EL VALOR DE L'ART

Una manera de fer vacances és abandonar-te al pensiero debole. I és així que se m’acut preguntar-me: qui és qui atorga valor a una obra artística? Qui diu que una obra d’art és una obra mestra, una obra excepcional? Els professionals de la lectura, de la interpretació, de l’anàlisi, els qui d’aquell art en coneixen la seua història, n’han recopilat les seues tècniques, les seues evolucions i per tant tenen criteri per comparar, per acarar, per destacar.? O són els receptors, els qui en determinen el seu valor? El valor el dona la magnitud de la recepció; el nombre d’exemplars venuts, el nombre d’edicions? El valor, en l’era de la reproducció tècnica, seguint W. Benjamin a L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica de 1936, el determina no l’obra en si, la seua “aura”, sinó la política cultural predominant? El valor, com digué M. McLuhan, està en el mitjà i no en el missatge?. Una obra de creació adquireix la categoria de gran obra segons l’altaveu que la publicita? Els mitjans de comunicació que prescriuen les obres a destacar són consellers fiables o interessats? ¿El mateix podem dir de la selecció d’autors i d’obres que fan els diccionaris d’art, de literatura, de música o la Wikipedia? Una obra és més bona, més bella o tot el contrari en funció de la política cultura del règim polític que la sustenta? ¿Les productores, el seu màrqueting, la seua publicitat, conformen la percepció dels públics receptors, dels usuaris, d’allò que és bo o no ho és?

De raonar sobre el valor de l’art a fer-ho sobre la seua funció només hi va un pam. Ultra els motius personals de l’autoria, més enllà de la funció simbòlica (representació identitària, política, religiosa,,,) i de l’anomenada funció estètica, segons el cànon a l’ús d’un context històric determinat, per a què serveixen més les diferents formes i llenguatges de l’art? Per indagar en la realitat més enllà del relat oficial?. Per denunciar-la, per reivindicar-ne d’altres que els utilitarismes i mercantilismes de torn bandegen? Per corporeïtzar, com deia Aristòtil, l’essència secreta de les coses? En què radica la bellesa? En la mirada del receptor, en la intenció del creador o en la interpretació dels experts? La creació artística no pot sostreure’s a esdevenir un metallenguatge de la història si mateixa, a convertir-se’n en un fidel mirall.