Segons les enquestes, la seguretat pública és una de les principals preocupacions de la ciutadania, juntament amb el problema de l’habitatge. Uns desassossecs, però, que són inversament proporcionals al barri on habiten els enquestats. Més inseguretat en urbanitzacions, zones altes urbanes i habitatges dispersos a l’horta o l’extraradi, és a dir, on les rendes solen ser més altes, i per contra menys maldecap per la seguretat on més dificultats hi ha per viure, en tots els sentits, i sobretot per disposar d’un habitatge, precisament en el centres històrics, barriades, suburbis i ravals. És un obvietat que qui més té o disposa més tem que li ho sostraguin, robin o furtin. I que qui menys té o disposa tingui més dificultats per accedir al mínim vital. Amb totes les excepcions que vulguin, el que realment em té distret és la manera com la dreta política, que també en fa bandera en les seues prioritats de govern, planteja resoldre aquests problemes i com els sol solucionar, cosa que no resol mai tal com fa l’esquerra, allà on governa. Suposo -un servidor acostuma a apreciar les bones lleis- que la prioritat de la gent d’ordre conservadora no és altra que complir i fer complir, per exemple, la Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (que en recomano la seua lectura atenta), de 30 de març de 2015.
En les consideracions, es diu que “tota incidència o limitació en l’exercici de les llibertats ciutadanes per raons de seguretat s’ha d’emparar en el principi de legalitat i el de proporcionalitat en una triple dimensió: un judici d’idoneïtat de la limitació (per aconseguir l’objectiu proposat), un judici de necessitat d’aquesta limitació (entès com la inexistència de cap altra mesura menys intensa per aconseguir el mateix fi) i un judici de proporcionalitat”. Vist tot plegat i tenint present que no ens sortim o no del tot, els governants, de tots els colors i els de dretes especialment -que es pressuposen més eficients- no s’estan de romanços: més policia, més càmeres, més satèl·lits espia, més severitat sancionadora, més agilitat punitiva. I, si cal, confinaments i deportacions. Però al fina, som al mateix atzucac. No resolem els conflictes ni els problemes, només pedaços, perquè abordar les causes socials que els provoquen és molt complicat. Mai no se’n veuen els efectes i les urnes són les que manen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada