FRAGILITAT DEMOCRÀTICA

Vigilem amb la permissivitat amb què campen les proclames, els càntics, els insults, els símbols i les provocacions ultres, perquè, com deia, Voltaire, “els qui poden fer que creguis absurditats, et poden fer cometre atrocitats”. Anem en compte amb la faramalla verbal incendiària, perquè no costa gens passar de la provocació verbal i gestual a la violència física. Quina norma pot emparar, en un estat democràtic, la manifestació pública i explícita de simbologia nazi i feixista? De quina llibertat d’expressió estem parlant? ¿De la que permet, consent o relativitza que hi hagi gent que vociferi desvergonyidament, públicament la seua adhesió a ideologies totalitàries, racistes, genocides, nacional-militaristes? I, a més, se’n vantin com uns perdonavides perquè se senten impunes? Compte amb la desmemòria, amb el negacionisme, parem compte amb el bonisme i la indiferència. No perdem el temps, cal desbaratar de soca-rel els demagogs i els utopistes de pa sucat amb oli, perquè, si la democràcia no posa límits, no se solidifica constantment, no utilitza els mitjans punitius corresponents, és molt fàcil que degeneri en dictadura, precisament i paradoxalment per la pròpia essència democràtica de la defensa de la llibertat.

Les causes de la degeneració democràtica fa anys i panys que han estat estudiades a fons, i una de les principals radica en la desinformació, la ignorància, la incapacitat de contrastar, de ponderar, de confrontar paradoxalment quan hi ha més possibilitats que mai per informar-se, per llegir i aprendre. Però mai com ara, a partir de la proliferació de les xarxes socials i dels pseudoperiodistes que fabriquen les noticies, ens havíem trobat amb les mentides més infames, mai amb tanta facilitat per manipular la veritat, mai amb tan caos informatiu, i tan desconcert. Com era presumiblement impensable, coneixent la història turbulenta i sanguinària de la nostra Europa contemporània, que retornessin els postulats nazifeixistes, que l’extrema dreta pogués exhibir els seus llobatons cridant somrients Sánchez, hijoputa. O que, a l’era de la societat del coneixement, joves fornits, amb el rictus de qui està a punt de degollar una fera salvatge, guardaespatlles de la sacrosanta tradició de Una, grande y libre, a pit descobert desfilin, com les joventuts hitlerianes, pels carrers de les nostres ciutats.