HIPÒCRITES!

De la visita del Papa a Madrid em quedo amb la sublim manifestació d’hipocresia dels aplaudiments al Congrés dels diputats i diputades de les forces polítiques contràries precisament al missatge central de Lleó XIV sobre l’acollida de la immigració, la preservació de la dignitat humana, contra la polarització i la crispació política i el militarisme. Una demostració de fariseisme professional dels de manual. O sigui, el Papa els diu a la cara, als diputats que fan bandera de la xenofòbia i ostentació del seu menyspreu als principis bàsics de les societats democràtiques, fonamentades en els valors humanístics, i l’aplaudeixen set minuts com si no hi tinguessin res a veure. Com si entre aquests hipòcrites la farsa, el desvergonyiment i la insolència, no fossin sinó els seus models de comportament. Ells, tan catòlics, però tan roïnament ignorants de la sentència de Jesús quan critica els qui veuen la brossa a l’ull del proïsme, però no la biga a l’ull propi (Mateu 7, 3-5). Ells tan radicalment catòlics i apostòlics que aplaudeixen amb tota la barra qui els ha ventat una bona bufetada als morros i qui en altres mots els ha repetit aquelles paraules de Jesús (Mateu 23, 27-28): “Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites que sou com sepulcres emblanquinats, que per fora es veuen bonics, però per dintre són plens d’ossos de morts i de tota mena d’immundícia”. Un espectacle de màscares així, tan vergonyós, insisteixo, només el poden oferir els professionals de la hipocresia.

Sí, sí, també van aplaudir tot els diputats i les diputades, de dretes i d’esquerres, conservadors, progressistes, independentistes i els altres, quan el sant Pare va recordar la doctrina de l’església en contra de l’avortament i l’eutanàsia. I ho dic perquè cal tenir present que un hipòcrita és un caragirat, un giracamises, aquell personatge que “predica” una cosa i en fa una altra. L’hipòcrita és el de la doble moral, el de la moral de conveniència. El cínic perfecte. Una persona sàvia, comentant l’històric discurs papal a la cambra legislativa espanyola, em recomana, irònic ell, que llegís (o rellegís) el Tartuf de Molière, i a fe de món que ho hauré de fer, si més no, per no perdre el nord i tenir sempre present el que deia Lincoln de l’hipòcrita: l’home que havent assassinat els seus pares, després demanava clemència al·legant que era orfe.