PALESTINA

Per què el món islàmic, més enllà d’alguns fòrums negociadors, no ha fet res per evitar el genocidi palestí? Per què l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) no ha tingut cap paper en el aquesta barbàrie? Per què Hamas davant la massacre dels seus, no s’ha rendit? Per què la UE és tan covarda davant la ferotgia del govern jueu? Per què les grans economies no han tallat radicalment tot negoci amb Israel? Doncs, perquè l’islam té dues grans branques irreconciliables: el sunnisme, majoritari en països com Aràbia Saudita, Egipte, Turquia, els Emirats Àrabs, Jordània, Oman, Qatar, Kuwait, Iemen, que representa el 90%. I el 10% restant el xiisme, preeminent a Iran, Pakistan, Afganistan o Líban, països amb qui Hamàs té més bona sintonia que no pas amb els primers. Perquè el sionisme, (el nacionalisme imperialista jueu) i el nacionalisme imperialista arabomusulmà són dos pols que es repel·leixen. Perquè Israel ve a ser com l’estrella cinquanta-una de la bandera dels USA, que és com dir que el lobby jueu als EUA és a l’arrel fundacional dels mateixos estats unitats, i disposa dels seu armament i munició ad libitum. Perquè Israel té tractes comercials sucosos amb la majoria de països occidentals. La UE li compra entre altres, maquinària, equips de transport i productes químics. I Israel exporta a Europa armament, sistemes de defensa aèria, diamants, equips d'alta tecnologia, productes farmacèutics, a part de productes agrícoles.

Perquè el sentiment de culpa de l’extermini jueu al llarg de la història, des dels progroms medievals fins a l’holocaust nazi i l’antisemitisme sempre latent a tants països europeus fa que les queixes de la UE contra la massacre palestina siguin d’una tebior merament diplomàtica. Perquè l’ANP, a pesar dels acords d’Oslo de 1993 i el reconeixement internacional com a representant del “presumible” estat palestí, només és, tristament, una autoritat de paper. La realitat és que la política no té ànima. La massacre de Gaza és el paradigma perfecte dels estralls que produeix la llei del talió: dent per dent, ull per ull elevada a l’enèsima potència. Es restituirà mai la identitat, la pàtria, la terra, la vida dels palestins? Es diu que Aurora Picornell abans de ser afusellada va dir: "Podreu matar homes, dones, infants com el meu que encara no han nascut. Però, les idees? Amb quines bales matareu les idees?".

MOLTA FEINA PER FER

Després de les vacances i de la quasi inhabilitació estival de les administracions, la Paeria, amb el concurs explícit de la ciutadania més directament implicada, té un feinada que ja sabem que no se l’acabarà en aquesta legislatura, però s’hi ha d’arromangar si no vol que la gent que encara s’il·lusiona amb les promeses, acabi perdent la poca fe que té encara en la política municipal. Tant de bo abans del 2027 alguns dels grans projectes els poguéssim celebrar, els uns més que d’altres, satisfactòriament. I, tal com sap la majoria, tenim per davant un munt de projectes per realitzar com per exemple: Ia imperiosa implementació industrialitzadora de Torre Blanca, la materialització de les fabuloses àrees comercials de la controvertida Torre Salses i del més consensuat Projecte Estació; la materialització de la reconversió del comerç tradicional del centre urbà; l’habilitació i/o la construcció de centenars de piso socials i de noves residencies de gent gran públiques; la dignificació del Barri Vell i de la Mariola; la recuperació per a l’esgambi ecològic de les Basses i de la dimensió cultural dels Camps Elisis; l’actualització de l’inventari del patrimoni material i immaterial de la ciutat i del municipi i mesures proactives per a la seua restauració, conservació, museïtzació, si és convenient, i divulgació massiva; la fonamentació del museu d’Història de la ciutat amb, entre altres, el seu corresponent Centre d’Interpretació de la Guerra civil; l’arbratge massiu i la tendalització davant la fornal estiuenca; el millorament substancial del transport públic, de la neteja i el nostre comport cívic; l’acompliment del programa de biblioteques dissenyat in illo tempore; l’ampliació de les zones per a vianants; o la millora i la implementació de les xarxes de comunicació viàries i de rodalies.

