MEMÒRIA HISTÒRICA

Si la idea de progrés, interpretant W. Benjamin, implica deshistoriar la realitat creada per part dels qui ens han precedit, bondats i maldats, genialitats i barbaritats, sense assumir-la com una herència que ens condiciona i ens conforma en el present, sense reconciliar-nos-hi o reconèixer-ne les seues conseqüències, sense reparar-la o millorar-la, és impossible “l’arribada del Messies” o la restauració dels regnes de la virtut, de l’empatia, de la justícia, de l’equitat. Ni el cel a la terra del Parenostre catòlic. Ni el Paradís comunista. Ni que sigui factible el lema republicà de Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Fer tabula rasa i desentendre’ns del nostre passat, desmemoriar-nos, ens condueix a l’immobilisme, a repetir els mateixos errors, a malbaratar el progrés responsable dels nostres fills, de les noves generacions. En un mot, ens impedeix donar un sentit messiànic al tòtem del progrés. Benjamin és genial: el materialisme històric és una teologia! Malauradament, però, la condició humana, que és limitada i mortal, no pot deslliurar-se de l’estupidesa i de militar en la ignorància. No pot sostreure’s al dualisme del bé i el mal. A la llei del pèndol. Fascina Thoreau i fascina Hitler. Atrauen Putin i Trump i alhora atreien el papa Francesc i el bisbe Casaldàliga. L’imperatiu categòric kantià, és a dir, la consciència universal del que està bé i del que està malament, ha estat dinamitat pel pragmatisme, per l’individualisme, per la demolició del qualsevol panteó i per la indiferència a les atrocitats més ignominioses que es perpetren diàriament.

I se’ns ha apoderat la por: la xenofòbia, el racisme, l’aporofòbia o el terror a la devastació nuclear. Ens aterra que les nostres zones de confort, de seguretat, la nostra escala de valors, les nostres propietats, siguin arruïnades. La por a la incertesa esquizofrènica. Sense Paradís, sense Cel, sense Messies, sense Història, sense Ànima, sense escuts antimíssils i sense els dics de contenció, l’ONU, el Tribunal Penal Internacional, la mateixa UE, nascuts després de la carnisseria de les darreres dues guerres mundials, només ens queda la resistència entaforats dins el nostre catau, del nostre búnquer. La impunitat amb què actuen els genocides actuals demostra que no en tenim prou ni amb la Voluntat ni amb l’Esperança. Ni dissortadament tampoc amb la Poesia.

EL MEU MÀRIUS CARRETERO

¿Qui era el dandi fa quinze, vint, trenta anys a Lleida, el dandi pintor de paisatges romàntics, en què t’hi podies imaginar Lord Bayron i el polifacètic Apel·les Mestres retratant-los; o fins i tot Màrius Torres passejant per l’horta de la mà del seu avi, o l’evocació del gran William Turner, dels millors paisatgistes de la història de la pintura contemporània?. Doncs, inapel·lablement: l’amic Màrius Carretero, traspassat un 26 de juliol de fa 15 anys, i de qui m’ha quedat la inesborrable imatge bonhomiosa de la seua mitja rialla, la seua barba polida, el seu bastó, el seu barret i el seu fulard a l’hivern. En Màrius, com en altres artistes singulars, juntament amb les seues aquarel·les, una mena de plàcids refugis horacians, hi havia la persona que havia contribuït a la creació de l’Esbart Màrius Torres, l’any 1962, la primera expressió de catalanitat de Lleida. El Màrius dels poemes, el del grup de folk Can 64, els coetanis representants ponentins de l’eclosió de La Nova Cançó, a inicis dels seixanta. El Màrius autor, director, actor i maquillador de teatre, sobretot vinculat a l’AEM, (creat el 1925 en el si de l'Associació d'Exalumnes dels Maristes). O el Màrius professor de pintura a diferents associacions culturals. El Màrius implicat amb el teixit associatiu de la ciutat i sobretot amb les entitats sociosanitàries com Creu Roja o Anti-sida. I encara el Màrius dels articles sobre la quotidianitat de la vida ciutadana i els simples i rutinaris comportaments humans.

Però sobretot la imatge més potent que em resta de Màrius Carretero és la seua bonhomia i la seua fina ironia. Ja sé que és complicat resumir la personalitat d’una individu, però a mi me n’ha quedat la d’un exemple paradigmàtic del militant d’una lleidatanitat entre hortolana i aristocratitzant. Una barreja molt peculiar que fora del pla de Lleida no entén gairebé ningú. Doncs bé, el mes de novembre se celebraran el seu record i el seu llegat. I de ben segur que amb la distància de la seua mort, la seua figura, la seua persona, el seu art, el seu compromís ciutadà ja hauran pres la dimensió adequada a la seua vàlua. Quan el vaig conèixer, en els dinars familiars i amicals memorables d’estiu en una partida d’Alcoletge, només podies ser Màrius Carretero per mantenir l’aplom i l’equilibri propis d’un dandi enmig de l’esperpent hedònic.

NOVEL·LES

Què se n’ha fet de Llorenç Vilallonga, el novel·lista que llegia tothom els anys setanta i vuitanta (vull dir, tothom que llegia i o ho havia de fer com a alumne o per esnobisme)? I Baltasar Porcel? Què se n’ha fet de la complexitat narrativa? De Pedrolo, de Rodoreda, de Jesús Moncada, de Jaume Cabré?. Tenim, en l’actualitat de la literatura catalana, un bé de Déu de narratives: la del jo i les seues circumstàncies, la narrativa de l’autoficció; la narrativa confessional, la costumista, la psicoanalítica, fins i tot la narrativa poètica. Sí, moltes exposicions d’intimitats i de vaivens sentimentals, però poques, molt poques on passin coses, on se’ns presentin complexitats vitals, on les trames siguin ordides d’històries polièdriques. Sembla ser que és l’omnipresent novel·la policíaca o novel·la negra la que ha agafat el testimoni de la novel·la de la complexitat existencial, la que combina el realisme dels escenaris de l’acció amb la diversitat de perfils psicològics dels seus protagonistes, herois i antiherois, i en contrasta els seus valors i comportaments eticomorals. La que ordeix trames que es relacionen amb els conflictes socials, que fa ús de diversos punts de vista o perspectives narratives i d’un profús desplegament verbal i sap jugar amb l’evident, l’inesperat, l’atzarós i el premeditat i construir una dialèctica del conflicte. La novel·la que reivindiquem és la que Stendhal, fent-se seua una frase d’un tal Vichard de Saint-Réal (s. XVII) compara a un mirall que hom passeja al llarg del camí. De les laberíntiques cruïlles dels camins actuals.

Per més que sigui una pregunta retòrica, permetin-me-la: ¿serien capaços els/les nostres novel·listes emergents d’escriure’ns una obra com, pel cas, L’escombra del sistema del malaguanyat D. Foster Wallace? Som capaços d’escriure la novel·la de la crisi del sistema capitalista, del concepte de llibertat i de democràcia. Capaços d’escriure la novel·la de la crisi postmoderna? Una novel·la que deconstrueixi el discursos de les veritats dominants de les estructures del Sistema i ens presenti personatges afectats per la liquiditat de les seguretats burgeses? Protagonistes exposats al desconcert, la revisió de les memòries històriques, la fragilitat o més encertadament, l’esmicolament dels principis humanístics i a la incertesa de la condició humana o de la pròpia humanitat?

LECTURES CANÒNIQUES

Tores les grans cultures tenen les seues obres mestres. I ho són no solament de la llengua amb què han estat escrites sinó que moltes d’aquestes constitueixen el cànon de la cultura occidental. Aquestes obres canòniques s’han de començar a llegir a l’escola i a l’institut. Però, a casa nostra aquesta qüestió, que sembla tan òbvia entre els espanyols, els anglosaxona, els teutons, els russos o els francesos, desperta reticències. Fins al punt que hom considera que fer llegir, per exemple, Verdaguer i Maragall al tercer cicle de primària és una barbaritat o Ausiàs March i J.V. Foix a secundària és com fer-se l’hariquiri. Si no saben llegir com vols que...,si no saben res d’història com han de..., si no tenen cap estímul fora de l’escola... És cert, existeixen mil raons granítiques que dificulten poderosament i dramàtica el nostre plantejament. La qüestió fonamental i més complicada, però, radica en com es generen els estímuls, la motivació i l’interès lectors. El repte pedagògic no consisteix solament a saber esbrossar el que dificulta la comprensió lectora sinó a crear estratègies adaptatives dels textos als interessos de cada edat i el seu desenvolupament cognitiu i psíquic. I una d’aquestes maniobres d’acostament al text possiblement rau tant en la descoberta de les peripècies vitals i creatives dels autors com en l’aproximació a la seua poètica, la naturalesa de les idees i les formes, del seu estil. I a contextualitzar històricament, sociològicament, artísticament la producció textual que cal llegir.

Abans, però, d’acarar-nos a les estratègies d’interpretació dels textos canònics (aquells, insistim, que ha validat l’acadèmica, la crítica especialitzada i la recepció lectora a través dels temps), és indispensable centrar l’atenció en els processos d’aprenentatge de la lectoescriptura. El magisteri actual en sap molt d’això. Però aquest procés tan ben treballat a les escoles normalment no té continuïtat a la secundària. En aquesta etapa se suposa que l’alumnat hi arriba sabent “llegir” mecànicament, però en les proves de nivell es constata que no s’acaba de comprendre el missatge. No es capeix el significat d’un discurs d’una certa complexitat sintàctica i sobretot d’una determinada referencialitat cultural. I els missatges dels entorns virtuals no hi ajuden gens, perquè són d’una simplicitat esborronadora.

A FAVOR DE LA FILOSOFIA

Resumint: el problema fonamental de la Humanitat consisteix a saber què és l’Univers, qui som nosaltres i què és Tot Altre. De l’Univers se n’ocupa bàsicament la ciència. En canvi, la filosofia (i tots els constructes de raonament relacionats) s’ha reservat el coneixement del Jo (identitat) i de l’Altre. Fins i tot els més conspicus ontòlegs des de Sòcrates, passant per Descartes, Spinozza, Hegel, Kant i Schopenhauer, fins a Husserl, Higdegger o Levinas i Sloterdijk i, entre altres, els lògics Carnap i Quine, han elaborat les seues tesis al voltant, primer, de les possibilitats de saber-nos i, segon, de com relacionar-nos amb tot altre i altri. Si hi ha un fil que relliga tots els temps dels sapiens fins a la Humanitat actual, siguin homes, dones o gèneres mil, són els interrogants de com es relaciona aquesta dualitat. De com relliguem Ontologia i Metafísica amb Alteritat, Cultura, Societat o Polis. Si haguéssim de definir els grans eixos del pensament filosòfic, fins i tot els més contemporanis centrats en la filosofia del llenguatge i la de psique, ens adonaríem que o bé responen a la qüestió amb arguments ontològics o bé amb arguments fenomenològics. O bé amb proposicions eticomorals o bé amb arguments politicoculturals. Amb arguments que expliquen la relació de l’Ésser amb el Món o bé amb els que es plantegen el lligam entre els Sentits, la Intuïció i la Realitat. Entre la realitat dels sentits d’uns i d’altres i la realitat objectiva en si mateixa.

Les preguntes sobre com i amb quins termes es poden resoldre els problemes que generen les soledats no volgudes, els exilis interiors i exteriors, la compatibilitat entre drets i deures, entre llibertat i compromís, lliure albir i normes eticomorals, causalitat i casualitat, mitjans i finalitats, intencionalitat i inconsciència, acràcia i poder establert, democràcia i dictadura, ateisme i fe religiosa, no discriminació i marginació, propi i estrany, entre seny i rauxa, entre ser i estar, les trobem en la Filosofia, en la majoria dels grans pensadors i en les pàgines de les grans obres literàries i artístiques. Ho sap gairebé tothom, però, per desgràcia els qui controlen econòmicament i tecnològicament els nostre món la detesten. Ens podem permetre que els nostres estudiants a penes es puguin plantejar algunes d’aquestes qüestions en el seu currículum?

LA NATURALESA HUMANA

Ens distingeix de la resta d’animals, la racionalitat i el lliure albir, condicionat, però, per la inculturació o la doctrina. Som éssers racionals perquè tenim la capacitat de raonar, de pensar-nos, de teoritzar, d’elaborar constructes mentals, de transcendir-nos. Però també de fer mal sense motiu, d’odiar, de trair, de mentir. Ni la socialització ni l’emotivitat ni les potències físiques ni cap altra de les que es consideren normatives segons la filosofia aristotèlica són exclusives de la naturalesa humana. Cap animal menteix, cap animal mata perquè sí, cap animal odia, cap animal és un depredador del seu medi. Llegint L’inconvenient d’haver nascut de Cioran i reflexionant sobre les misèries humanes terrorífiques i horribles que es perpetren diàriament entre els nostres consemblants, he anat comprenent el sentit d’un títol tan provocatiu. Si ho mirem fredament, desapassionadament, però també cínicament, no creuen vostès que algun ciutadà gazatí no haurà pensat més d’una vegada que la seua existència és un terrible malson? Que l’únic sentit de la seua vida és sobreviure, i encara per atzar, o morir? No ho pensaven alguns jueus dels camps de concentració? Per què és un malestar, la cultura, com afirmava Freud? Perquè en passar de l’estat simiesc al sapiens ens hem conformat com a éssers amb sentiments paradoxals de plaer i de culpa, de satisfacció i de patiment, d’equanimitat i avarícia, de redempció i d’anihilació.

La socialització humana, mitjançant les fórmules de parentesc, de governança de la comunitat d’interessos i necessitats, de dependència espiritual o de jerarquització per edat, per antiguitat o per experiència, des de la prehistòria sempre s’ha acabat constituint en Estat. Sense el contracte social que regula i controla l’Estat no hem estat capaços els humans d’autoregular-nos. Les comunes, els assemblearismes, han esdevingut miratges, idealitzacions. Els humans ens hem associat per assegurar-nos la subsistència, per sostenir-nos la manutenció i per defensar-nos dels depredadors. Però així que es creen els sistemes de governança dels grups humans implícitament es desenvolupen les diferències, les dependències, els esclavatges, les lluites de classe. Es crea l’enemic, el súbdit, l’aliè o l’estrany. T. Hobbes, al Leviatan, tot adaptant una frase de Plaute, ho resumia així: homo homini lupus est.

DETALLS

El pacte per la llengua és un gran què, però els detalls fan la cosa, marquen la diferència. Per exemple, a Lleida encara hi ha una placa que diu Carrer Carniceries. I si passegen pels porxos de la plaça Paeria a la plaça Sant Joan, els cartells o pòsters amb l’oferta de menjars de la majoria de bars-restaurants de la zona són en castellà. Però ens hem quedat de pedra, a mig camí de la incredulitat, quan hem llegit que 4 de cada 5 alumnes de la UdL se senten 'cremats' amb símptomes d’ansietat, esgotament físic i mental, i que un de cada deu ha tingut idees suïcides. S’hi està posant remei, però no deixa de ser una imatge esborronadora de la universitat que té una dimensió molt humana, on és factible relacionar-se amicalment i mantenir una bona relació de proximitat entre alumnat i professorat. Sí, tant si el canvi climàtic va més accelerat o menys, la ciutat necessita urgentment que la majoria dels seus carrers siguin arbrats. Que les passarel·les, si no se n’hi poden plantar, que siguin cobertes de tendals. Més neteja i més arbrat són despeses ineludibles que els lleidatans hem d’assumir alegrement i/o resignadament. Com que és zona inundable i de moment la CHE no ha donat a conèixer com solucionar-ho, a Cappont no s’hi pot construir res. Ni el nou CAP ni el tan reivindicat Institut d’ensenyament, no s’hi pot ampliar cap escola ni, suposem, edificar, per exemple, habitatge social. Com si se’ns vingués a dir que la gran obra, essent ministre Josep Borrell Fontelles, de la canalització no hagués servit de gran cosa.

És evident que les autoritats, d’acord amb l’Ordenança municipal de trànsit i d’ús de la via pública, han de ser més exigents en el compliment, sobretot, d’allò que afecte l’ús dels patins, els monopatins i les bicicletes que circulen a l’ample i a lloure. I no deixa de ser una tasca que ratlla l’impossible el fet de vetllar perquè es compleixin les prohibicions de l’article 30 de l’Ordenança municipal de civisme i convivència, que regula, entre altres, que no pots llençar a terra papers ni puntes de cigarreta enceses. O, segons l’article 34, fer complir que la col·locació dels rètols i la numeració dels carrers i immobles es faci efectiva per part del promotor de l’edifici, quan es tracta de nova construcció. Ocupem-nos dels detalls perquè, com deia algú de les coses grans se n'ocuparan elles mateixes.

MENTIR ERA PECAT

Després d’haver patit una pandèmia universal i una apagada general, de veure com la ultradreta puja com l’escuma i es perpetra una guerra com aquell que diu a dos passos de casa nostra o té lloc l’ignominiós extermini que es produeix encara més a prop de les nostres platges, el més descoratjador de la vida actual no és la incertesa del futur, sinó la dificultat creixent per esbrinar què és veritat i què és mentida, què està bé i què està malament. Hi ha una premsa que contravenint tot codi ètic ha optat per sistema, com a estratègia editorial, mentir procaçment. El vuitè manament de la llei de Déu, del déu catòlic, apostòlic i romà, que diu “no diràs fals testimoni ni mentiràs” ha desaparegut del seu catecisme, tot i que amos i direccions de les capçaleres periodístiques, presumiblement, se’n proclamin creients. El més aberrant és que és premsa, com tota, subvencionada per l’Estat i que hi ha gent que se’ls creu. En nom de la llibertat d’expressió, que pel que sembla ho empara tot, insults, humiliacions, manipulacions, xantatges, extorsions, delacions, falòrnies, falsos testimonis i amenaces de mort sota l’aparença de metàfores i altres trops literaris, es tergiversa la realitat objectiva descaradament i crea virtuals malvats, corruptes, depredadors i tota mena d’escòria social contra qui es vol per rapaces raons apartar de la vida pública i enterrar-lo amb calç viva.

Deu ser un feina ben pagada, com la dels sicaris, perquè, si no, no s’entén que s’hi dediquin tants dels anomenats professionals de la informació (!). I el poble, més desorientat que mai, ja dubta de tot. El dubte i la desorientació s’han instal·lat en la nostra societat -la de la informació, precisament- com un plaga més. En el fons, a les fosques, talment la pobra gent que no sabia res fins a l’aparició de la premsa del que passava uns metres més enllà del seu clos habitual. Molts ja ha decidit no fer cas de res del que diuen els mèdia. Ha optat per abstraure’s de la realitat, fer la seua via, estimar-se una mica a si mateix i als més pròxims i decidir que a la seua esquela i si pots ser també a la tomba o a l’urna figurarà un epitafi concís que dirà: ja ho sabia i no era mentida. I què passa amb els secrets de sumari sobretot de causes relacionades amb la corrupció que sempre hi ha algun mitjà líder de la falòrnia que en destapa continguts?

LA NATO

El xèrif del món mundial, Mr. Trump, diu que Espanya és un problema perquè no vol cotitzar el 5% del seu PIB al club de l’OTAN. Més exactament el 3,5% dedicat a despesa bàsica i l'1,5% restant a "inversions relacionades". El cinc per cent del PIB dels socis de l’OTAN una bona part del qual és previst pel Rei dels Negocis que vagi a parar a la indústria de guerra dels EUA. En la darrera cimera tots els socis han passat per l’adreçador, menys Espanya. El president regional, el Sr. Sánchez, escrivia a Mr. Rutte que passar del 2 al 5% d'aquí al 2035 exigiria gastar uns 350.000 milions d'euros addicionals, que només es podrien aconseguir apujant a cada treballador els impostos uns 3.000 euros anuals, eliminant prestacions, reduint un 40% les pensions o retallant en educació. El 30 de maig del 1982, Espanya es va convertir en el membre número setze de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, fet que, sense entrar en detalls, i malgrat els contraris a formar-ne part, en positiu ha evitat que s’activessin les derives colpistes dels nostàlgics, que s’hagi creat un exèrcit professional i entrenat en un context internacional, que ens estalviéssim (fins ara) la mili obligatòria i servit de garantia de la integritat territorial de la nación espanyola, sobretot de Ceuta i Melilla i algun illot com Perejil, envaït el juliol de 2002 per un grup de mariners marroquins i recuperat per l’exèrcit espanyol, amb una simbòlica ajuda dels EE.UU.

Bé, com diuen alguns experts en seguretat, l’augment de la despesa militar és més una qüestió política que de seguretat, perquè si cal alguna cosa és una modernització absoluta dels operadors que han de garantir la defensa d’Espanya. Posats a seguir els eufòrics del rearmament mundial i a compartir més per cortesia que per convicció el temor d’alguna agressió expansionista de la federació russa, i considerant que els espies professionals informen que el Marroc ja fa temps que s’està rearmant amb el milloret del mercat, potser ja fora hora que ens interesséssim per fabricar alguna bomba nuclear i així ens situaríem al nivell de les grans potències d’una vegada per totes i ens estalviaríem d’haver de mobilitzar la ciutadania per a una guerra potencial amb els veïns. Ens gastaríem el que no tenim ni tindrem mai potser, però els nostres descendents ja només haurien de fer la guerra amb pedres i pals.

JOCS DE MANS

Una manera de governar és fent jocs de mans. El PSOE amb ERC va pactar la investidura de Sánchez, a condició, primer -i transcrit literalment- d’una millora significativa dels recursos públics destinats a la ciutadania de Catalunya. Literalment "un nou sistema de finançament" que "garanteixi la suficiència financera i la sobirania fiscal de la Generalitat". Això sí, una “hisenda catalana” que vol dir que sigui la Generalitat la que gestioni, recapti, liquidi i inspeccioni tots els impostos suportats a Catalunya i augmenti substancialment la capacitat normativa amb coordinació amb l'Estat i la Unió Europea. I sobretot la Solidaritat fiscal catalana en relació amb la resta de l’Estat que ja es veurà en què queda. En fi, res de pacte fiscal i de quotes a la manera basconavarresa. I segons a canvi de culminar el traspàs integral del servei de rodalies i regionals -rodalies de Catalunya- a la Generalitat de Catalunya. Traduïda en la creació d’una empresa mixta presidida i dirigida per la Generalitat, però al capdavall una “filial” de Renfe -encara que aquest terme no els agradi als pactadors- que és la que té amb Adif la majoria d’actius i la totalitat de les infraestructures i dels treballadors i, per tant, a la pràctica la iniciativa, segons pressupostos, en les decisions estratègiques.

O sigui, la ciutadania, per evitar malentesos, faríem bé de llegir amb lupa els acords, perquè del que se’n diu públicament al que és en realitat hi ha alguns abismes. No fa quatre dies que el MH president Illa ha anunciat que avala l’informe tècnic d’ampliació de l’aeroport de Barcelona-El Prat. No només per la seua cura proteccionista sinó també perquè hi ha més ciutadans que la volen que no pas detractors. En aquest sentit, s’allargarà la pista que es necessita per a vols transatlàntics i amb la idea incontestable que tot l’aeroport sigui un dels hubs més sostenible i modèlic de la UE, de manera que Bussel·les s’ho empassi amb vaselina. I a tal efecte és previst que es facin uns magnífics jocs de mans a l’alçada dels més esplèndids prestidigitadors: no solament es preservarà bona part de les llacunes de la Ricarda i el Remolar, sinó que el govern, d’acord amb l’informe tècnic avalador, preveu remodelar-les, redigirir-les i agregar-hi un munt d’hectàrees protegides, centrades a generar nous aiguamolls en altres zones dels voltants.

LA TARA ORIGINAL

Només que s’hagi governat un o dos anys més del que dura una legislatura normal, la maquinària de la corrupció del partit del poder i el seu entorn ja funciona a tot drap. Els policies del Sistema ja saben que això és un patró que no falla mai. I la ciutadania coneixem, sobretot els qui no om massa indulgents amb nosaltres mateixos, què són les temptacions i els apetits desordenats i com de difícil és controlar-los i subjugar-los. I també hem après des de la més tendra edat que al costat del poderós sempre s’hi arremolinen tota mena de llagoters pocavergonyes, aprofitats, de murris, de gent disposada a fer la feina bruta a canvi d’alguna bicoca i de possibles per tenir un plat calent a taula cada dia i poder anar ben vestit. Totes les gran literatures europees entre els segles XV i XVII han creat obres de referència com Espanya, incloses totes les sues autonomies, de novel·la picaresca. I els qui hem tingut la sort de llegit al batxillerat el Decameró de Boccaccio, L’Espill de Jaume Roig, l’anònim La vida de Lazarillo de Tormes o La vida de Buscón de F. de Quevedo, hem assimilat que aprofitar-se de l’ocasió fa el lladre i que aquest creu que tothom és de la seua condició. En fi, que qui no roba, qui no fica la mà al calaix comunitari, qui no infla un pfressupost o no rep una comissió per la feina d’aconseguidor, és perquè no n’ha tingut l’oportunitat.

En això consisteix la moral imperant: es perdona abans un lladre que un mentider. Excepte quan el teu amic, la persona de la màxima confiança és un lladre mentider. Els lladregots de la cosa pública no són els únics corruptes. Necessiten un parteneriat, uns col·laboradors, uns associats, d’uns còmplices. Es lladres de la cosa pública no roben al banc d’Espanya, a la Casa de la Moneda, roben a través de les adjudicacions de l’obra pública a empreses de renom i a empreses pantalla. Els Cerdán, Ábalos, l’aizcolari Koldo Garcia, el nòvio González Amador, i tots els seus antecessors i els qui ara mateix encara no coneixem, de moment tots presumptes, un dia seran jutjats rectament. Però, ho seran els col·laboradors necessaris?. Els assenyalarà la premsa que sempre té l’exclusiva dels secrets de sumari?. L’UCO serà prou eficient per demostrar que els qui llancen la pedra amaguen la mà? No haurien d’estar sempre sota vigilància sobretot pels antecedents que acumulen?

FASTIGUEIG

Que vingui ja l’estiu parlamentari perquè la política, sobretot la batalla entre PP i PSOE, s’ha convertit en una pel·lícula de gènere negre, produïda en bona part per algunes empreses de comunicació i atiada per una colla de mercenaris repartits per totes les institucions de l’Estat. El PP amb l’ajut inestimable dels patriotes incombustibles de sempre està exacerbant els ànims dels seus espanyols i com que no té una majoria parlamentària no pot presentar una moció de censura guanyadora. S’enfurisma i davant la impotència de fer trontollar la majoria parlamentària, fa tots el possible perquè el PSOE mori ofegat en el fangar en què es troba i en el que l’han emmerdat els pirotècnics professionals de les clavegueres de l’Estat enquistades des del final de la guerra civil en totes les institucions, que s’han anat reproduint i clonant ininterrompudament fins al dia d’avui i que s’activen sinistrament així que governen les esquerres, però sobretot el PSOE sustentat per “independentistes”, “proetarres” i “comunistes”. Com que, de moment, insistim, el PP no pot fer res més que picar de peus, enrabiat, convoca mobilitzacions “revolucionàries”, mentre incendia les masses amb apocalipsis: Ayuso parla de preguerracivilista, Feijóo titlla el govern de Sánchez de mafiós. I els del PSOE com que no són manxols denuncien la guerra bruta i assenyalen qui són els principals escampadors de la femta i dels gasos tòxics i els propiciadors d’un ambient colpista.

Enllà de la batussa entre els professionals de la política, de la judicatura, de la policia i de la premsa, la majoria del poble, fastiguejat i decebut que els seus representants es guanyin el sou tirant-se els plats pel cap, alimentant la sospita sistèmica entre ells i provocant un totum revolutum en què hom no sap qui és qui és corrupte, prevaricador, falsari o mentider, la majoria del poble, dic, que intenta viure cada dia en pau i dignament, només aspira, ara ja, a fer vacances com més aviat millor i que l’acompanyi una música desestressant i al capaltard la marinada que amorteixi la calorada. A veure si serà veritat allò que diuen que deia el gran poeta, assagista i diplomàtic mexicà Octavio Paz que “cap poble creu en el seu govern. Com a molt s’hi resigna”, perquè, segons l’agnòstic, tothom és corruptible, només depèn de la intensitat, de la quantitat o del moment oportú.

UNIVERSITAT DE HARVARD

La croada de Trump contra la universitat de Harvard forma part del comportament típic d’una personalitat paranoide que veu fantasmes pertot arreu i desconfia de tothom i principalment de tot allò que pot lacerar el seu narcisisme. Les universitats en general i sobretot Harvard en particular resulta que són bastions d’anarquistes, de revolucionaris, de comunistes i indefectiblement de futurs demòcrates. Harvard és la universitat privada més antiga dels EUA, fundada al segle XVII pel clergue purità i mecenes John Harvard. És la universitat que durant vint-i-dos anys consecutius lidera el rànquing de les deu millors universitats del món. La universitat de les aules de la qual han sortit 161 premis Nobel. I resulta que, segons el Departament de Seguretat Nacional, és un cau de perillosos antisemites i on, en les seues aules, s’han format membres d’un grup paramilitar del Partit Comunista Xinès, còmplice del genocidi dels uigurs. Doncs, en aquesta joia de la corona dels EUA, de la qual gairebé tot el món en reconeix el seu prestigi i excel·lència l’administració del president Trump hi veu la llavor dels mals més devastadors del Planeta. És com si un bon dia, el CNI acusés els monjos del monestir de Montserrat d’invocar el Sant Grial, que tenen ocult en una de les coves de la serra, de desnaturalitzar de catalanitat els descreguts, impius i ateus que viuen entre nosaltres.

De moment, una jutgessa federal de Boston ha aturat el decret presidencial que obligava la universitat a no matricular estudiants estrangers i forçava els qui hi estaven matriculats, el 27% dels seus alumnes, a perdre el seu estatus legal. Ja abans Seguretat Nacional havia exigit a Harvard que proporcionés informació sobre la criminalitat i la mala conducta d’aquests estudiants, cosa que el centre educatiu es va negar a complir. Ja veurem com acaba aquesta pel·lícula de terror. El món civilitzat confia que seran els tribunals els qui frenaran els desvariejos i les absurditats que s‘han instal·lat en el despatx oval del país més poderós i perillós del món. Altrament, és bo recordar que Harvard és la universitat més rica del món. Gràcies als seus mecenes i als seus donants i al que generen les seues activitats i transferències de coneixement i al conjunt del seu patrimoni, li permet resistir les retallades o intents d’ofec econòmic de Trump.

COMISSIONS D’INVESTIGACIÓ

A part de dirimir responsabilitats polítiques, de generar opinió pública sobre el comport d’alguns polítics o governs, i, segons la gravetat del que s’hi exposi, per disposar de proves per poder denunciar els interpel·lats davant la justícia, molts ens preguntem per a què més serveixen les comissions d’investigació del Congrés o del Parlament, Les responsabilitats polítiques del fets investigats normalment no tenen cap repercussió a les urnes. L’opinió pública no canvia per més evidencies delictives que en resultin dels interrogatoris als compareixents presumptes actors i factors dels fets investigats. I que recordem mai no hem tingut notícia que cap d’aquests subjectes hagin estat denunciats a la fiscalia per les declaracions fetes en seu de comissió per més falses que hagin estat. Ho hem vist i sentit en la qüestió de l’anomenada operació Catalunya. Bé, doncs, alguns en diuen de tot plegat fer el paperot: el uns es fan veure i aprofiten per desemmascarar i els altres es fan l’orni tant que poden. Per més cerimonial i parafernàlia amb què s’acompanyin, les nostres comissions no tenen res a veure amb les del Congrés i el Senat nord-americans. Si el resultat de la investigació parlamentària de les comissions hispanes anessin directament als despatxos de fiscalia, tal volta aleshores, aquestes serien percebudes per la ciutadania com a útils i fins i tot necessàries.

Com que en la política professional ni la vergonya ni el sentit del ridícul no formen part del repertori dels sentiments que hom ha de manifestar públicament ni de cap codi eticomoral prescriptiu, només amb les investigacions de la policia d’un Estat social i democràtic de Dret, que, recordem, propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, (art. 1 de la Constitució) i les d’una premsa independent, compromesa amb l’objectivitat i l’honestedat, les comissions resultarien supèrflues, foren mera redundància. Mera tautologia com, per exemple, la que podríem formular així: el que ha estat espionatge de les clavegueres de l’Estat a desenes de polítics proindependentistes i de governs a través del sistema de vigilància israelià Pegasus ha estat espionatge d’Estat amb Pegasus a desenes de polítics proindependentistes i de governs i a més ha estat possible que s’hagi produït.

LES ESQUERRES DE L’ESQUERRA

No passa dia que l’esquerra no reivindiqui una esquerra de l’esquerra. Que l’esquerra no s’esbuqui i es trossegi en nous partits a l’esquerra de l’esquerra tradicional. Que no s’atomitzi en noves formacions més ecologistes, més feministes, més anticapitalistes, més col·lectivistes, més pacifistes, més idealistes i amb més ínfules de superioritat moral. En el fons, però, no hi ha dia que entre les noves generacions d’esquerra no naixin nous personalismes que no vulguin liderar noves i més pures interpretacions del socialisme democràtic. Hom dirà que això és el reflex del dinamisme de la política. De la política entesa com el conjunt d’instruments i d’accions per a la resolució de problemes socials i la garantia dels drets de ciutadania. La política com un agent viu i dinàmic, generador de solucions als vells i nous problemes socials i que els partits clàssics inveterats no han sabut o no han volgut afrontar. Però la realitat és que aquesta atomització, tan perseverant i curta de mires de les marees i coloraines esquerranes acaben essent, sense coalicions, sense enteses i sumes, d’una ineficàcia absoluta, d’un joc de trons entre lil·liputencs. I el més desafortunat és que aquests nous particularismes revisionistes del socialisme clàssic solen ser més bel·licosos entre ells que no pas amb els partits d’esquerres hegemònics. Un exemple el tenim a Espanya en el munt de partits d’arrel marxista que ens demanen el vot. De la matriu del PCE n’han nascut o derivat Esquerra Unida, el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, Red Roja, Anticapitalistes, Podem, Sumar. I el més extravagant és que molts d’aquests derivats es proclamen unificadors de l’esquerra.

No és que les seues intencions i els seus objectius no siguin nobles i elevats, sinó que les singularitats tribals al capdavall afavoreixen més la dreta que l’esquerra. La batalla pel detall, per la coma, pels dos punts, pels models, pels preàmbuls de les lleis no solament no soluciona els problemes i les urgències socials sinó que crea en la ciutadana més necessitada una sensació de desemparament. A les esquerres tants caps tants barrets és igual a un suïcidi polític. És el que de manera recurrent ha solgut passar en el si del catalanisme i més lacerantment de l’independentisme. Ja és ben cert que només l'home ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

ELS RITUALS

L’elecció del Papa de Roma ha tingut, potser com mai, un interès mediàtic mundial. Sembla ser que majoritàriament, inexplicablement, entre els no catòlics, agnòstics i politeistes. Els ateus i agnòstics reclamaven un Papa progressista, en la línia de Francesc i més decidit encara. Sobretot en el tema del paper de la dona. Els catòlics continuen estant dividits entre els qui volen una església compromesa amb els grans problemes contemporanis i els tradicionalistes, encara que els papables conservadors han tingut sempre i tenen moltíssims seguidors. Els ateus, agnòstics i progressistes sense matisos trobem que la litúrgia i el ritual que acompanya l’elecció papal és retrògrada, medievalitzant, lluny de la modèstia, la humilitat i la ponderació que predica l’Evangeli. En aquests, però, no els molesta gens el ritual i l’esplendor, per exemple, de la presa de possessió d’un alcalde de ciutat gran, del president del govern d’un Estat o l’entronització d’un rei o d’una reina. Sense simbòlic no hi ha realitat que es revesteixi d’autoritat, de veritat, de credibilitat, de grandesa o d’importància. Els casoris, els enterraments tradicionals, el lliurament de títols de graduació universitària, la distinció de doctor honoris causa, l’atorgament dels Òscars o ja no diguem les superbes exèquies d’algun prohom, sense la pompa i la retòrica, sense els oripells i els domassos no serien rellevants, extraordinaris, històrics i referents totèmics de la comunitat on es representen i es teatralitzen.

Els cerimonials, els rituals, les formalitats que atorguen solemnitat als nostres actes socials reglats o tradicionals són una espècie de cuirassa o de durícia contra la banalitat, la celeritat, la immediatesa, la desvalorització de l’arquitectura sobre la qual s’han construït les cultures socials. Sempre s’ha dit que l’hàbit no fa el monjo, que hi ha més salsa que caragols, que costa més el mall que l’enclusa o que val més el farciment que el gall, però també és ver que si vol menjar gall farcit s’ha de farcir. Investir un Papa sense el seu cerimonial no acaba d’ésser completament el Papa de Roma. Un alcalde sense vara no acaba de ser tingut com a primera autoritat civil del municipi. Un director d’orquestra que no saludi el públic no tornarà a dirigir-ne cap més. Una altra cosa és la xerrameca, la farsa, l’histrionisme i la vulgaritat.

ELS INFAL·LIBLES DEFECTIBLES

Quan estudiaves història, ara en diuen socials, els professors que tenien requesta solien amanir les narracions dels fets amb sucoses anècdotes ja fos sobre les persones dels governants, de les conteses bèl·liques o sobre les conseqüències dels canvis i revolucions. Ens tenien ben aterrits els exemples amb que il·lustraven la pandèmia de la pesta negra, en el segle XIV, que va infectar tota Europa i en què s’ha calculat que va morir un terç de la seua població. I tant o més esborronats quan a les acaballes de curs es ventilaven la primera i la segona guerra mundial amb l’exposició, a través del projector de diapositives, de les d’atrocitats que havien comés aquelles persones suposadament civilitzades. Els qui som nascuts a partir de la segons meitat del segle XX, mai no hauríem pensat en la possibilitat d’una pandèmia com la Covid o en un genocidi com el dels gazatins. Ni ens hauríem afigurat que una apagada general pogués succeir-nos a nosaltres que, tal com ens han inculcat, ho tenim tot previst i assegurat. Una apagada general com la que l’any passat va deixar a les fosques Albània, Montenegro, Bòsnia i Croàcia, a la península ibèrica era pràcticament impossible. Als Balcans amb tants anys de conflicte era presumible un zero energètic com aquell.

Malgrat tot, el caos del dia 28 només va durar 24 hores. El que preocupa és que torni a passar. Estant tan preparats com diuen que estem, essent tan fiables com són els nostres sistemes de control de plagues, de pestes, de generació i transport d’energia, ens intranquil·litza que se’ns faci evident una vegada més que el risc zero no existeix. Que els infal·libles siguin fal·libles. Que la perfecció sigui perfectible. La fragilitat dels nostres sistemes de seguretat ens angunien. Viure en la incertesa és un insomni. I ens preocuparà encara més que entre els especialistes, els enginyers, els físics, els analistes de dades no es posin d’acord en la determinació de les caues de l’apagada general. I encara més ens destarotarà emocionalment si el resultat de les investigacions sigui atribuït a un detall en l’oceà de la complexitat: una micra, un nanosegon, una partícula invisible a ull humà. I com que ens serà, a la gran majoria, difícil d’entendre, serà tan fàcil creure els qui especulen amb les forces del mal o els qui ho aprofiten tot per acusar el govern.

I LA POESIA I EL TEATRE?

Dels llibres recomanats pels líders polítics catalans no n’hi ha cap de poesia ni de teatre. Ni un. No ens sona (ho hauríem de corroborar amb la IA) que mai per Sant Jordi cap polític de renom hagi recomanat la lectura d’algun poemari o d’algun text teatral. Direu, els polítics no són precisament els prescriptors més recomanables. D’acord. Els polítics vetllen pel seu jardí. Més enllà del llibre que han escrit (o els han escrit) per a l’ocasió, més enllà dels llibres dels seus afins ideològics i de les temàtiques que es porten entre mans, no es mullen mai amb arguments d’universos mentals complexos, narratives de comportaments anòmics i de sensibilitats i emocions polifòniques i polièdriques. Responen com a polítics i pudorosament no mostren les seues afeccions. En la seua professió intueixen que la poesia, sobretot la poesia, com ens sembla que vindria a dir Jean Cocteau, tot i ser imprescindible, no saben exactament quina utilitat pot tenir en la gestió de la cosa pública o més pedestrement a l’hora de fer pressupostos. Esclar, la literatura parla de coses que són més complicades que els programes electorals o els discursos programàtics. I avui dia la poesia política posem per cas d’ A. Machado, Miguel Hernández, P. Eluard, Passolini, V. Maiakovsky, Espriu o Pere Quart no tenen gaire predicament.

Els polítics que per Sant Jordi ens recomanen el seu llibre, el que han escrits ells o el dels seus correligionaris tampoc no estaria malament que algun any ens indiquessin, per exemple, per millorar en el coneixement de l’entrellat de la seua dedicació, la lectura de la República de Plató, El Príncep de Maquiavel, El contracte social de J-J Rousseau, les Memòries de W. Churchill o, tenint en compte que la democràcia liberal d’uns anys ençà ranqueja i repapieja, Democracia en alerta de Javier Aroca. Recomanacions que haurien de tenir un gran abast popular. Fins i tot no estaria malament que la Generalitat amb el concurs editorial òbviament se’n fessin edicions encartables en la premsa on line i en paper. Tant si els rellegíem com si ho fèiem per primera vegada hi guanyaria tothom. És evident que com més s’ampliï i s’afini el criteri entre la ciutadania més capacitat assenyada de control de l’acció política. I més substancioses que les recomanacions de compromís de cada diada. No seria un bell acte d’amor?

LLEGIR I ESCRIURE

Just a l’alba d’un dels dies més emotius i bells del calendari nostrat, pel degotall incessant de novetats que s’anuncien arreu, ens anem afermant en la idea que hom no pot acabar essent un bon ciutadà d’aquest país sense haver publicat un llibre, sense haver-ne signat exemplars i no haver-ne regalat. És obvi que tots els vuit milions de catalans no han publicat un llibre encara, però estem convençuts que amb el ritme a què es va tot arribarà. Llevat, esclar, que es prohibís pensar i opinar lliurement en el cas que arribessin al poder els energúmens nazifeixistoides que campen pertot. Com sigui, en aquests moment intuïm que la majoria dels 68,9%, segons informa el Gremi d’editors, que freqüenten la lectura exclusivament per lleure, almenys un cop per trimestre, és potencialment un escriptor. I si no el 68,9, molt més potencialment el 58,5% que llegeix almenys un cop a la setmana. Seria un presumible escriptor principalment en castellà, atenent-nos a la lògica que l’espanyol és l’idioma habitual de lectura en un 63% l’any 2024, enfront del 37% que ho fa en català.

Contràriament, en la història de la Catalunya contemporània no hi havia hagut mai tantes editorials i tantes nascudes els darrers vint anys. No hi havia hagut mai tants poetes, tants narradors, tants premis, tants festivals, tants rapsodes, tants grups de lectura, tantes biblioteques. No em diran que tot plegat no és un bé déu, per bé que sigui en bona part el resultat de l’ecosistema que es crea entre els escriptors que són lectors i els lectors que són o seran escriptors. La pega en aquest hàbitat creat a l’entorn del llibre, bàsicament de contingut literari, és la dificultat de destriar el gra de la palla. Qui prescriu, qui orienta, qui fa crítica, qui selecciona, qui té mitjans poderosos de propaganda d‘uns determinats autors, quins són els clans i les tribus i els cercles que alimenten els seus acòlits? Qui viu de la literatura a Catalunya?. A més, es dona la paradoxa que no hi ha una correlació positiva entre els programes d’impuls a la lectura, el dinamisme editorial i creatiu i els resultats de les proves de comprensió lectora de l’alumnat fins i tot l’universitari. Això sí, un jovent competentíssim digitalment. ¿Serà veritat l’afirmació del lingüista Gerard Furest que entre els mestres “hi ha un nivell baixíssim d’escriptura i lectura”?.

ELS MÉS RICS DEL MÓN

Tota la premsa es fa ressò anualment de la llista de les persones més riques del món, segons la revista Forbes. No sabem exactament amb quina intenció es fa aquesta publicitat, més enllà de l’efecte gossip o la futilesa morbosa de conèixer les extravagàncies dels plutòcrates del nostre món. Tampoc no escatim quin objectiu té saber qui posseeix el iot més espectacular del planeta i el nombre de russos multicabalosos a qui s’ha confiscat els seus actius financers; o el cost del casori més estratosfèric de la filla o el fill d’un magnat indi. Suposem que es compta amb el fet que hi ha gent a qui li plau reconfortar-se amb les riqueses dels altres, amb gent que aquestes notícies els provoca una gràvida indignació i amb gent a qui simplement interessen aquestes curiositats. Dubtem molt que aquestes notícies tinguin la intenció de subliminar les excentricitats multimilionàries amb la pretensió innòcua de suavitzar, de mitigar, entre la bona gent, el pessimisme i l’enuig que provoca el desequilibri mundial entre rics i pobres. I vulguin, potser, fer-nos adonar que al món no tot són pobres, esclaus, guerres, violències múltiples, morts de gana i de pena. Cert, algunes vegades poder és voler, perquè també hi ha gent que ha triomfat a la vida des del taller del seu garatge, que han sabut crear imperis tecnològics en què feinegen milions de persones.

Però les notícies no entren en el detall de si alguns d’aquests ricatxos amb la seua cobdícia compren governs, persones, territoris i voluntats. Si aquests plutòcrates la suma dels capitals dels quals representa el global del PIB de tot Sud-Amèrica. El més indecent d’alguns d’aquests magnats és que, a través dels ressorts dels seus imperis -sobretot mediàtics- estiguin inoculant una concepció del món consistent en un campi qui pugui desaforat. Així és com tal com maniobra l’obsessiu compulsiu Elon Musck, el més opulent d’entre els sobrats, que es pateja milions de dòlars, com si repartís caramels, per finançar l’extrema dreta mundial. Bé hem de dir que Forbes també publica la llista dels 25 multimilionaris estatunidencs més filantròpics. Una llista que no sabem per què no solem trobar en cap pàgina dels nostres mitjans audiovisuals. Segur que si els coneguéssim amb més detall potser fins i tot els admiraríem i animarien els emprenedors que aspiren al milionerisme social.

SI VIS PACEM, PARA BELLUM

El títol fa referència, segons m’informa la IA, a la frase extreta d’una obra d’un tal Flavi Vegeci que en llatí diu: «qui desiderat pacem, praeparet bellum», que traduiríem literalment com: qui desitgés la pau, s’hauria de preparar per a la guerra. Frase que s’ha convertit en una màxima universalitzada al cinema, la literatura, que ha servit de lema per a les acadèmies militars, fins i tot per a titular cançons, videojocs, còmics, etc. L’escalada bel·licista atòmica en el període de la Guerra Freda, a imatge i semblança de les expeditives bombes atòmiques nord-americanes de la segona guerra mundial, perseguia aquesta lògica. Arran de la guerra d’Ucraïna, el temor d’un renovat expansionisme putinesc i la deriva autocràtica trumpiana, que ens ve a dir ja us arreglareu, als europeus ens ha entrat el cangueli de veure’ns més indefensos i vulnerables que mai, tot reconeixent una ingenuïtat encara més candorosa que la que hi havia en relació amb l’ascens del nazifeixisme els anys trenta. Aquesta és la lògica des que el món és món, alimentada per la desconfiança dels uns respecte dels altres. No debades, un dels llibres més reeditats de la història, ultra la Bíblia, es titula L’art de la guerra de Sun Tzu, considerat un dels millors analistes militars de tots els temps, del segle V a.C. Això sí, tenim tractats com les Convencions de Ginebra o el Dret Internacional Humanitari. que regulen quan es pot declarar una guerra, què s’hi pot fer o no fer,

Tractats que parteixen del fet que, donat que és inevitable que en un moment donat els humans per resoldre conflictes ideològics, territorials, etnicistes o simplement imperialistes ens acabem matant en unes guerres cada cop més atroces, sembla que el mínim que podem fer és posar límits a la barbàrie. És el més assenyat a què hem pogut arribar des del segle de les llums. Parlem eufemísticament de seguretat i no de guerra perquè, en el fons, no ens refiem que ens la facin perillar els qui, per raons peregrines, saben que per dominar s’ha de guanyar una guerra. Deia Plaute, s. II a.C, homo homini lupus est. Cert, no podem evitar, malgrat els esforços civilitzadors, que, en paraules sàvies del forense Lorente Acosta, siguem fills de les guerres de la història i, pel que es veu, molts volen arribar a la història a través de la paternitat de noves guerres. Demencial!

HI HA NERVIS

La patata sempre calenta de Rodalies està posant molt nerviosa ERC. No tant per l’actitud de Junts, que juga a veure qui en treu més rèdit de la investidura de Sánchez, sinó perquè ERC està veient, igual que la majoria dels seus usuaris, sobretot de l’àrea metropolitana i de les terres de l’Ebre, que a part del descafeïnament dels continguts del traspàs, aquest no s’acabarà de materialitzar, segons la retòrica política, pel cap baix fins que no s’acabi la legislatura catalana, l’espanyola i les que vindran més enllà del 2030. No només els usuaris no en veuran millores substancials fins d'aquí a dos anys, i amb l’ajut d’algun miracle, sinó que ERC poc en podrà gaudir i lluir electoralment. ¿S’ha equivocat ERC exigint el traspàs de Rodalies, una de les coses més difícils d’aconseguir d’aquest món, a canvi d’investidures socialistes? I si Rodalies és un desideràtum només propi de titans, com no ho ha de ser l’anomenat finançament singular a què ERC també ha posat tota la carn a la graella! Una singularitat que, només cal tenir un mínim coneixement de la història espanyola, de la seua idiosincràsia i dels estatuts dels principals partits d’àmbit estatal, per saber que aquesta futura hisenda pròpia catalana és tan possible com fer entrar un clau per la cabota. Si la proposta de repartiment de menors migrants ja ha aixecat més polseguera que una tempesta d’arena, qualsevol forma de finançament singular que hom es pugui imaginar, o sigui que Catalunya tingui la caixa del recapte, no ens estranyaria que provoqués un intent d’aixecament en armes, si el Constitucional no ho impedís.

Posats a pactar investidures i a mantenir governs a Madrid i a Catalunya, només que s’hagués compromès el compliment de l’Estatut pel que fa a qüestions monetàries, balances fiscals i, sobretot, a l’execució efectiva del que es pressuposta anualment per a Catalunya, tal volta ja s’haurien pogut justificar, en unes properes eleccions, les conveniències de donar suport a Illa i a Sánchez. Ja sabem que tot això també forma part del paquet dels compromisos de les investidures, però juntament amb els Impossibles, ves que no quedi també ben aigualit. El problema sempre el mateix: si no governa el PSOE, amb el PP i Vox encara seria pitjor. Ergo, no ens queda més remei que el mal menor. I per no defraudar la clientela electoral, el teatre sempre hi ajuda.

L’AGONIA DE LA LLENGUA

Als estàndards de qualsevol llengua prestigiosa no s’hi admeten els barbarismes. En canvi sí els dialectalismes. Per bé que en el llenguatge col·loquial el català, com la majoria de llengües vives en contacte amb d’altres de més poderoses, es desnaturalitzi a marxes forçades, sobretot en les àrees urbanes, és lamentable que en la majoria dels mitjans audiovisuals nostrats, i el més greu en els de la Corporació Catalana, s’hi contribueixi afanyosament. En aquests que haurien de fer de mirall de pertinença, adequació i correcció, així que s’ou contínuament “arassar”, “la compta”, “posar en valor”, “comanament”, ja n’ha desaparegut absolutament el pronom “en” (no en tinc, no en soc, no en faig, no en menjo, no en sé un borrall). El pronom adverbial “hi” està a punt de córrer la mateixa dissort i cada dia que passa no solament perdem uns parlants sinó que molts dels que queden parlen més deficientment. Per cert, aprofitem per recordar a qui pretén ser correcte en la salutació inicial de qualsevol discurs que el pronom tothom es refereix a totes i a tots. Que qualsevol, qualsevulla/qualssevulla o qualsevulga/qualssevulga són invariables, tant per parlar d’homes i dones com de tot altre gènere. I que els quantitatius gens, prou i massa són invariables tant per indicar singularitat com pluralitat. Ens sap greu, per exemple, que, després de més de quaranta anys de la recuperació dels Mossos d’Esquadra, encara es parli dels comanaments en lloc de comandaments. I sobretot que les assessories lingüístiques llurs no ho hagin advertit o no hagin aconseguit corregir-ho.

Les llengües minoritàries i minoritzades al ritme del canvi climàtic i en situació de bilingüisme i diglòssia es van deteriorant i s’acaben extingint. Per la manca de parlants i quan entre els parlants que en resten s‘ha anat empobrint el lèxic i calcant la morfologia i la sintaxi de la llengua dominant. Del català al catanyol i d’aquest a l’espanyol catalanitzat, tot i que en el seu dia el català aportés añ castellà, hi empeltés, per allò de l’economia del llenguatge: “plegar”, “alioli”, “atiparse”, “butifarra”, “capicua”, “chafardero”, ”escalivada”, “esquirol”, “fideuá”, “fuet”, “masia”, “moncheta”, “retrete”, “sobrassada”, “tirabeque”, “trabucaire” o “yaya”. Be, sempre ens quedarà aquest consol o Casablanca on fa anys les elits hi parlaven francès.

IDIOTISME

En un món en què tothom té milers de possibilitats de conèixer, de saber, d’informar-se, de contrastar, afirmar que català i valencià són llengües diferents ja no solament és el producte d’una aversió a tot el que sona a català per motius ideològics i polítics, sinó una malaltia, que científicament se’n diu idiotesa. Es tracta d’aquelles persones que tenen una capacitat de raciocini molt limitada, o sigui, una intel·ligència escassa. La idiotesa també coneguda com estupidesa, consisteix (i copiem de la Viquipèdia, perquè ho resumeix perfectament) en: la manca d'intel·ligència, de comprensió, de raó o d’enginy; en una incapacitat per aprendre. Pot ser innata, assumida o reactiva. La paraula estúpid prové de la paraula llatina stupere. D’aquí deriven estupefacte i, en un sentit figurat, estupend. Perquè, si no és una malaltia, un dèficit mental, qui pot entendre que persones suposadament escolaritzades, llegides, graduades a la Universitat, i fins i tot, viatjades, que ocupen càrrecs de representació a les institucions i han superat proves d’aptitud, exàmens i testos psicològics, defensin públicament que el català, el valencià, el mallorquí, el rossellonès, l’alguerès o el fragatí siguin llengües diferents? És que no cap en cap cap mínimament moblat. Esclar, una persona estúpida no té el sentit del ridícul. No sent cap vergonya quan afirma que són llengües diferents. En aquest sentit, no podríem dir que és un simple ignorant, un analfabet -o més col·loquialment-, un totxo o un sabatot. El problema és que, essent com és un estúpid, també és una de les màximes representacions de la talosseria.

Quan aquests carallots o curts d’enteniment ocupen, desgraciadament, càrrecs de representació o pul·lulen pels mitjans audiovisuals i/o tenen altaveus a totes les xarxes socials i, per a més inri, són infiltrats en tots els partits polítics d’àmbit espanyol, ja tenim la desgràcia perfecta. Perquè aquest personal sol tenir una imatge molt expansiva i molt contagiosa, la qual cosa fa que la ruqueria es comporti com una pesta que contamina desgraciadament la pobra gent que no ha tingut encara la sort de saber llegir i escriure. Normalment, vet-ho aquí, aquests capsigranys vírics solen coincidir amb els terraplanistes, els creacionistes, els antieuropeistes, els racistes, els negacionistes del canvi climàtic i els mentiders convulsius.

RODALIES.CAT

No passa dia, cap dia de l’any, que a Rodalies no hi hagi problemes. Els operaris de Renfe/Adif deuen ser els qui treballen més del món. No paren. És que no poden parar. Si no és la catenària que s’ha desplomat de vella o perquè s’ha quedat sense energia és un robatori de coure o són les travesses, les màquines, els sistemes de control, les vagues de maquinistes, les obres del corredor, un atropellament, els actes vandàlics, la congestió en els túnels d’entrada a Barcelona. En fi, un desastre, una bogeria, un maldecap horrorós, òbviament, per a qui n’ha de fer ús i un sentiment dissimulat d’impotència dels gestors que prometen millorar-ho tot, tant o més gran que el que podria tenir el qui s’encarregués d’evitar les erupcions volcàniques o els terratrèmols. Probablement no hi ha hagut en la història cap altre servei públic a Catalunya que, en dècades hagi estat tan abandonat, tan desinvertit i amb un funcionament tan deplorable i patibulari. I, per contra, no hem vist enlloc del món, en una situació tan desesperant com la de Rodalies, una gent, uns usuaris tan resignats, tan conformats, i alhora tan humiliats en temps de pau i en democràcia. Deu ser que la gran majoria de ciutadans ja no tenim cap esperança que Rodalies funcioni alguna vegada ni per casualitat. Certament, hi ha coses que són impossibles. Hi tants imponderables que l’en fan. Nosaltres com el noble Talleyrand, el supervivent de la Revolució Francesa: “el que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible”.

Ara sembla que sí que va de debò el traspàs integral de Rodalies. De prova, un tram de la R1. I a partir del 2026 una empresa mixta Generalitat-Estat se’n farà càrrec. Deuen ser bones notícies, deixem-ho així. De moment, en dos anys, una inversió de 77’5 milions per, com diu la premsa, posar al dia trens i estacions i millorar la seguretat i la informació, en temps real (!) que reben els viatgers. Com es pot perdre la fe? Serà una màrtir més l’Honorable Sílvia Paneque com ho van ser els/les seus/ues antecessors/res? Ves quines paradoxes, no?: un munt d’ateus i atees, més o menys obligats a ser-ho, resant davant un altar dedicat al déu de Rodalies, un Hermes modern, ple de sants i santes que no tenien cap interès a ser-ho. Abans la fe movia muntanyes. Ara, els qui viatgen amb tren de Rodalies, només es poden encomanar al déu de la Probabilitat.

LES TRANSFERÈNCIES

La política de les transferències de competències de l’Estat a la Generalitat, per complir amb l’Estatut o per acords interessats, és l’art de fer passar amb raons. De dilatar els compromisos per naps o per cols. L’art de convèncer que tota transferència de competències és molt complexa, o sigui que ni és simple ni senzilla ni es produeix d’avui per demà. Tant és així que després de dinou anys de la darrera reforma del nostre Estatut d’Autonomia encara no se n’ha completat el seu desenvolupament. En alguns aspectes, un Estatut d’Autonomia és tant una declaració de principis com una carta als reis. Els principis solen ser normes de caràcter universal, reconeixements de valors, de consuetuds “espirituals”, com per exemple parlar de “territori històric” o “nacionalitat”. I la carta als reis sempre està subordinada a la voluntat dels qui controlen el BOE, al designis del partit en el poder que és el qui fa les transferències pecuniàries i consegüentment als pressupostos generals. I tot i així, si és el cas que es pressuposta alguna de les competències estatutàries mai no s’acaba d’executar del tot. És a dir, fins i tot en els millors casos que hi hagi partida per a fer realitat la competència o la transferència sempre es deixa un marge d’incompliment estratègic per tal que es tingui una excusa per tornar a aprovar un nou exercici de pressupostos.

Les transferències autonòmiques de competències estatals, es regulin o no a l’Estatut, de fet, les importants, Rodalies, Mossos, Immigració, només es produeixen quan el govern de Madrid necessita els vots de les minories. I és en aquesta circumstància, en aquest context, que el transferidor per assegurar-se la legislatura allargassa tant que pot el procés transferidor. És quan es poden en joc els conceptes complexitat, seguretat jurídica i restriccions de les normatives europees. Conceptes crossa, conceptes comodí que justifiquen que el temps de la materialització de la transferència, negociada laboriosament i fatigosa, és perllongui, es dilati inexorablement, indefinidament i inextricablement. I si s’haguessin creat expectatives o alimentat il·lusions entre els receptors, els diferents governs de la Generalitat en el nostre cas, i la ciutadania, acaben convertint-se en un irritat o resignat santomasisme: fins que no ho vegi no m’ho creuré. Vet aquí la fe en la política.

COM MÉS SEREM MÉS RIUREM?

Titular: la població nascuda a l'estranger supera per primera vegada els dos milions a Catalunya a l'1 de gener del 2025. En total, més de vuit milions de residents a Catalunya. I al mateix temps la taxa de natalitat continua a la baixa. Diuen els ianquis: Amèrica per als americans. Qui són els americans: els sioux?. Catalunya per als catalans, qui són els catalans? Els descendents de Ramon Borrell? És a dir, un servidor? Els qui porten dos cognoms catalans des de fa segles ininterrompudament? O Els qui viuen, treballen si poden, s’han empadronat i volen ésser-ho, o tothom qui hi resideix, de grat o per força? Què vol dir ser català, després que som fruit d’al·luvió de pobles que hi han arrelat al llarg de la història coneguda?. Vingui qui hagi vingut, fenicis, grecs, romans, almoràvits, almohades, magribins, centreafricans, sud-americans, tant se val, el que ha fet que Catalunya continuï essent la diana de totes les polítiques de dretes i d’esquerres d’Espanya és i ha estat la llengua. Que el català no sigui un dialecte de l’espanyol. Els constituents de la identitat nacional no es fonamenten ni els orígens ni el color de la pell sinó bàsicament en la llengua. La que anomena les coses i els fets. La llengua de les frases fetes i de la toponímia. La que celebra els rituals i la que canta. La que parla a través de les relíquies i l’herència patrimonial i simbòlica. A Catalunya, si fos integrat tot això susdit en cadascun dels conveïns d’avui i de demà, hi caben no 8 milions sinó tants com hi puguin viure dignament. Talment, s’esdevindria amb el sard, el bretó, el gal·lès o el flamenc si hom volgués considerar-se’n conciutadà.

Hom és la seua llengua particular i la del seu cercle, tribu o clan, però s’és de la comunitat nacional quan la teua és la llengua de l’administració i de les institucions. I, sobretot, quan sents com la teua la llengua és la dels topònims, dels noms de la flora i la fauna, dels vents i dels poetes. Car, hom arriba a la comunió total amb la llengua d’una comunitat històrica i s’imbrica en la cultura del lloc on s’empadrona quan es familiaritza amb l’ús dels seus proverbis, dels refranys, de les dites o els aforismes. Qui salvarà la llengua de la comunitat, que és la llengua del país, si no ho fan els qui han arribat en massa els darrers anys i els qui vindran en massa els propers?

MUTS I A LA GÀBIA

Quan l’autòcrata i el plutòcrata decideixen que se’ls en refoten el Tribunal Penal Internacional, l’Organització Mundial del Comerç, l’OMS, l’OTAN i la UE i tot el que soni a drets humans, mentre una meitat de ciutadans del món i entre aquests veïns hongaresos, italians, espanyols, francesos, alemanys, neerlandesos, experimenten un orgasme sideral i porten gairebé un mes aplaudint fins amb les orelles, a l’altra meitat se’ns posen els pels de punta i les benzodiazepines ja no ens fan cap efecte per conciliar el son. Els de la superioritat moral, hereus de la Il·lustració, fins i tot els admiradors de l’estoïcisme i els qui s’han conegut a si mateixos gràcies a Sòcrates, Jesucrist, Buda, Ghandi o Freud, estem tan espantats que som capaços de callar com a mesquins no fos cas que perdéssim la nostra petita parcel·la de confort i de no complicar-nos més la vida de la que ja tenim. Els deterministes diuen que la història humana és com un pèndol. Ara ens toca viure amb populisme reaccionari, neofeixisme, neonazisme i fer el cor fort i, si sobrevivim, ja tornaran els temps de la justícia, de la pau i de la solidaritat. La gent positiva, sempre esperançada, ens animen a no patir més del compte perquè Trump d’aquí a uns quatre anys ja haurà passat al bagul de la història. Però els qui ens sentim desolats i temem el pitjor ¿hauríem d’acontentar-nos a acotar el cap, a callar i a fer veure que no hi veiem, tal com hem fet amb la barbàrie de Gaza?

En un sistema capitalista només es pot castigar l’oligarca prepotent deixant de comprar-li els seus actius, els seus productes, els seus artefactes, els seus satèl·lits o les sues X, Y o Z. Ras i curt. Les repúbliques, Estònia, Letònia i Lituània, han tardat dos anys a desconnectar-se elèctricament de Rússia, però ho han aconseguit. Als deus de la terra no és pecat desobeir-los i menys quan cínicament es passen els drets humans pel folre dels...Els qui no perden mai la fe en Rousseau, allò que l’home és bo per naturalesa i és la societat qui el corromp, confien que els primers a revoltar-se contra les ocurrències del gabinet Trump i els seus sequaços seran els mateixos nord-americans. Passa però que els dèspotes propaguen por i fan desaparèixer els opositors. A. Camus avisava: les tiranies no s’edifiquen sobre les virtuts dels totalitaris sinó sobre la deserció dels demòcrates.

MEMÒRIA DE SAINT-SIMON

La UE, la Xina, la federació Russa, tothom està pendent de què faran Trump i E. Musk, el nous Superman de l’ocàs de la nostra civilització. La nostra era, ja amb molts signes de ruïna des que la modernitat es va convertir en una desorientació generalitzada, governada per l’algoritme i la IA, guardians, gurus i emperadors del que nomenen el nou ordre mundial, en lliça pel control del Planeta, els seus recursos naturals, les ments i els cors de la gent i de noves teogonies. Any Nou i el mateixos emperadors. Any Nou i la mateixa rutina de callar i creure, consumir, lamentar-nos i dosificar-nos el panem et circenses. Tot i així, sempre hi ha alguna escletxa en el Sistema que ens permet veure el got mig ple. Els dies 25 i 26 d’octubre se celebrà a Barcelona el tercer Congrés Internacional de Democràcia Comunal. Una trobada de militants de la Xarxa Internacional per la Democràcia Comunal en què es debaté com a través de la comunitat, el poder popular, l’autogestió, l’autogovern, el suport mutu, l’ecologia social o la democràcia directa, es poden crear alternatives a les lògiques del sistema capitalista, patriarcal, colonial i ecocida. Una reunió tan important, que, més enllà dels col·lectius de Catalunya que hi participaren, com Arran, la Fundació Emprius, les Feministes de Gràcia, el Sindicat de Llogateres, Impuls Cooperatiu de Sants o la Comunitat Palestina de Catalunya, rebé una mina atenció per part dels nostres mitjans de difusió.

No és d’estranyar que els amos de les xarxes socials s’hagin convertit en els amos del Planeta i que nosaltres en la nostra il·lusòria llibertat ens deixem menar com a xaiets cap a la cleda d’un Nou Paradís, tal com descrivia Ray Bradbury a Fahrenheit 451 ja el 1953. Hom dirà que aquests col·lectius antisistema no deixen de ser uns utòpics uns il·lusos que en realitat són quatre pobres arreplegats testimonials. Tanmateix, ¿algú que viu en el primer món pot creure que amb les receptes actuals s’acabarà amb les migracions forçoses, amb les pasteres? Només dues dades per explicitar de què tracta realment el drama. La primera: avui es calcula que al món hi ha uns 1.200 milions de persones en pobresa extrema. I la segona: el novembre de 2023, els cinc homes més rics del món amassaven més de vuit-cents setanta mil milions de dòlars, una quantitat superior al PIB de Suïssa o de Taiwan.

PRESSUPOSTOS

Darrerament sembla que ja no és el més important aprovar anualment pressupostos per governar. Amb el beneplàcit puntual dels grups polítics afins, fer ampliacions de capital a crèdit i moure partides d’un capítol a una altre, governant amb minoria, pots arribar més o menys indemne fins al final de la legislatura, encara que hagis de patir alguns sobresalts de tant en tant. I si tens la sort que el preu del diner és relativament barat i el límit del deute et permet arribar fins al 13% del PIB regional i tens la sort, una mica treballada sí, que et condonen una part important del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) i difereixes sine dia subvencions, prestacions, ajudes i similars a sectors no essencials i compliques una mica més la burocràcia per a la realització d’obra pública, pots anar fent en el poder sense que es noti massa la impossibilitat de complir generosament amb el programa amb que vas guanyar les eleccions. Ah, i si tens en perspectiva un finançament singular, de què has de patir si totes et pondran. Altrament si has de governar en minoria, com que no hi ha una altra alternativa que sumi per desbancantar-te, qui dia passa any empeny. Molt serà que alguna llei, sobretot aquelles que no formen part del corpus socioeconòmic, no prosperi.

Geometria variable, se’n diu. En els Parlaments ja fa anys que els grans partits no poden fer majories i si volen governar estan abocats a pactar amb independentistes, nacionalistes, comunistes i amb l’extrema dreta. No hi ha més remei que ser pragmàtic. És a dir, ja no compten ni les diferències ideològiques ni els cordons sanitaris ni l’ètica ni l’estètica. De manera que en la governança política actual no hi caben ni els nostàlgica, ni els ressentits ni els venjatius ni els filòsofs ni els poetes. Però això no vol dir que qui governa, amb minoria, sense nous pressupostos i subjecte al pacte continu, no deixi de greixar la maquinària de propaganda amb missatges il·lusionants que ens assegurin un futur millor, més pròsper i equitatiu. El MH President Illa així ho va fer amb tota solemnitat davant de l’empresariat català. Amb la finalitat que Catalunya torni a liderar l’economia espanyola, el govern invertirà en cinc anys 18.500 milions en cincs sectors estratègics: infraestructures, modernització productiva, coneixement i innovació, bon govern i igualtat d'oportunitats.

ELS ÒMNIBUS

Els decrets lleis són una fórmula molt més àgil de govern, però s’han de ratificar als parlaments. I amb els òmnibus, aquells en què hi fas cabre d’una tirada tot un programa de govern, és la manera d’anar per feina i driblar la lentíssima maquinària burocràtica que obstaculitza la percepció que el govern fa el que va prometre que faria quan governés. Els decrets quan tens majoria absoluta són la panacea, el truc que fa màgia. Però si governes amb coalicions, acords i compromisos amb tercers, quarts i cinquens, és molt difícil que tothom s’avingui a pactar tots i cadascun dels continguts del calaix de sastre d’un òmnibus. Bé, doncs, això que a mi em sembla tan lògic, es veu que aixeca uns rebomboris enormes. I s’arriben a dir unes ruqueries d’un infantilisme penós. ¿És que encara no ens hem fet a la idea que la política juga un joc que no és precisament el del pensionista o el de l’afectat per la Dana o el qui necessita el transport públic per anar a treballar? Ja fa uns anys que sabem que les majories absolutes s’han acabat. Que per governar un país democràtic calen pactes, coalicions, acords i empassades de gripaus entre partits i ideologies diferents i de vegades excloents. La política, el parlamentarisme, té les seues regles, els partits les seues tàctiques i el poble només la possibilitat de votar de tant en tant i de manifestar-se si té temps i no fa mal temps.

Uns i altres partits, evidentment, tenen l’obligació de legislar per fer més transitable la vida de tothom per aquest món. Els ciutadans som els beneficiaris de l’acció del govern, però si s’embolica la troca i els decrets no arriben a bon port, aleshores tenim la sensació que som la moneda de canvi, els presoners dels desacords, les víctimes d’una mena de xantatge. Els qui acabem pagant els plats trencats. Ja ningú d’aquest món s’imagina ara un Maig del 68. És precisament per la nostra paciència, transigència, resignació i pensar que de més verdes en maduraran, que anem fent via esperant que un dia el seny o l’enteniment triomfin, perquè, com deia aquell, tantes vegades de jugar amb foc, hi ha un dia que hom acaba aprenent a no cremar-se. Però la sensació de ser unes pilotes de tennis no ens la treu ningú. El posicionament dels partits el passat 22 en la votació al Congrés del decret llei i el seu fracàs em recordaven allò de ni comen ni dejan comer.

S.O.S. DEMOCRÀCIA

Alguns pensadors fa temps que ens adverteixen que les democràcies liberals o representatives s’estan extingint. I ens preguntem: si no és social una democràcia, què és, doncs? Parlem de cultura democràtica, de drets democràtics, etc., però ¿quan es considera que una societat i les seues formes de govern són democràtiques? La teoria política sol coincidir en el fet que les societats s’articulen més o menys democràticament quan es fonamenten, en major o menor mesura, en els principis de sobirania popular, en la transparència i la participació de la ciutadania en la presa de decisions i en l’existència de mecanismes de control i avaluació de les polítiques dels governs. Harmonització de drets individuals i col·lectius, igualtat d’oportunitats, igualtat davant la llei sancionada pels organismes representatius de la sobirania popular, divisió de poders, etc. Però a l’hora de la veritat les formes en què s’acaben modulant, tot i dir-se democràtiques, moltes de les pràctiques no s’ajusten als principis bàsics a què ens referíem teòricament. Si tenim en compte que en una democràcia plena els drets humans han de representar el sistema troncal de valors que guiïn totes i cadascuna de les polítiques sectorials, quin país europeu en resultaria immaculat? N’hi ha cap que no discrimini per raons de sexe, origen racial o ètnic, religió, discapacitat, edat o orientació sexual?

Fa uns anys que tenim la percepció (i així ho indiquen un bon nombre d’analistes socials), que a les nostres democràcies occidentals i sobretot a la nostra civilitzada Europa, el creixement de l’extrema dreta populista és conseqüència de la imparable desafecció i descontentament de la ciutadania per la incapacitat o deixadesa que demostren els partits tradicionals a l’hora d’afrontar radicalment els problemes que pateixen les classes populars i la bretxa obscena que no para de fer-se més gran entre rics i pobres, entre el luxe i la supervivència. Quan les desigualtats socials sumades a la corrupció i a la mentida sistemàtica es converteixen en el pa de cada dia, la frustració, la humiliació i la ràbia les entomen els feixismes, els qui detesten precisament la democràcia. El més fastigós és que aquests salvadors del poble i de la pàtria arriben al poder gràcies a les urnes. Gràcies als qui el sistema democràtic formal ha convertit en miserables infeliços.

ELS NOUS EMPERADORS

El presumpte encoratjador dels assaltants del Capitoli el 6 de gener de 2021, ara és l’Amo dels EUA. En consonància ja s’ha afanyat a dir que amnistiarà els condemnats per aquell acte d’insurrecció. L’home més poderós del planeta (amb el permís d’E. Musk) i a més tenint com té majoria al Senat i a la Cambra de Representants pot fer això, el que li vingui de gust i el que se li enxauti. Per exemple comprar Groenlàndia o apoderar-se’n per la força, incorporar el Canadà a l’Old Glory amb la cinquanta-una estrella, recuperar el control del canal de Panamà o expulsar del país tots els indocumentats. Donald Trump, delinqüent convicte, no farà res de què no en pugui traure un guany econòmic. La ideologia política de Trump és merament l’aprofitament econòmic. Com que ajudar Ucraïna és una despesa sense retorn, deixarà de subministrar-hi dòlars. Com que Síria és un galimaties ruïnós n’escamparà la boira. Si la resta dels membres de l’OTAN no incrementen la quota, deixarà que se’n vagi a can pistraus. I pel que estem veient la manera de fer de l’Emperador ianqui enlluerna, enamora mig món i, especialment, l’extrema dreta que es va instal·lant en els governs de la ciutadania europea sense aturador.

En nom de la llibertat els amos de les grans empreses de telecomunicacions no pararan fins a instal·lar, sense cap mena de filtre ni de regulació, en la majoria de les de les nostres ments, les mentides més barroeres i estúpides i, alhora, de prometre’ns solucions salvífiques als problemes del nostre viure quotidià. I com si retrocedíssim a l’edat de pedra arribarem a creure que les migracions són els nous bàrbars que cal combatre a sang i fetge, previs emmurallaments a totes les fronteres amb filferros i ganivetes o fins a resignificar el genocidi com el dret de defensa pròpia. Fins que no tindrem el neofeixisme al llit de casa, com fa cent anys, vuitanta anys, no ens adonarem que la Cosa anava de veres. Que, com deia aquell, la democràcia s’ha convertit sarcàsticament en una forma de repressió amb el consentiment del poble. Sí, mentre la gran majoria només tenia temps per pensar en si mateixa, al seu voltant s’erigien els mausoleus dels nous dictadors. A fe de món, ja cal que ens espavilem, perquè, si no, el Llop no només ens farà por sinó que se’ns cruspirà si no seguim el dictat de la seua voluntat i dels seus exèrcits.

VIURE EN LA INCERTESA

Modernament és possible que sigui la literatura (la teologia des de sempre, però la filosofia contemporània, no tant, car es preocupa més de l’antropologia, la sociologia, la lingüística i els estats de consciència), almenys des de la distopia Fahrenheit 451, la que més i millor s’ha ocupat del sentit de la vida en un món cada cop més absurdament insostenible. Sobretot a partir de la paradoxa que representa el fet que, d’una banda, hi hagi més gent longeva i alhora convisquem amb més perills potencials relacionats amb els trasbalsos del món natural, dels fenòmens fisicoquímics, biològics o geològics i les malvestats que ens assetgen sempiternament a causa del desfermament patològic dels odis tribals i ancestrals, que es tradueixen en guerres cada cop més mortíferes, en les massacres i les carnisseries més inhumanes o en exterminis induïts pel negoci de la mort (que es perpetuen a cada segon que passa), juntament amb l’augment paorós de les desigualtats socials globalitzades, ja ara mateix estratosfèriques (l’1% del planeta acumula més riquesa que el 99% de la població mundial).

Com que Zygmunt Bauman ja ha explicat molt lúcidament en què consisteix en essència el nostre temps i ho ha sintetitzat en el concepte de Societat Líquida, és a dir aquesta nostra societat en la qual s’han anat desdibuixant les institucions públiques i familiars que generaven i transmetien sistemes de valors, marcs mentals i rituals que cohesionaven les comunitats culturals i polítiques, i s’han substituït per realitats precàries, inestables, accelerades, mentideres, hipòcrites, histriòniques i per un campi qui pugui, quin sentit té viure? Quin sentit té investigar d’allargar la nostra vida ad aeternum. ¿És que arribarà un moment, amarats d’incerteses i desorientacions, en què haurem de viure fins on determini l’Estat? Fins on predigui la ciència només néixer? Fins on aguanti la nostra part biònica? Té sentit la màxima Coneix-te a tu mateix, que es llegia a les parets del temple de Delfos, si el món que ens entorna no ens diposita a l’ànima només que vaguetats, frivolitats, contingències, eventualitats, focs d’encenalls, verbositat i sorolls varis?. Diuen que Gustave Flaubert deia: "Ser estúpid, egoista i tenir bona salut, heus aquí les tres condicions que es requereixen per a ser feliç. Ara, si us falta la primera, esteu perduts".