LES NOSTRES MISÈRIES

Sempre hi ha hagut gent desesperada capaç de fer el que sigui per poder sentir que la vida té un mínim sentit. Però en l’actualitat, rastrejant les noves diàries, tenim la impressió que la misèria no afecte a quatre desgraciats o deu famílies dels ravals o dels afores, sinó que s’ha escampat com una taca d’oli per arreu de les nostres vies i ciutats. I que la lluita per la simple supervivència ha generat un nivell de violència, d’actes de violència, com no s’havien vist des dels anys més durs de la postguerra. Violències contra l’altre i contra un mateix. Ho diuen l’OMS, la psiquiatria, la psicologia clínica, el partiment per la misèria material, per la impossibilitat de preveure cap futur, per la sensació constant de vulnerabilitat multipliquen el risc de patir patologies mentals i de conduir a la desesperació. Segons IDESCAT a través d’una enquesta sobre les condicions de vida del 2025, “el 24,8% de la població de Catalunya es troba en risc de pobresa o exclusió social, vuit dècimes més que el 2024”. Creix la pobresa, creixen les desigualtats, creixen les patologies mentals i psíquiques, creix la desesperança i la desesperació i a nosaltres, els qui anem tirant, se’ns va formant una crosta d’insensibilitat colossal. I ens va envaint una mena de por de veure’ns atrapats en espirals de violències que no fa altra cosa que murallar, com més fortificada millor, la nostra intimitat, les nostres pertinences, les nostres existències. I, segurs, assegurats i protegits i vetllats per les forces de l’ordre, encara que algú pugui aparentar indiferència envers els abatuts per les desgràcies, una gran majoria sent una íntima pena cristiana.

Les misèries dels necessitats, els indigents, els llogaters expulsats de la casa que habiten, els fracassats, els pòtols i vagabunds, no solen ser una opció de vida. Hom no és un pobre desgraciat perquè vol ni perquè no ha sabut sortir-se’n, sinó perquè les regles de joc del sistema capitalista portades als extrems neoliberals de la nostra actualitat més ferotge, provoquen una esquerda social irreversible. El Sistema no té codis morals, no plora, no es dol, no fa caritat. Només especula. Només li interessa el benefici. Ja t’espavilaràs. Ja t’arreglaràs. I aquests amos del sistema, a sobre, reneguen de l’Estat social, distribuïdor de la riquesa, regulador de la tirania del mercat.