IDENTITAT

L’antropologia i la psicologia ens diuen que som això i allò en funció d’unes determinades circumstàncies i contextos, que aquests ens han forjat un caràcter, que ens han fet ser, estar, obrar d’una manera o altra, representar i expressar així o aixà. Però, al final, el determinant principal de la nostra identitat radica en el nostre sistema de consum. Som el que consumim. O el que deixem de consumir o no podem consumir. Aquest és el missatge del sistema capitalista: el que ens iguala com a éssers humans, sigui quin sigui el grau d’humanitat i d’intel·ligència, és la capacitat de consumir que tenim i, sobretot, la possibilitat de fer-ho. Som el que mengem i si poguéssim ho devoraríem tot, de tal manera que, com deia aquell, ens acabaríem menjant el que som. Era Erich Fromm qui ho resumia així: “jo soc el que tinc i el que consumeixo”. És a dir, tinc més o menys salut, menys o menys riquesa, més o menys equilibri emocional, soc més o menys practicant d’una religió, domino més a menys la majoria de les intel·ligències múltiples en la mesura del que tinc i puc comprar. Però, tot i així, per fer la màxima una mica més precisa caldria matisar-hi el què mengem i consumim, com mengem i consumim, quan mengem i consumim i on mengem i consumim.

Perquè no és gens fàcil ser el que hom vol ser i poder ufanar-se de ser autèntic i singular. No és tan senzill convertir-se en el que hom pensa que és i encara menys en el que es desitja ser. Com diu Zygmund Bauman la identitat no és una cosa donada, sinó quelcom que es construeix ( i deconstrueix) al llarg de la vida. I sí, som a partir de les nostres contradiccions. Quanta gent no era de casa bona i ha acabat sense casa? O el revés, de casa humil i amb el temps ha esdevingut un Joseph Pulitzer, un venedor de diaris, emigrat hongarès als EUA, i que va acabar esdevenint un dels primers magnats mundial de la comunicació. Som el que fem (repetidament) i no el que diem: per les vostres obres us coneixeran (Mt 7,16). I en la paremiologia catalanesca: tal faràs, tal trobaràs. Quan eres un marrec i et deien de vegades “ets el que no hi ha”, normalment volia dir que eres un trapella, que en feies més que Macot. Quan ens fem grans no poques vegades obrem tal com diu el famós actor W. Smith: gastem diners que no hem guanyat, en coses que no volem, per impressionar gent que no ens agrada.