Molta feina per fer, molta feina a fer i molts diners a gastar! A Catalunya moure un dit ens costa tant com moure un carro ple de bales compactes de ferralla. Per tirar endavant projectes ambiciosos, transformadors, enriquidors socialment i de necessitats bàsiques urgents, ens costa tant o més la burocràcia, els sous dels funcionariat, els honoraris dels assessors i els informes de les empreses especialitzades que la mateixa materialització del projecte, el procés de la seua realització i la seua compleció. És desesperant.

BONS I DOLENTS

Dessemantitzar vol dir desplaçar el sentit original d’un concepte codificat i nascut en un context determinat per reduir-lo a una vaga i ambigua indeterminació. La lleugeresa amb què en el llenguatge de la política (i habitualment en les cròniques periodístiques i els debats públics) utilitza els termes dreta, extrema dreta, esquerra i extrema esquerra, feixista, nazi o liberal i ultraliberal per caracteritzar les ideologies dels partits que operen en les cambres de representació, és d’un reduccionisme i un esquematisme, absolutament desorientador. Tant, que només genera, a còpia de simplificar, informació deformada i reduïda a simple etiquetatge operatiu. Que només genera, al capdavall, mera desinformació. Aquest ús del llenguatge que actua com a comodins per classificar les diferents tendències ideològiques dels partits, si serveix per classificar, polaritzar, afamar o desqualificar grossos modo -i no entrar en matisos que en tot cas ja faran els analistes conspicus en llurs llibres ad hoc-, a la pràctica, esdevé una manera molt simplista de parlar de bons i dolents, de xenòfobs o solidaris, de negacionistes o no del canvi climàtic. Un dels casos paradigmàtics és dona quan es titlla Junts per Cat. de partit de dretes. I, encara, se simplifica més quan s’associa a la patronal catalana. De manera que, la premissa simplista deriva conceptualment en el fet que l’independentisme de Junts és de matriu burgesa, tradicionalista i excloent. I en adjectivar-los de burgesos, l’espanyolisme de dretes i d’esquerres conclou que són classistes, insolidaris i xenòfobs.

Un altre cas de reduccionisme desinformatiu és el que es produeix quan els informatius es refereixen a Aliança Catalana com a partit d’extremadreta filofeixista. Si fos així, d’acord amb la CE i l’expressa declaració de defensa dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions, i més concretament segons la Llei orgànica 6/2002, de 27 de juny, de partits polítics, no hauria de ser il·legalitzada? No ho hauria de ser VOX? És que votar Junts és igual que votar el PP? És que ser partidari d’Aliança Catalana és igual que ser-ho de VOX? Si no s’expliciten els matisos, les diferències, nosaltres, la gent, no tenim elements per saber distingir entre uns i altres. Generalitzar sol ser propi, com diu algú, de persones poc experimentades.

NO SABEN QUE NO SABEN

L’Espanya de les autonomies es deu al cafè per a tothom davant les pretensions nacionals d’Euskadi, Catalunya i Galícia. Amb el desastre dels focs del mes d’agost sobretot a Castella i Lleó, Extremadura i Galícia, s’ha evidenciat que els governs d’aquestes comunitats no solament no saben exactament quines competències tenen en prevenció i extinció del foc, sinó que el poc que hi dediquen no ho acaben invertint. Volien estatuts com el de Catalunya i Euskadi, però el que tenen els va gran, els supera. I com que tradicionalment sempre han interioritzat que és l’Estat qui ha de resoldre els problemes, quan l’Estat els diu que són ells els responsables segons les competències que els atorga la seua autonomia, llavors han de fer ús de la típica queixa que l’Estat no els ha socorregut a temps ni amb els mitjans que havien demanat com per exemple més hidroavions que els que disposen tots els membres de la Unió Europea. I al final, que la culpa és del president Sánchez. Una estratègia del PP tan grollera i miserable que fins i tot produeix vergonya aliena. Certament, és una anomalia que un partit d’Estat tingui tants incompetents governant autonomies! Que acumuli tanta incompetència entre els seus màxims dirigents. Cap mena de modèstia, cap disculpa, cap mea culpa, cap sentit del ridícul, cap verecúndia a l’hora d’encolomar els despropòsits al govern de l’Estat ni, per descomptat, cap dimissió.

