Per al regiment de la cosa pública, les institucions de govern necessiten molts diners. Necessiten recaptar molts impostos i tenir claríssim quines són les prioritats de despesa, d’inversió, de finançament o de refinançament. Necessiten personal expert, funcionaris, que dominin la maquinària administrativa. Però, ¿cal que els qui presideixen la Institució, els electes, hagin de tenir assessors? No basta amb els tècnics i els edils, els diputats, els consellers del grup polític que governa? Per al bon regiment de la polis de Catalunya, avui dia, més enllà de l’administració local i la de la Generalitat amb les seues delegacions territorials, no es necessiten ni més nivells d’administració ni més administradors ni més càrrecs ni més representants territorials. Aquesta redundància de comandaments i de microgovernances, aquesta multiplicitat de nivells administratius, que es generen bàsicament trossejant els processos burocràtics amb la falòrnia de la proximitat a l’administrat, quin sentit té, si no és el merament proveïdor de llocs de treball i de control polític de cada pam del territori del país? De què serveixen, aleshores, les xarxes telemàtiques, els correus electrònics, les videoconferències, la nostra espectacular revolució cibernètica? Realment es servei millor així la ciutadania?
M’enamora l’eslògan de les tres es i una a: Economia, Eficàcia, Eficiència i Avaluació. I no em cap al cap com aquesta trinitat i l’accountability com a colofó, que formen part de la missió i la visió estratègiques de qualsevol empresa competent i self-respecting, no sigui l’ideari de l’administració pública i de l’acció política. De la mateixa manera, no entenem que no sigui indispensable que ens governin els millors i les millors: gent preparada, experimentada, imaginativa, proactiva, resolutiva. I si pot ser persones que no hagin de dependre de la política per viure. Fins i tot he arribat a pensar, molts cops, que els electes, tal com es procedia a la Xina imperial, si havien de formar part d’un equip de govern, per què no haurien de superar alguna prova d’idoneïtat i de coneixement de la matèria del seu negociat? S’ha demostrat i s’evidencia en el dia a dia que no n’hi ha prou amb el currículum formal. Em sembla que ho escrivia Jordi Pujol: “tenir una bona classe política en part depèn del substrat cultural i moral del país”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada