OBVIETATS

Hi ha assumptes en l’esdevenir de l’existència de les nacions, dels Estats o de les relacions humanes, tant delicats per la naturalesa de la seua complexitat que per més ideologia, per més sentiments, per més sofisticats raonaments que s’hi confrontin, no en modificaran la rel o l’essènia del conflicte, de les desavinences, les disputes, la brega o, en algun moment, no evitaran l’esbatussada. Aquest és el cas de Ceuta i Melilla: per més espanyolíssimes que siguin és obvi que el regne del Marroc les reclamarà sempre. O el cas de Gibraltar: és tan palmari que el regne d’Espanya el pretendrà sempre! O el de Catalunya i Euskadi: que per més pacificats o conformats que sembla que estiguin, sempre hi haurà qui en reclamarà la independència d’Espanya. El mateix que alguns ciutadans de l’antic regne de Lleó que sempre reivindicaran no formar part de l’autonomia de Castella i Lleó. O tan evident com que ni Vox ni PP ni el sursuncorda aturaran la immigració magribina, subsahariana i sud-americana. No és que aquests problemes siguin irresolubles, que ho són i ho seran mentre el món el regeixin els quatre o cinc que ho controlen tot, és que aquestes qüestions conflictives formen part malauradament del moll de l’os d’algunes ideologies polítiques. Són a la base del seu ideari, de la seua identitat, de la seua pròpia existència, de la seua iconicitat. Com passa també amb la catalanofòbia i la batalla contra el català. Sense un programa xenòfob, anticatalanista, racista i antifeminista alguns partits no podrien existir. És allò de t’odio, però et necessito per odiar-te, perquè és la raó de la meua existència.

Perquè també és clar com l’aigua que Catalunya no aconseguirà, forsitan numquam, un sistema fiscal propi ni tan sols un finançament singular, com tampoc el traspàs de la gestió d’estrangeria o de l’aeroport del Prat. L’únic sentit que té continuar permanentment reivindicant el mateix sense aconseguir cap de les demandes, només es justifica perquè els partits que les fan viuen precisament de fer bullir l’olla de la Il·lusió, de prometre el Paradís o la lluna en un cove. Potser sí que la política, deia Von Bismark, és l’art del possible. O potser volia dir que és l’art de fer creure que és possible?. El pragmatisme recomana tocar de peus a terra, paciència, tenacitat i saber aprofitar l’ocasió. Ergo, el peix al cove de sempre.