11 d’agost del 2021
ELOGI DE LA LENTITUD
De petits a l’escola ens solien dir: a poc a poc i bona lletra. A casa a l’hora dels àpats, si t’ennuegaves: menja a poc a poc. D’adolescent i en plena jovenesa, quan les hormones s’acceleren i tot s’ha de fer amb quatre esgarrapades, els assenyats et recomanaven: menjar poc i pair bé, no vulguis córrer, pas a pas, de mica en mica s’omple la pica, anem a pams. La pressa, com ve a dir Milan Kundera a la seua novel·la La lentitud, ens fa oblidar de viure. Després, ja més o menys cansats de córrer bona part de la vida, hem començat a rebel·lar-nos, amb paraules del filòsof Josep Ma. Esquirol, contra l’imperi de l’actualitat i contra el despotisme de la velocitat, de què parlava un tal Miquel Amorós. Contra l’imperi de la productivitat a tot estrop, nosaltres ja ens apuntat a la colla dels qui gaudeixen del tempo giusto. Ja som seguidors de l’Slow Movement, de l’Slow Food, de la xarxa de les Cittaslow i fans d’Slowhand, que li deien a Eric Clapton. Ara, per més que correm, ja no plegarem més d’hora ni més tard.
4 d’agost del 2021
ELOGI DEL MISTERI
El misteri, allò indesxifrable, incomprensible, secret, ocult, que depassa les regles de la raó, governat per l’atzar perquè no ha estat codificat i interpretat per les lleis de la física i de la química, només admet un acte de fe. Perquè és impossible, en paraules de Saint Exupéry, desobeir-lo. Igual que ens fascina, ens atemoreix. Car no sabem quin és el límit del seu poder. L’hem volgut anomenar, li hem dedicat hores i hores d’estudi i tanmateix el misteri és aquí somrient hostatjat entre els plecs de la nostra racionalitat, entremig de les mesures de totes les coses. Són un misteri els miracles, les proeses de Kilian Jornet, la misèria moral, l’antropofàgia, el Big Band, el misteri d’Elx, el de la Santíssima Trinitat, l’existència de l’ànima, les desaparicions, les aparicions, els robatoris perfectes, els crims no resolts, el Triangle de les Bermudes, els dodecàedres romans, la naturalesa de les paradoxes o les línies de Nazca. Milers i milers d’inexplicables que ens recorden, malgrat saber-ho gairebé tot, que, com diuen que deia Sòcrates, encara no hem desxifrat el misteri de l’Home capaç del millor i del més aberrant, ni ho sabrem possiblement mai. I el més terrible i alhora el més encantador és que cada vegada que avançarem en la descoberta d’algun dels misteris, en sobrevenen d’altres. I aquesta és i serà la llei, i en això aplicarem analògicament l’axioma de la incompletud de Kurt Gödel que ve a dir que hi ha proposicions veritables, que no són demostrables.
El misteri fereix el nostre narcisisme, el nostre ego, ridiculitza la presumpció de la nostra civilització, tan omniscient i totpoderosa, i ens fa tenir present, insistim, que una vegada i una altra en la nostra vida a penes sabem que no sabem res més que el que sabem mentre no sigui refutat. Però sense misteris no podríem viure. Què ens motivaria a aprendre si tot fos evident, manifest, obvi? Quin sentit tindria la imaginació? Quin, les religions? Per què hauríem de fer prediccions, ser clarividents si tot fos tan clar com l’aigua? Diuen que s’ha descobert que en un bosc el arbres es parlen. Un bon dia els matemàtics i els físics van formular la teoria del caos. La ciència possiblement trobarà la manera de produir energia per fusió nuclear. Resoldrà si l’Univers és finit o no. Però, com deia A. Einstein, sempre serà un misteri l’estupidesa humana.
28 de juliol del 2021
LA BANALITAT
Nogensmenys, no podem, banalitzar el mal. No podem trivialitzar la ignorància, l’estupidesa, la mentida, el frau, el terror, el dolor, la tortura, la injustícia, la dictadura, l’opressió, l’esclavitud, el genocidi, la perversitat, la guerra. Hannah Arendt ens recorda, a propòsit d’Eichmann, l’aplicadíssim carnisser de la Solució Final dels camps de concentració nazis, que hi hagué molts homes com ell, homes que no foren pervertits ni sàdics, sinó que foren i segueixen essent terriblement i terroríficament normals. A l’estat espanyol, oh paradoxes, la democràcia ha normalitzat la ideologia nazi, el feixisme i el franquisme, en nom de la llibertat ideològica segons els intèrprets de la Constitució. A hores d’ara, Espanya és l’estat europeu on la dreta i l’extremadreta més ens recorden qui foren el vencedors de la guerra civil.
21 de juliol del 2021
COSTA D'ENTENDRE
No hem entès mai per què la majoria de castellanoparlants espanyols no sap (o no hi posa cap interès) pronunciar els mots catalans acabats en -ll. Ens costa molt d’entendre (si no és per la llei del mínim esforç o d’una manera molt peculiar d’entendre la de l’economia del llenguatge) que els mots castellans acabats en -ido, -ado, els castellanoparlants de totes les condicions i en qualsevol àmbit els pronunciïn -io, -ao. Tampoc arribem a capir la raó per la qual hi ha gent que de Madrid en diuen Madriz. ¿És potser casticisme, frikisme, hipercorrecció, o una manera d’expressar una servil integració a la capital dels catalans qui hi aterren per treballar-hi temporalment? De la mateixa manera ens preguntem, una vegada i una altra, ¿com és possible que un nombre molt considerable de catalanoparlants orientals hagin deixat d’usar el pronom “en” i no en tinguin cap recança, i pensin que volen dir el mateix “anar-se’n” que “anar-se”? Persones que han estudiat la llengua catalana i en català! Serà que, com deia el poeta xilè Vicente Huidobro, és incomprensible que un individu que hagi estudiat profundament la societat actual no sigui comunista, però tan incomprensible és que un individu que hagi estudiat el comunisme no sigui un anarquista. És incomprensible, sí, que un periodista de la plantilla fixa de la Corporació de Ràdio i Televisió de Catalunya es refereixi a Pau Claris com a Pau Clarís. Que un periodista esportiu que porta trenta o més anys comentant el Tour o la Vuelta, quan els ciclistes coronen any rere any el Pas de la Casa, digui immutablement Pas de la Cas. No els ha corregit mai ningú?
¿És comprensible que el professorat de llengua faci faltes quan escriu a la pissarra (digital interactiva)? O que un jutge erri a l’hora de citar una norma en una sentència? ¿És que la correcció expressiva en els àmbits formals de l’ús de la llengua catalana i espanyola, ha deixat de ser un requisit per poder ocupar una feina de comunicador? Potser sí que ara el que s’imposa és: no importa com ho dius sinó el que dius. Doncs estem ben arreglats! Si normalment els nostres missatges mai no són compresos al cent per cent pels nostres interlocutors, només ens falta, sobretot si no ens veiem les cares i els cossos, que parlem distorçant la fonètica, desmanegant la sintaxi, inadequant la semàntica i descompassant la prosòdia.14 de juliol del 2021
DONEC PERFICIAM
Fins a reeixir, més enllà del desig, la fortalesa d’esperit, de la valentia, de la convicció mental, ètica, implica la immolació, el sacrifici de la vida i els bens. ¿Recorden la resistència durant vuit mesos de setge (218 aC) que van patir els saguntins, traïts pels romans, per part d’Anníbal? ¿I què me’n diuen dels numantins que, després de patir pesta i fam, la majoria dels supervivents es van suïcidar abans de rendir-se a Roma l’any 133 aC.? Certament impressiona, si és que la cosa va per aquests verals, saber que hi ha catalans i catalanes que estan disposats a arribar fins en aquests límits tan extraordinaris per defensar la independència. I això sense cobrar, perquè Catalunya, com tothom sap, no té un exèrcit “professional” ni cap aliat estranger que li pugui facilitar una tropa de xoc.
7 de juliol del 2021
EL BATXILLERAT DE REBAIXES
En lloc de reforçar-lo, transversalment, amb matèries que aprofundeixin en habilitats comunicatives orals, escrites i audiovisuals, en pensament i raonament crític, en coneixement de la cultura clàssica grecollatina o en estratègies i tècniques d’anàlisi de realitats complexes, ara resulta que cal fomentar una aura mediocritas de pacotilla, perquè, si no, estarem capolant i arruïnant les joves grans il·lusions. Suposem que el professorat s’estarà preguntant quina matèria o assignatura es podrà suspendre. Serà el Projecte Educatiu de Centre que determinarà aquesta circumstància? Serà una matèria comuna o de modalitat? El professorat podrà fer-hi objecció de consciència, com fan els professionals sanitaris en el cas de la interrupció voluntària de l’embaràs, de l’eutanàsia?. Calia que una mesura com aquesta formés part de l’articulat de la nova llei educativa, quan tothom qui treballa en el sector sap que en l’avaluació del segon de batxillerat es tenen en compte moltes més “detalls” que la mera mitjana aritmètica?
30 de juny del 2021
ELS INDULTS (PARCIALS)
Amb taula de negociació o sense, ja ha quedat clar que ni amnistia ni referèndum. Els vots independentistes del Congrés, si aconsegueixen alguna cosa perquè Sánchez no caigui abans d’hora, seran promeses d’omplir el cove del millor peix possible: corbina blanca, nero, tonyina roja i gamba blanca. Potser diran que daran compliment a tots els articles de l’Estatut, que aturaran l’acció repressiva de l’advocacia de l’Estar i de la Fiscalia, que animaran a retornar a Catalunya algunes de les empreses que va foragitar Rajoy, que influiran perquè alguna seu d’algun organisme de la UE s’instal·li a Barcelona, que urgiran d’acabar el corredor mediterrani o que solucionaran l’ampliació de l’aeroport Josep Terradellas. Amén.
23 de juny del 2021
QUE DIMITEIXIN
Després resulta, oh paradoxa!, que els antitaurins, els ecologistes, el col·lectiu LGTBIQ+, les feministes, els qui defensen la pluralitat lingüística, els qui no van a favor de la selecció espanyola, els qui cremen fotos del rei, els qui no taral·legen el himno nacional, els qui pengen pancartes als ajuntaments i a la Generalitat a favor dels presos polítics o de la llibertat d’expressió, són els antipatriotes i antiespanyols. La democràcia espanyola es mesura per si ets més o menys espanyol i no per si ets més o menys demòcrata. Perquè la democràcia a Espanya, almenys per a la meitat dels espanyols, consisteix a lluir la bandera espanyola a tot arreu i per tot el cos i, sobretot, a estimar por cojones Espanya per damunt de tot i de tothom.
16 de juny del 2021
ELS INTOCABLES
Tota la resta de mortals (excepte, els sociòpates, els psicòpates, els alienats mentals, els qui tenen limitadíssimes les seues funcions psíquiques i cognitives) som tocables i violables, és a dir, imputables i, conseqüentment condemnables moralment i penalment i de tota altra manera prevista en l’ordenament jurídic. No som intocables per la senzilla raó que, a més de ser ciutadans sobre el paper, en realitat som súbdits, una estranya barreja, que traduïda a la pràctica significa que tenim més obligacions que drets. Perquè els drets que són consagrats en el contracte social, anomenat Constitució, sobretot la llibertat d’expressió i la igualtat davant la llei, sempre beneficien més uns que altres. Els súbdits hem de tenir clar que desitjar que es matin milions de separatistes és llibertat d’expressió i rapejar contra el rei, és una injúria abominable. I què no podríem dir dels protegits, d’aquells que aparentment són tan vulnerables com la majoria, però sempre algú intocable vetlla per ells.
9 de juny del 2021
LA GENT
Hi ha de tot a la vinya del Senyor, a la faç de la terra o sota la capa cel i del sol: savis, rucs, alts, baixos, nans, prims grassos, carallots, assenyats. Ells i elles. Hi ha gent de tota mena, certament. Els que se senten ciutadans del món. Del món mundial. I estan disposats, per a quan calgui, fins i tot ser ciutadans de l’Univers. N’hi ha que només se senten espanyols. D’altres, només catalans. Hi ha gent per als quals l’única pàtria és l’art, la bellesa. N’hi ha que només són del seus amics, alguns parents i para de comptar. Igualment n’hi ha que nomé són del partit en què militen. Alguns només són si estan en contra del que sigui. N’hi ha que només són del seu club esportiu. O de la seua congregació religiosa. Alguns altres, tan sols de si mateixos, de casa seua. N’hi ha que l’únic sentit de la seu vida és un amor de joventut o el seu animal de companyia. Després hi ha els impostors, els qui es fan passar per altri, en suplanten la personalitat. I els qui avui són una cosa i demà una altra, avui et saluden i demà no i l’endemà sí. Els qui viuen del passat, els qui no han llegit mai un llibre, els qui odien el món, els rancorosos, els perversos, els mentiders, els malvats. I, com no, els pobres malastrucs, malaurats i aixafaguitarres. Però també, esclar, els qui es desviuen pels altres. Els qui només els importa la natura natural. Els qui només poden ser si sempre tenen la raó, si poden manar sempre, si són més rics que els altres, més famosos o més extravagants. Hi ha tanta diversitat com persones al món. Diversitat funcional, sexual, cultural, ètnica, professional, biològica, ideològica, psicològica i totes les altres que ara no recordem.
I per últim hi ha els qui es manifesten a la plaça Colón de Madrid en contra dels possibles indults als presos catalans, que són els més espanyols, els autèntics patriotes, (aquells que estan disposats a immolar-se per Espanya). Els infosos de totes les virtuts, veritables intèrprets i marmessors de les lleis, de la història i de la moral. Els guardians, de grat o per força, de les nostres miserables i erràtiques vides. Precisament, oh paradoxes del destí!, a la plaça Colón, ara que podria ser que el resultat de les darreres anàlisis d’ADN concloguessin que Colón en realitat es deia Colom, que no era genovès, sinó un mariner i almirall català, nascut i criat a Tarroja de Segarra.