No hem guanyat ni en qualitat democràtica ni en exemplaritat ni en assumpció de responsabilitats ni en eticitat. L'anormalitat s’ha convertit en una rutina. Trastocar la realitat en una pràctica indecent. Hi haurà eleccions i tornarà a guanyar el partit de la mala gestió autonòmica dels focs, de la DANA, de la sanitat i de l’educació superior. I desgraciadament guanyaran els intoxicadors de les xarxes socials i el pseudoperiodisme; els mentiders professionals i els qui creuen cegament en el terraplanisme, els negacionistes i els qui estan convençuts que la culpa de totes les desgràcies la tenen els immigrants, sobretot els musulmans, i, com no, el socialcomunisme i el separatisme català. Els simplificadors de la realitat que sempre tenen a punt un boc expiatori per carregar-li el mort. A pesar de l’escolarització obligatòria, continuem preguntant-nos com feia Noam Chomsky: Com és que tenim tanta informació i sabem tan poc?.

DE QUÈ SERVEIXEN ELS SAVIS?

Havent-hi com hi ha tanta saviesa, tants ensenyaments, tan bons consells, tanta lucidesa, tants avisos i premonicions i tants encerts en les paraules de literats, assagistes, filòsofs, historiadors, en fi tant criteri civilitzador des dels orígens dels temps de l’homo sapiens, per què, en canvi, han servit tan poc per evitar el desconcert i el desassossec en què una gran majoria de persones del nostre món viu actualment. ¿Per què no han estat convincents i útils les reflexions dels qui han parlat sàviament a fi que no haguéssim de repetir la majoria dels mals que han desolat i estan arruïnant el nostre món? ¿Per què la gran majoria dels humans ensopeguem dues, tres, quatre vegades amb la mateixa pedra i tenim una memòria tan feble o tan poca memòria? Són tan desoladores les respostes que encara ho són més quan hem tingut la dissort de conèixer deixebles dels savis, gent llegida i viatjada, que han esdevingut autèntics monstres: cínics incitadors i aprofitats de tota mena de conflictes socials, ètnics, religiosos, econòmics, tecnològics i bèl·lics. Promotors de guerres, de manipulacions i especulacions financeres; inductors de la ciberproletarització, de la manipulació informativa i la corrupció del llenguatge; depredadors ecològics, traficants d’éssers humans i mantenidors i guardians estratègics dels abismes entre la riquesa i la pobresa,

Ens compadim repetint-nos que som contradictoris, que no practiquem allò que asseverem perquè tenim el privilegi de ser-ne l’excepció. I estem convençuts que som maniqueus per naturalesa, que l’aurea mediocritas és pura poesia, igual que l’estoïcisme que practiquen alguns éssers excepcionals o desesperats com el qui, com deia Fray Luís de León, huye del mundanal ruído/ y sigue la escondida/ senda, por donde han ido/ los pocos sabios que en el mundo han sido. Serà que Mark Twain tenia raó quan afirmava que la sensatesa i la felicitat són una combinació impossible?. Podem sobresortir tant fent el bé com el mal i sempre hi haurà algú que ens superarà. Potser ho remeiaríem una mica si féssim cas a B. Russell quan diu: ¡Que agradable seria un món en què no es permetés a ningú operar en borsa a menys que hagués passat un examen d’economia i poesia grega, i en el qual els polítics estiguessin obligats a tenir un sòlid coneixement de la història i de la novel·la moderna!

QUI DIA PASSA...

En tota activitat, a més del saber fer i saber-ne les possibilitats, l’important és el control del temps. Els grans propòsits necessiten molt temps perquè s’acompleixin. Hi intervenen tants factors estructurals, conjunturals i sobrevinguts que, encara que se’n tinguin models i exemples, fan que sigui molt difícil assegurar una data precisa de finalització. L’acció política sempre juga amb aquests condicionants. L’acció social que té a veure amb els drets humans inalienables, molt més encara. La solució al problema de l’habitatge, per exemple. La dilació, l’ajornament, les pròrrogues, els imprevistos, les variacions rítmiques, tot forma part de les estratègies de i per a la resolució dels projectes, dels propòsits, dels programes, de les promeses. Àdhuc, quan sembla que s’ha arribat a la consumació, els contextos han canviat. Els fenòmens condicionants s’han alterat o esdevingut més complexos. O simplement els sistemes de valors i de virtuts s’han alterat. D’aquí que el temps no sols serveix per encadenar les accions i afinar en la gestió dels recursos, sinó que juga en contra de l’excel·lència, de la completesa i la perfecció. Mai no s’ha aconseguit la pau total, l’erradicació absoluta de la pobresa i de l’analfabetisme, de la guerra, de la fam, de l’esclavatge o l’eliminació de l’atur. Mai no hem aconseguit l’obra definitiva, perquè simplement tot és perfectible.

Ni en l’obra artística, perquè el concepte de bellesa és subjecte al de cultura i la cultura va lligada als sistemes de producció que condicionen els de consum, i la repetició de models a l’avorriment. I, com deia la cançó, els temps van canviant i fins i tot la idea del que és la Humanitat. I els afectats ens desesperem atès que mai no arriben les subvencions, no s’acaben mai les obres o no comencen mai i no s’erradica la violència ni els suïcidis. I les estadístiques serveixen per amagar els noms i els cognoms, els de cadascú, de les persones que anhelen i les que ja no ho podran veure. I, al final, se’ns deia, d’il·lusions també es pot viure. Els polítics i els genis i els animadors socials saben que a la vida se li ha de proporcionar, de tant en tant, una propina, una escapada, una esbravada, una mica de fum d’encenalls, una vàcua esperança més, ja que qui dia passa any empeny. I tot i així, Espanya és el país on es consumeix més diazepam del món.

MEMÒRIA HISTÒRICA

Si la idea de progrés, interpretant W. Benjamin, implica deshistoriar la realitat creada per part dels qui ens han precedit, bondats i maldats, genialitats i barbaritats, sense assumir-la com una herència que ens condiciona i ens conforma en el present, sense reconciliar-nos-hi o reconèixer-ne les seues conseqüències, sense reparar-la o millorar-la, és impossible “l’arribada del Messies” o la restauració dels regnes de la virtut, de l’empatia, de la justícia, de l’equitat. Ni el cel a la terra del Parenostre catòlic. Ni el Paradís comunista. Ni que sigui factible el lema republicà de Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Fer tabula rasa i desentendre’ns del nostre passat, desmemoriar-nos, ens condueix a l’immobilisme, a repetir els mateixos errors, a malbaratar el progrés responsable dels nostres fills, de les noves generacions. En un mot, ens impedeix donar un sentit messiànic al tòtem del progrés. Benjamin és genial: el materialisme històric és una teologia! Malauradament, però, la condició humana, que és limitada i mortal, no pot deslliurar-se de l’estupidesa i de militar en la ignorància. No pot sostreure’s al dualisme del bé i el mal. A la llei del pèndol. Fascina Thoreau i fascina Hitler. Atrauen Putin i Trump i alhora atreien el papa Francesc i el bisbe Casaldàliga. L’imperatiu categòric kantià, és a dir, la consciència universal del que està bé i del que està malament, ha estat dinamitat pel pragmatisme, per l’individualisme, per la demolició del qualsevol panteó i per la indiferència a les atrocitats més ignominioses que es perpetren diàriament.

I se’ns ha apoderat la por: la xenofòbia, el racisme, l’aporofòbia o el terror a la devastació nuclear. Ens aterra que les nostres zones de confort, de seguretat, la nostra escala de valors, les nostres propietats, siguin arruïnades. La por a la incertesa esquizofrènica. Sense Paradís, sense Cel, sense Messies, sense Història, sense Ànima, sense escuts antimíssils i sense els dics de contenció, l’ONU, el Tribunal Penal Internacional, la mateixa UE, nascuts després de la carnisseria de les darreres dues guerres mundials, només ens queda la resistència entaforats dins el nostre catau, del nostre búnquer. La impunitat amb què actuen els genocides actuals demostra que no en tenim prou ni amb la Voluntat ni amb l’Esperança. Ni dissortadament tampoc amb la Poesia.

EL MEU MÀRIUS CARRETERO

¿Qui era el dandi fa quinze, vint, trenta anys a Lleida, el dandi pintor de paisatges romàntics, en què t’hi podies imaginar Lord Bayron i el polifacètic Apel·les Mestres retratant-los; o fins i tot Màrius Torres passejant per l’horta de la mà del seu avi, o l’evocació del gran William Turner, dels millors paisatgistes de la història de la pintura contemporània?. Doncs, inapel·lablement: l’amic Màrius Carretero, traspassat un 26 de juliol de fa 15 anys, i de qui m’ha quedat la inesborrable imatge bonhomiosa de la seua mitja rialla, la seua barba polida, el seu bastó, el seu barret i el seu fulard a l’hivern. En Màrius, com en altres artistes singulars, juntament amb les seues aquarel·les, una mena de plàcids refugis horacians, hi havia la persona que havia contribuït a la creació de l’Esbart Màrius Torres, l’any 1962, la primera expressió de catalanitat de Lleida. El Màrius dels poemes, el del grup de folk Can 64, els coetanis representants ponentins de l’eclosió de La Nova Cançó, a inicis dels seixanta. El Màrius autor, director, actor i maquillador de teatre, sobretot vinculat a l’AEM, (creat el 1925 en el si de l'Associació d'Exalumnes dels Maristes). O el Màrius professor de pintura a diferents associacions culturals. El Màrius implicat amb el teixit associatiu de la ciutat i sobretot amb les entitats sociosanitàries com Creu Roja o Anti-sida. I encara el Màrius dels articles sobre la quotidianitat de la vida ciutadana i els simples i rutinaris comportaments humans.

Però sobretot la imatge més potent que em resta de Màrius Carretero és la seua bonhomia i la seua fina ironia. Ja sé que és complicat resumir la personalitat d’una individu, però a mi me n’ha quedat la d’un exemple paradigmàtic del militant d’una lleidatanitat entre hortolana i aristocratitzant. Una barreja molt peculiar que fora del pla de Lleida no entén gairebé ningú. Doncs bé, el mes de novembre se celebraran el seu record i el seu llegat. I de ben segur que amb la distància de la seua mort, la seua figura, la seua persona, el seu art, el seu compromís ciutadà ja hauran pres la dimensió adequada a la seua vàlua. Quan el vaig conèixer, en els dinars familiars i amicals memorables d’estiu en una partida d’Alcoletge, només podies ser Màrius Carretero per mantenir l’aplom i l’equilibri propis d’un dandi enmig de l’esperpent hedònic.

NOVEL·LES

Què se n’ha fet de Llorenç Vilallonga, el novel·lista que llegia tothom els anys setanta i vuitanta (vull dir, tothom que llegia i o ho havia de fer com a alumne o per esnobisme)? I Baltasar Porcel? Què se n’ha fet de la complexitat narrativa? De Pedrolo, de Rodoreda, de Jesús Moncada, de Jaume Cabré?. Tenim, en l’actualitat de la literatura catalana, un bé de Déu de narratives: la del jo i les seues circumstàncies, la narrativa de l’autoficció; la narrativa confessional, la costumista, la psicoanalítica, fins i tot la narrativa poètica. Sí, moltes exposicions d’intimitats i de vaivens sentimentals, però poques, molt poques on passin coses, on se’ns presentin complexitats vitals, on les trames siguin ordides d’històries polièdriques. Sembla ser que és l’omnipresent novel·la policíaca o novel·la negra la que ha agafat el testimoni de la novel·la de la complexitat existencial, la que combina el realisme dels escenaris de l’acció amb la diversitat de perfils psicològics dels seus protagonistes, herois i antiherois, i en contrasta els seus valors i comportaments eticomorals. La que ordeix trames que es relacionen amb els conflictes socials, que fa ús de diversos punts de vista o perspectives narratives i d’un profús desplegament verbal i sap jugar amb l’evident, l’inesperat, l’atzarós i el premeditat i construir una dialèctica del conflicte. La novel·la que reivindiquem és la que Stendhal, fent-se seua una frase d’un tal Vichard de Saint-Réal (s. XVII) compara a un mirall que hom passeja al llarg del camí. De les laberíntiques cruïlles dels camins actuals.

Per més que sigui una pregunta retòrica, permetin-me-la: ¿serien capaços els/les nostres novel·listes emergents d’escriure’ns una obra com, pel cas, L’escombra del sistema del malaguanyat D. Foster Wallace? Som capaços d’escriure la novel·la de la crisi del sistema capitalista, del concepte de llibertat i de democràcia. Capaços d’escriure la novel·la de la crisi postmoderna? Una novel·la que deconstrueixi el discursos de les veritats dominants de les estructures del Sistema i ens presenti personatges afectats per la liquiditat de les seguretats burgeses? Protagonistes exposats al desconcert, la revisió de les memòries històriques, la fragilitat o més encertadament, l’esmicolament dels principis humanístics i a la incertesa de la condició humana o de la pròpia humanitat?

LECTURES CANÒNIQUES

Tores les grans cultures tenen les seues obres mestres. I ho són no solament de la llengua amb què han estat escrites sinó que moltes d’aquestes constitueixen el cànon de la cultura occidental. Aquestes obres canòniques s’han de començar a llegir a l’escola i a l’institut. Però, a casa nostra aquesta qüestió, que sembla tan òbvia entre els espanyols, els anglosaxona, els teutons, els russos o els francesos, desperta reticències. Fins al punt que hom considera que fer llegir, per exemple, Verdaguer i Maragall al tercer cicle de primària és una barbaritat o Ausiàs March i J.V. Foix a secundària és com fer-se l’hariquiri. Si no saben llegir com vols que...,si no saben res d’història com han de..., si no tenen cap estímul fora de l’escola... És cert, existeixen mil raons granítiques que dificulten poderosament i dramàtica el nostre plantejament. La qüestió fonamental i més complicada, però, radica en com es generen els estímuls, la motivació i l’interès lectors. El repte pedagògic no consisteix solament a saber esbrossar el que dificulta la comprensió lectora sinó a crear estratègies adaptatives dels textos als interessos de cada edat i el seu desenvolupament cognitiu i psíquic. I una d’aquestes maniobres d’acostament al text possiblement rau tant en la descoberta de les peripècies vitals i creatives dels autors com en l’aproximació a la seua poètica, la naturalesa de les idees i les formes, del seu estil. I a contextualitzar històricament, sociològicament, artísticament la producció textual que cal llegir.

Abans, però, d’acarar-nos a les estratègies d’interpretació dels textos canònics (aquells, insistim, que ha validat l’acadèmica, la crítica especialitzada i la recepció lectora a través dels temps), és indispensable centrar l’atenció en els processos d’aprenentatge de la lectoescriptura. El magisteri actual en sap molt d’això. Però aquest procés tan ben treballat a les escoles normalment no té continuïtat a la secundària. En aquesta etapa se suposa que l’alumnat hi arriba sabent “llegir” mecànicament, però en les proves de nivell es constata que no s’acaba de comprendre el missatge. No es capeix el significat d’un discurs d’una certa complexitat sintàctica i sobretot d’una determinada referencialitat cultural. I els missatges dels entorns virtuals no hi ajuden gens, perquè són d’una simplicitat esborronadora.