimitat i li permet la llibertat d’imaginar, de ficcionar, de crear vides autònomes en escenaris conjecturats. Vides versemblants que tinguin una correlació empírica, fins i tot hiperreal, en contextos temporals i espacials diversos. Però, amb els anys, t’adones que la tradicional ocultació de la vida i les circumstàncies dels autors, el seus periples vitals, no és més que un acte de pudícia, de parapet, de salvaguarda de la pròpia llibertat i lliure albir. Però, al mateix temps, la pretesa dissociació entre un jo i l’altre, interpretat potser des d’una perspectiva psicoanalítica, és una manera de dir-nos a l’orella que l’essència, la substància del caràcter dels protagonistes de la ficció, dels seus arguments, dels conflictes eticomorals en què es debaten, són els del jo que els ha inventat. Que el jo de la ficció és una mena de pseudònim del mateix creador. Una projecció. Que tota obra d’art, en fi, és una recreació ideal del jo del creador. Sigui hiperreal, surreal o una exposició aparentment desinhibida del jo personal.

Dit això i a pesar de les reserves de la tradició acadèmica, soc un fervent partidari que almenys dels grans creadors se n’expliqui la vida a les aules. Vida que es dilueix en els personatges de les seues obres. Com en el cas de Lope de Vega, i els seus enamoraments un cop ordenat sacerdot. De com feia compatible J. Roís de Corella ser mestre en teologia i autor dels poemes eròtics més rellevants del segle XV. O les peripècies vitals de Gide a causa de la seua homosexualitat. Les turbulentes relacions de Pirandello amb el seu pare i l’adoració per la seua mare. O les penúries patides per Dostoievski, condemnat a mort, i commutada la pena, quatre anys en un camp de presoners a Sibèria, més sis anys de servei militar obligatori.