Hi ha gent que sempre està en contra de tot. Que es queixa de tot i per tot. I els mals que pateixen sempre són deguts als altres, sempre en tenen la culpa els altres. Sol ser gent que tot ho troba malament. Sempre mostren una actitud negativa, no estan mai satisfets. Fins i tot, quan se suposa que manen els que han votat o han elegit. O àdhuc quan s’entén que han aconseguit l’objectiu o alguna fita, algun propòsit. Són persones crònicament insatisfetes. Mai no es troben a gust en res més, oh paradoxa, que no sigui en la seua pròpia insatisfacció i frustració. Però els més perillosos d’aquesta gent són els qui, a més, voldrien que tot anés fatal, que tothom compartís el seu malestar i que tots plegats acabéssim reconeixent la nostra culpabilitat. És a dir, com pitjor vagi la cosa, millor per a ells. Més aviat es troben masoquistament en la seua insatisfacció. Hi ha sectes satàniques que alimenten aquesta paranoia i partits polítics, els militants i dirigents dels quals mai no els veuràs fer un somriure, una rialla, un gest afectuós o aprovar o consentir alguna iniciativa parlamentària positiva per a la majoria de la ciutadania. Siempre negativa, nunca positiva, que deia aquell entrenador. Quin desgavell psíquic pateixen aquestes persones? ¿Quins traumes els subjuguen de tal manera que visquin tan turmentades i martiritzin tant els seus conciutadans? Tal volta el seu narcisisme, el seu egotisme, la intolerància a la frustració, la pressió i la rigidesa educacional parental i escolar i de llur entorn? Com és que aconsegueixen tants adeptes?
Una cosa és tenir sempre l’ànima insatisfeta, com deia Federico García Lorca, i una altra ser un nihilista, un insatisfet orgànic, de cap a peus. Una cosa és tenir sentit crític i no acceptar de primeres el que se’ns pregona i una altra estar sempre a la defensiva i no proposar res més que no, no i no. Una cosa és avançar a partir de la derrota i de l’error, que aquests siguin l’esperó per reintentar-ho i reinventar-se, una cosa, doncs, és l’assaig-error i una altra l’esclerosi mental, la bunquerització ideològica, la insatisfacció permanent i l’apel·lació compensatòria del seu malestar a la regressió fantasiosa a uns temps passats millors. Fantasiosa, perquè si els haguessin viscut tampoc els haurien plagut o satisfet. És molt fumut viure trobant pegues, taps o tatxes a tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada