I LA POESIA I EL TEATRE?

Dels llibres recomanats pels líders polítics catalans no n’hi ha cap de poesia ni de teatre. Ni un. No ens sona (ho hauríem de corroborar amb la IA) que mai per Sant Jordi cap polític de renom hagi recomanat la lectura d’algun poemari o d’algun text teatral. Direu, els polítics no són precisament els prescriptors més recomanables. D’acord. Els polítics vetllen pel seu jardí. Més enllà del llibre que han escrit (o els han escrit) per a l’ocasió, més enllà dels llibres dels seus afins ideològics i de les temàtiques que es porten entre mans, no es mullen mai amb arguments d’universos mentals complexos, narratives de comportaments anòmics i de sensibilitats i emocions polifòniques i polièdriques. Responen com a polítics i pudorosament no mostren les seues afeccions. En la seua professió intueixen que la poesia, sobretot la poesia, com ens sembla que vindria a dir Jean Cocteau, tot i ser imprescindible, no saben exactament quina utilitat pot tenir en la gestió de la cosa pública o més pedestrement a l’hora de fer pressupostos. Esclar, la literatura parla de coses que són més complicades que els programes electorals o els discursos programàtics. I avui dia la poesia política posem per cas d’ A. Machado, Miguel Hernández, P. Eluard, Passolini, V. Maiakovsky, Espriu o Pere Quart no tenen gaire predicament.

Els polítics que per Sant Jordi ens recomanen el seu llibre, el que han escrits ells o el dels seus correligionaris tampoc no estaria malament que algun any ens indiquessin, per exemple, per millorar en el coneixement de l’entrellat de la seua dedicació, la lectura de la República de Plató, El Príncep de Maquiavel, El contracte social de J-J Rousseau, les Memòries de W. Churchill o, tenint en compte que la democràcia liberal d’uns anys ençà ranqueja i repapieja, Democracia en alerta de Javier Aroca. Recomanacions que haurien de tenir un gran abast popular. Fins i tot no estaria malament que la Generalitat amb el concurs editorial òbviament se’n fessin edicions encartables en la premsa on line i en paper. Tant si els rellegíem com si ho fèiem per primera vegada hi guanyaria tothom. És evident que com més s’ampliï i s’afini el criteri entre la ciutadania més capacitat assenyada de control de l’acció política. I més substancioses que les recomanacions de compromís de cada diada. No seria un bell acte d’amor?

LLEGIR I ESCRIURE

Just a l’alba d’un dels dies més emotius i bells del calendari nostrat, pel degotall incessant de novetats que s’anuncien arreu, ens anem afermant en la idea que hom no pot acabar essent un bon ciutadà d’aquest país sense haver publicat un llibre, sense haver-ne signat exemplars i no haver-ne regalat. És obvi que tots els vuit milions de catalans no han publicat un llibre encara, però estem convençuts que amb el ritme a què es va tot arribarà. Llevat, esclar, que es prohibís pensar i opinar lliurement en el cas que arribessin al poder els energúmens nazifeixistoides que campen pertot. Com sigui, en aquests moment intuïm que la majoria dels 68,9%, segons informa el Gremi d’editors, que freqüenten la lectura exclusivament per lleure, almenys un cop per trimestre, és potencialment un escriptor. I si no el 68,9, molt més potencialment el 58,5% que llegeix almenys un cop a la setmana. Seria un presumible escriptor principalment en castellà, atenent-nos a la lògica que l’espanyol és l’idioma habitual de lectura en un 63% l’any 2024, enfront del 37% que ho fa en català.

Contràriament, en la història de la Catalunya contemporània no hi havia hagut mai tantes editorials i tantes nascudes els darrers vint anys. No hi havia hagut mai tants poetes, tants narradors, tants premis, tants festivals, tants rapsodes, tants grups de lectura, tantes biblioteques. No em diran que tot plegat no és un bé déu, per bé que sigui en bona part el resultat de l’ecosistema que es crea entre els escriptors que són lectors i els lectors que són o seran escriptors. La pega en aquest hàbitat creat a l’entorn del llibre, bàsicament de contingut literari, és la dificultat de destriar el gra de la palla. Qui prescriu, qui orienta, qui fa crítica, qui selecciona, qui té mitjans poderosos de propaganda d‘uns determinats autors, quins són els clans i les tribus i els cercles que alimenten els seus acòlits? Qui viu de la literatura a Catalunya?. A més, es dona la paradoxa que no hi ha una correlació positiva entre els programes d’impuls a la lectura, el dinamisme editorial i creatiu i els resultats de les proves de comprensió lectora de l’alumnat fins i tot l’universitari. Això sí, un jovent competentíssim digitalment. ¿Serà veritat l’afirmació del lingüista Gerard Furest que entre els mestres “hi ha un nivell baixíssim d’escriptura i lectura”?.

ELS MÉS RICS DEL MÓN

Tota la premsa es fa ressò anualment de la llista de les persones més riques del món, segons la revista Forbes. No sabem exactament amb quina intenció es fa aquesta publicitat, més enllà de l’efecte gossip o la futilesa morbosa de conèixer les extravagàncies dels plutòcrates del nostre món. Tampoc no escatim quin objectiu té saber qui posseeix el iot més espectacular del planeta i el nombre de russos multicabalosos a qui s’ha confiscat els seus actius financers; o el cost del casori més estratosfèric de la filla o el fill d’un magnat indi. Suposem que es compta amb el fet que hi ha gent a qui li plau reconfortar-se amb les riqueses dels altres, amb gent que aquestes notícies els provoca una gràvida indignació i amb gent a qui simplement interessen aquestes curiositats. Dubtem molt que aquestes notícies tinguin la intenció de subliminar les excentricitats multimilionàries amb la pretensió innòcua de suavitzar, de mitigar, entre la bona gent, el pessimisme i l’enuig que provoca el desequilibri mundial entre rics i pobres. I vulguin, potser, fer-nos adonar que al món no tot són pobres, esclaus, guerres, violències múltiples, morts de gana i de pena. Cert, algunes vegades poder és voler, perquè també hi ha gent que ha triomfat a la vida des del taller del seu garatge, que han sabut crear imperis tecnològics en què feinegen milions de persones.

Però les notícies no entren en el detall de si alguns d’aquests ricatxos amb la seua cobdícia compren governs, persones, territoris i voluntats. Si aquests plutòcrates la suma dels capitals dels quals representa el global del PIB de tot Sud-Amèrica. El més indecent d’alguns d’aquests magnats és que, a través dels ressorts dels seus imperis -sobretot mediàtics- estiguin inoculant una concepció del món consistent en un campi qui pugui desaforat. Així és com tal com maniobra l’obsessiu compulsiu Elon Musck, el més opulent d’entre els sobrats, que es pateja milions de dòlars, com si repartís caramels, per finançar l’extrema dreta mundial. Bé hem de dir que Forbes també publica la llista dels 25 multimilionaris estatunidencs més filantròpics. Una llista que no sabem per què no solem trobar en cap pàgina dels nostres mitjans audiovisuals. Segur que si els coneguéssim amb més detall potser fins i tot els admiraríem i animarien els emprenedors que aspiren al milionerisme social.

SI VIS PACEM, PARA BELLUM

El títol fa referència, segons m’informa la IA, a la frase extreta d’una obra d’un tal Flavi Vegeci que en llatí diu: «qui desiderat pacem, praeparet bellum», que traduiríem literalment com: qui desitgés la pau, s’hauria de preparar per a la guerra. Frase que s’ha convertit en una màxima universalitzada al cinema, la literatura, que ha servit de lema per a les acadèmies militars, fins i tot per a titular cançons, videojocs, còmics, etc. L’escalada bel·licista atòmica en el període de la Guerra Freda, a imatge i semblança de les expeditives bombes atòmiques nord-americanes de la segona guerra mundial, perseguia aquesta lògica. Arran de la guerra d’Ucraïna, el temor d’un renovat expansionisme putinesc i la deriva autocràtica trumpiana, que ens ve a dir ja us arreglareu, als europeus ens ha entrat el cangueli de veure’ns més indefensos i vulnerables que mai, tot reconeixent una ingenuïtat encara més candorosa que la que hi havia en relació amb l’ascens del nazifeixisme els anys trenta. Aquesta és la lògica des que el món és món, alimentada per la desconfiança dels uns respecte dels altres. No debades, un dels llibres més reeditats de la història, ultra la Bíblia, es titula L’art de la guerra de Sun Tzu, considerat un dels millors analistes militars de tots els temps, del segle V a.C. Això sí, tenim tractats com les Convencions de Ginebra o el Dret Internacional Humanitari. que regulen quan es pot declarar una guerra, què s’hi pot fer o no fer,

Tractats que parteixen del fet que, donat que és inevitable que en un moment donat els humans per resoldre conflictes ideològics, territorials, etnicistes o simplement imperialistes ens acabem matant en unes guerres cada cop més atroces, sembla que el mínim que podem fer és posar límits a la barbàrie. És el més assenyat a què hem pogut arribar des del segle de les llums. Parlem eufemísticament de seguretat i no de guerra perquè, en el fons, no ens refiem que ens la facin perillar els qui, per raons peregrines, saben que per dominar s’ha de guanyar una guerra. Deia Plaute, s. II a.C, homo homini lupus est. Cert, no podem evitar, malgrat els esforços civilitzadors, que, en paraules sàvies del forense Lorente Acosta, siguem fills de les guerres de la història i, pel que es veu, molts volen arribar a la història a través de la paternitat de noves guerres. Demencial!

HI HA NERVIS

La patata sempre calenta de Rodalies està posant molt nerviosa ERC. No tant per l’actitud de Junts, que juga a veure qui en treu més rèdit de la investidura de Sánchez, sinó perquè ERC està veient, igual que la majoria dels seus usuaris, sobretot de l’àrea metropolitana i de les terres de l’Ebre, que a part del descafeïnament dels continguts del traspàs, aquest no s’acabarà de materialitzar, segons la retòrica política, pel cap baix fins que no s’acabi la legislatura catalana, l’espanyola i les que vindran més enllà del 2030. No només els usuaris no en veuran millores substancials fins d'aquí a dos anys, i amb l’ajut d’algun miracle, sinó que ERC poc en podrà gaudir i lluir electoralment. ¿S’ha equivocat ERC exigint el traspàs de Rodalies, una de les coses més difícils d’aconseguir d’aquest món, a canvi d’investidures socialistes? I si Rodalies és un desideràtum només propi de titans, com no ho ha de ser l’anomenat finançament singular a què ERC també ha posat tota la carn a la graella! Una singularitat que, només cal tenir un mínim coneixement de la història espanyola, de la seua idiosincràsia i dels estatuts dels principals partits d’àmbit estatal, per saber que aquesta futura hisenda pròpia catalana és tan possible com fer entrar un clau per la cabota. Si la proposta de repartiment de menors migrants ja ha aixecat més polseguera que una tempesta d’arena, qualsevol forma de finançament singular que hom es pugui imaginar, o sigui que Catalunya tingui la caixa del recapte, no ens estranyaria que provoqués un intent d’aixecament en armes, si el Constitucional no ho impedís.

Posats a pactar investidures i a mantenir governs a Madrid i a Catalunya, només que s’hagués compromès el compliment de l’Estatut pel que fa a qüestions monetàries, balances fiscals i, sobretot, a l’execució efectiva del que es pressuposta anualment per a Catalunya, tal volta ja s’haurien pogut justificar, en unes properes eleccions, les conveniències de donar suport a Illa i a Sánchez. Ja sabem que tot això també forma part del paquet dels compromisos de les investidures, però juntament amb els Impossibles, ves que no quedi també ben aigualit. El problema sempre el mateix: si no governa el PSOE, amb el PP i Vox encara seria pitjor. Ergo, no ens queda més remei que el mal menor. I per no defraudar la clientela electoral, el teatre sempre hi ajuda.

L’AGONIA DE LA LLENGUA

Als estàndards de qualsevol llengua prestigiosa no s’hi admeten els barbarismes. En canvi sí els dialectalismes. Per bé que en el llenguatge col·loquial el català, com la majoria de llengües vives en contacte amb d’altres de més poderoses, es desnaturalitzi a marxes forçades, sobretot en les àrees urbanes, és lamentable que en la majoria dels mitjans audiovisuals nostrats, i el més greu en els de la Corporació Catalana, s’hi contribueixi afanyosament. En aquests que haurien de fer de mirall de pertinença, adequació i correcció, així que s’ou contínuament “arassar”, “la compta”, “posar en valor”, “comanament”, ja n’ha desaparegut absolutament el pronom “en” (no en tinc, no en soc, no en faig, no en menjo, no en sé un borrall). El pronom adverbial “hi” està a punt de córrer la mateixa dissort i cada dia que passa no solament perdem uns parlants sinó que molts dels que queden parlen més deficientment. Per cert, aprofitem per recordar a qui pretén ser correcte en la salutació inicial de qualsevol discurs que el pronom tothom es refereix a totes i a tots. Que qualsevol, qualsevulla/qualssevulla o qualsevulga/qualssevulga són invariables, tant per parlar d’homes i dones com de tot altre gènere. I que els quantitatius gens, prou i massa són invariables tant per indicar singularitat com pluralitat. Ens sap greu, per exemple, que, després de més de quaranta anys de la recuperació dels Mossos d’Esquadra, encara es parli dels comanaments en lloc de comandaments. I sobretot que les assessories lingüístiques llurs no ho hagin advertit o no hagin aconseguit corregir-ho.

Les llengües minoritàries i minoritzades al ritme del canvi climàtic i en situació de bilingüisme i diglòssia es van deteriorant i s’acaben extingint. Per la manca de parlants i quan entre els parlants que en resten s‘ha anat empobrint el lèxic i calcant la morfologia i la sintaxi de la llengua dominant. Del català al catanyol i d’aquest a l’espanyol catalanitzat, tot i que en el seu dia el català aportés añ castellà, hi empeltés, per allò de l’economia del llenguatge: “plegar”, “alioli”, “atiparse”, “butifarra”, “capicua”, “chafardero”, ”escalivada”, “esquirol”, “fideuá”, “fuet”, “masia”, “moncheta”, “retrete”, “sobrassada”, “tirabeque”, “trabucaire” o “yaya”. Be, sempre ens quedarà aquest consol o Casablanca on fa anys les elits hi parlaven francès.

IDIOTISME

En un món en què tothom té milers de possibilitats de conèixer, de saber, d’informar-se, de contrastar, afirmar que català i valencià són llengües diferents ja no solament és el producte d’una aversió a tot el que sona a català per motius ideològics i polítics, sinó una malaltia, que científicament se’n diu idiotesa. Es tracta d’aquelles persones que tenen una capacitat de raciocini molt limitada, o sigui, una intel·ligència escassa. La idiotesa també coneguda com estupidesa, consisteix (i copiem de la Viquipèdia, perquè ho resumeix perfectament) en: la manca d'intel·ligència, de comprensió, de raó o d’enginy; en una incapacitat per aprendre. Pot ser innata, assumida o reactiva. La paraula estúpid prové de la paraula llatina stupere. D’aquí deriven estupefacte i, en un sentit figurat, estupend. Perquè, si no és una malaltia, un dèficit mental, qui pot entendre que persones suposadament escolaritzades, llegides, graduades a la Universitat, i fins i tot, viatjades, que ocupen càrrecs de representació a les institucions i han superat proves d’aptitud, exàmens i testos psicològics, defensin públicament que el català, el valencià, el mallorquí, el rossellonès, l’alguerès o el fragatí siguin llengües diferents? És que no cap en cap cap mínimament moblat. Esclar, una persona estúpida no té el sentit del ridícul. No sent cap vergonya quan afirma que són llengües diferents. En aquest sentit, no podríem dir que és un simple ignorant, un analfabet -o més col·loquialment-, un totxo o un sabatot. El problema és que, essent com és un estúpid, també és una de les màximes representacions de la talosseria.

Quan aquests carallots o curts d’enteniment ocupen, desgraciadament, càrrecs de representació o pul·lulen pels mitjans audiovisuals i/o tenen altaveus a totes les xarxes socials i, per a més inri, són infiltrats en tots els partits polítics d’àmbit espanyol, ja tenim la desgràcia perfecta. Perquè aquest personal sol tenir una imatge molt expansiva i molt contagiosa, la qual cosa fa que la ruqueria es comporti com una pesta que contamina desgraciadament la pobra gent que no ha tingut encara la sort de saber llegir i escriure. Normalment, vet-ho aquí, aquests capsigranys vírics solen coincidir amb els terraplanistes, els creacionistes, els antieuropeistes, els racistes, els negacionistes del canvi climàtic i els mentiders convulsius.

RODALIES.CAT

No passa dia, cap dia de l’any, que a Rodalies no hi hagi problemes. Els operaris de Renfe/Adif deuen ser els qui treballen més del món. No paren. És que no poden parar. Si no és la catenària que s’ha desplomat de vella o perquè s’ha quedat sense energia és un robatori de coure o són les travesses, les màquines, els sistemes de control, les vagues de maquinistes, les obres del corredor, un atropellament, els actes vandàlics, la congestió en els túnels d’entrada a Barcelona. En fi, un desastre, una bogeria, un maldecap horrorós, òbviament, per a qui n’ha de fer ús i un sentiment dissimulat d’impotència dels gestors que prometen millorar-ho tot, tant o més gran que el que podria tenir el qui s’encarregués d’evitar les erupcions volcàniques o els terratrèmols. Probablement no hi ha hagut en la història cap altre servei públic a Catalunya que, en dècades hagi estat tan abandonat, tan desinvertit i amb un funcionament tan deplorable i patibulari. I, per contra, no hem vist enlloc del món, en una situació tan desesperant com la de Rodalies, una gent, uns usuaris tan resignats, tan conformats, i alhora tan humiliats en temps de pau i en democràcia. Deu ser que la gran majoria de ciutadans ja no tenim cap esperança que Rodalies funcioni alguna vegada ni per casualitat. Certament, hi ha coses que són impossibles. Hi tants imponderables que l’en fan. Nosaltres com el noble Talleyrand, el supervivent de la Revolució Francesa: “el que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible”.

Ara sembla que sí que va de debò el traspàs integral de Rodalies. De prova, un tram de la R1. I a partir del 2026 una empresa mixta Generalitat-Estat se’n farà càrrec. Deuen ser bones notícies, deixem-ho així. De moment, en dos anys, una inversió de 77’5 milions per, com diu la premsa, posar al dia trens i estacions i millorar la seguretat i la informació, en temps real (!) que reben els viatgers. Com es pot perdre la fe? Serà una màrtir més l’Honorable Sílvia Paneque com ho van ser els/les seus/ues antecessors/res? Ves quines paradoxes, no?: un munt d’ateus i atees, més o menys obligats a ser-ho, resant davant un altar dedicat al déu de Rodalies, un Hermes modern, ple de sants i santes que no tenien cap interès a ser-ho. Abans la fe movia muntanyes. Ara, els qui viatgen amb tren de Rodalies, només es poden encomanar al déu de la Probabilitat.

LES TRANSFERÈNCIES

La política de les transferències de competències de l’Estat a la Generalitat, per complir amb l’Estatut o per acords interessats, és l’art de fer passar amb raons. De dilatar els compromisos per naps o per cols. L’art de convèncer que tota transferència de competències és molt complexa, o sigui que ni és simple ni senzilla ni es produeix d’avui per demà. Tant és així que després de dinou anys de la darrera reforma del nostre Estatut d’Autonomia encara no se n’ha completat el seu desenvolupament. En alguns aspectes, un Estatut d’Autonomia és tant una declaració de principis com una carta als reis. Els principis solen ser normes de caràcter universal, reconeixements de valors, de consuetuds “espirituals”, com per exemple parlar de “territori històric” o “nacionalitat”. I la carta als reis sempre està subordinada a la voluntat dels qui controlen el BOE, al designis del partit en el poder que és el qui fa les transferències pecuniàries i consegüentment als pressupostos generals. I tot i així, si és el cas que es pressuposta alguna de les competències estatutàries mai no s’acaba d’executar del tot. És a dir, fins i tot en els millors casos que hi hagi partida per a fer realitat la competència o la transferència sempre es deixa un marge d’incompliment estratègic per tal que es tingui una excusa per tornar a aprovar un nou exercici de pressupostos.

Les transferències autonòmiques de competències estatals, es regulin o no a l’Estatut, de fet, les importants, Rodalies, Mossos, Immigració, només es produeixen quan el govern de Madrid necessita els vots de les minories. I és en aquesta circumstància, en aquest context, que el transferidor per assegurar-se la legislatura allargassa tant que pot el procés transferidor. És quan es poden en joc els conceptes complexitat, seguretat jurídica i restriccions de les normatives europees. Conceptes crossa, conceptes comodí que justifiquen que el temps de la materialització de la transferència, negociada laboriosament i fatigosa, és perllongui, es dilati inexorablement, indefinidament i inextricablement. I si s’haguessin creat expectatives o alimentat il·lusions entre els receptors, els diferents governs de la Generalitat en el nostre cas, i la ciutadania, acaben convertint-se en un irritat o resignat santomasisme: fins que no ho vegi no m’ho creuré. Vet aquí la fe en la política.

COM MÉS SEREM MÉS RIUREM?

Titular: la població nascuda a l'estranger supera per primera vegada els dos milions a Catalunya a l'1 de gener del 2025. En total, més de vuit milions de residents a Catalunya. I al mateix temps la taxa de natalitat continua a la baixa. Diuen els ianquis: Amèrica per als americans. Qui són els americans: els sioux?. Catalunya per als catalans, qui són els catalans? Els descendents de Ramon Borrell? És a dir, un servidor? Els qui porten dos cognoms catalans des de fa segles ininterrompudament? O Els qui viuen, treballen si poden, s’han empadronat i volen ésser-ho, o tothom qui hi resideix, de grat o per força? Què vol dir ser català, després que som fruit d’al·luvió de pobles que hi han arrelat al llarg de la història coneguda?. Vingui qui hagi vingut, fenicis, grecs, romans, almoràvits, almohades, magribins, centreafricans, sud-americans, tant se val, el que ha fet que Catalunya continuï essent la diana de totes les polítiques de dretes i d’esquerres d’Espanya és i ha estat la llengua. Que el català no sigui un dialecte de l’espanyol. Els constituents de la identitat nacional no es fonamenten ni els orígens ni el color de la pell sinó bàsicament en la llengua. La que anomena les coses i els fets. La llengua de les frases fetes i de la toponímia. La que celebra els rituals i la que canta. La que parla a través de les relíquies i l’herència patrimonial i simbòlica. A Catalunya, si fos integrat tot això susdit en cadascun dels conveïns d’avui i de demà, hi caben no 8 milions sinó tants com hi puguin viure dignament. Talment, s’esdevindria amb el sard, el bretó, el gal·lès o el flamenc si hom volgués considerar-se’n conciutadà.

Hom és la seua llengua particular i la del seu cercle, tribu o clan, però s’és de la comunitat nacional quan la teua és la llengua de l’administració i de les institucions. I, sobretot, quan sents com la teua la llengua és la dels topònims, dels noms de la flora i la fauna, dels vents i dels poetes. Car, hom arriba a la comunió total amb la llengua d’una comunitat històrica i s’imbrica en la cultura del lloc on s’empadrona quan es familiaritza amb l’ús dels seus proverbis, dels refranys, de les dites o els aforismes. Qui salvarà la llengua de la comunitat, que és la llengua del país, si no ho fan els qui han arribat en massa els darrers anys i els qui vindran en massa els propers?

MUTS I A LA GÀBIA

Quan l’autòcrata i el plutòcrata decideixen que se’ls en refoten el Tribunal Penal Internacional, l’Organització Mundial del Comerç, l’OMS, l’OTAN i la UE i tot el que soni a drets humans, mentre una meitat de ciutadans del món i entre aquests veïns hongaresos, italians, espanyols, francesos, alemanys, neerlandesos, experimenten un orgasme sideral i porten gairebé un mes aplaudint fins amb les orelles, a l’altra meitat se’ns posen els pels de punta i les benzodiazepines ja no ens fan cap efecte per conciliar el son. Els de la superioritat moral, hereus de la Il·lustració, fins i tot els admiradors de l’estoïcisme i els qui s’han conegut a si mateixos gràcies a Sòcrates, Jesucrist, Buda, Ghandi o Freud, estem tan espantats que som capaços de callar com a mesquins no fos cas que perdéssim la nostra petita parcel·la de confort i de no complicar-nos més la vida de la que ja tenim. Els deterministes diuen que la història humana és com un pèndol. Ara ens toca viure amb populisme reaccionari, neofeixisme, neonazisme i fer el cor fort i, si sobrevivim, ja tornaran els temps de la justícia, de la pau i de la solidaritat. La gent positiva, sempre esperançada, ens animen a no patir més del compte perquè Trump d’aquí a uns quatre anys ja haurà passat al bagul de la història. Però els qui ens sentim desolats i temem el pitjor ¿hauríem d’acontentar-nos a acotar el cap, a callar i a fer veure que no hi veiem, tal com hem fet amb la barbàrie de Gaza?

En un sistema capitalista només es pot castigar l’oligarca prepotent deixant de comprar-li els seus actius, els seus productes, els seus artefactes, els seus satèl·lits o les sues X, Y o Z. Ras i curt. Les repúbliques, Estònia, Letònia i Lituània, han tardat dos anys a desconnectar-se elèctricament de Rússia, però ho han aconseguit. Als deus de la terra no és pecat desobeir-los i menys quan cínicament es passen els drets humans pel folre dels...Els qui no perden mai la fe en Rousseau, allò que l’home és bo per naturalesa i és la societat qui el corromp, confien que els primers a revoltar-se contra les ocurrències del gabinet Trump i els seus sequaços seran els mateixos nord-americans. Passa però que els dèspotes propaguen por i fan desaparèixer els opositors. A. Camus avisava: les tiranies no s’edifiquen sobre les virtuts dels totalitaris sinó sobre la deserció dels demòcrates.

MEMÒRIA DE SAINT-SIMON

La UE, la Xina, la federació Russa, tothom està pendent de què faran Trump i E. Musk, el nous Superman de l’ocàs de la nostra civilització. La nostra era, ja amb molts signes de ruïna des que la modernitat es va convertir en una desorientació generalitzada, governada per l’algoritme i la IA, guardians, gurus i emperadors del que nomenen el nou ordre mundial, en lliça pel control del Planeta, els seus recursos naturals, les ments i els cors de la gent i de noves teogonies. Any Nou i el mateixos emperadors. Any Nou i la mateixa rutina de callar i creure, consumir, lamentar-nos i dosificar-nos el panem et circenses. Tot i així, sempre hi ha alguna escletxa en el Sistema que ens permet veure el got mig ple. Els dies 25 i 26 d’octubre se celebrà a Barcelona el tercer Congrés Internacional de Democràcia Comunal. Una trobada de militants de la Xarxa Internacional per la Democràcia Comunal en què es debaté com a través de la comunitat, el poder popular, l’autogestió, l’autogovern, el suport mutu, l’ecologia social o la democràcia directa, es poden crear alternatives a les lògiques del sistema capitalista, patriarcal, colonial i ecocida. Una reunió tan important, que, més enllà dels col·lectius de Catalunya que hi participaren, com Arran, la Fundació Emprius, les Feministes de Gràcia, el Sindicat de Llogateres, Impuls Cooperatiu de Sants o la Comunitat Palestina de Catalunya, rebé una mina atenció per part dels nostres mitjans de difusió.

No és d’estranyar que els amos de les xarxes socials s’hagin convertit en els amos del Planeta i que nosaltres en la nostra il·lusòria llibertat ens deixem menar com a xaiets cap a la cleda d’un Nou Paradís, tal com descrivia Ray Bradbury a Fahrenheit 451 ja el 1953. Hom dirà que aquests col·lectius antisistema no deixen de ser uns utòpics uns il·lusos que en realitat són quatre pobres arreplegats testimonials. Tanmateix, ¿algú que viu en el primer món pot creure que amb les receptes actuals s’acabarà amb les migracions forçoses, amb les pasteres? Només dues dades per explicitar de què tracta realment el drama. La primera: avui es calcula que al món hi ha uns 1.200 milions de persones en pobresa extrema. I la segona: el novembre de 2023, els cinc homes més rics del món amassaven més de vuit-cents setanta mil milions de dòlars, una quantitat superior al PIB de Suïssa o de Taiwan.

PRESSUPOSTOS

Darrerament sembla que ja no és el més important aprovar anualment pressupostos per governar. Amb el beneplàcit puntual dels grups polítics afins, fer ampliacions de capital a crèdit i moure partides d’un capítol a una altre, governant amb minoria, pots arribar més o menys indemne fins al final de la legislatura, encara que hagis de patir alguns sobresalts de tant en tant. I si tens la sort que el preu del diner és relativament barat i el límit del deute et permet arribar fins al 13% del PIB regional i tens la sort, una mica treballada sí, que et condonen una part important del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) i difereixes sine dia subvencions, prestacions, ajudes i similars a sectors no essencials i compliques una mica més la burocràcia per a la realització d’obra pública, pots anar fent en el poder sense que es noti massa la impossibilitat de complir generosament amb el programa amb que vas guanyar les eleccions. Ah, i si tens en perspectiva un finançament singular, de què has de patir si totes et pondran. Altrament si has de governar en minoria, com que no hi ha una altra alternativa que sumi per desbancantar-te, qui dia passa any empeny. Molt serà que alguna llei, sobretot aquelles que no formen part del corpus socioeconòmic, no prosperi.

Geometria variable, se’n diu. En els Parlaments ja fa anys que els grans partits no poden fer majories i si volen governar estan abocats a pactar amb independentistes, nacionalistes, comunistes i amb l’extrema dreta. No hi ha més remei que ser pragmàtic. És a dir, ja no compten ni les diferències ideològiques ni els cordons sanitaris ni l’ètica ni l’estètica. De manera que en la governança política actual no hi caben ni els nostàlgica, ni els ressentits ni els venjatius ni els filòsofs ni els poetes. Però això no vol dir que qui governa, amb minoria, sense nous pressupostos i subjecte al pacte continu, no deixi de greixar la maquinària de propaganda amb missatges il·lusionants que ens assegurin un futur millor, més pròsper i equitatiu. El MH President Illa així ho va fer amb tota solemnitat davant de l’empresariat català. Amb la finalitat que Catalunya torni a liderar l’economia espanyola, el govern invertirà en cinc anys 18.500 milions en cincs sectors estratègics: infraestructures, modernització productiva, coneixement i innovació, bon govern i igualtat d'oportunitats.

ELS ÒMNIBUS

Els decrets lleis són una fórmula molt més àgil de govern, però s’han de ratificar als parlaments. I amb els òmnibus, aquells en què hi fas cabre d’una tirada tot un programa de govern, és la manera d’anar per feina i driblar la lentíssima maquinària burocràtica que obstaculitza la percepció que el govern fa el que va prometre que faria quan governés. Els decrets quan tens majoria absoluta són la panacea, el truc que fa màgia. Però si governes amb coalicions, acords i compromisos amb tercers, quarts i cinquens, és molt difícil que tothom s’avingui a pactar tots i cadascun dels continguts del calaix de sastre d’un òmnibus. Bé, doncs, això que a mi em sembla tan lògic, es veu que aixeca uns rebomboris enormes. I s’arriben a dir unes ruqueries d’un infantilisme penós. ¿És que encara no ens hem fet a la idea que la política juga un joc que no és precisament el del pensionista o el de l’afectat per la Dana o el qui necessita el transport públic per anar a treballar? Ja fa uns anys que sabem que les majories absolutes s’han acabat. Que per governar un país democràtic calen pactes, coalicions, acords i empassades de gripaus entre partits i ideologies diferents i de vegades excloents. La política, el parlamentarisme, té les seues regles, els partits les seues tàctiques i el poble només la possibilitat de votar de tant en tant i de manifestar-se si té temps i no fa mal temps.

Uns i altres partits, evidentment, tenen l’obligació de legislar per fer més transitable la vida de tothom per aquest món. Els ciutadans som els beneficiaris de l’acció del govern, però si s’embolica la troca i els decrets no arriben a bon port, aleshores tenim la sensació que som la moneda de canvi, els presoners dels desacords, les víctimes d’una mena de xantatge. Els qui acabem pagant els plats trencats. Ja ningú d’aquest món s’imagina ara un Maig del 68. És precisament per la nostra paciència, transigència, resignació i pensar que de més verdes en maduraran, que anem fent via esperant que un dia el seny o l’enteniment triomfin, perquè, com deia aquell, tantes vegades de jugar amb foc, hi ha un dia que hom acaba aprenent a no cremar-se. Però la sensació de ser unes pilotes de tennis no ens la treu ningú. El posicionament dels partits el passat 22 en la votació al Congrés del decret llei i el seu fracàs em recordaven allò de ni comen ni dejan comer.

S.O.S. DEMOCRÀCIA

Alguns pensadors fa temps que ens adverteixen que les democràcies liberals o representatives s’estan extingint. I ens preguntem: si no és social una democràcia, què és, doncs? Parlem de cultura democràtica, de drets democràtics, etc., però ¿quan es considera que una societat i les seues formes de govern són democràtiques? La teoria política sol coincidir en el fet que les societats s’articulen més o menys democràticament quan es fonamenten, en major o menor mesura, en els principis de sobirania popular, en la transparència i la participació de la ciutadania en la presa de decisions i en l’existència de mecanismes de control i avaluació de les polítiques dels governs. Harmonització de drets individuals i col·lectius, igualtat d’oportunitats, igualtat davant la llei sancionada pels organismes representatius de la sobirania popular, divisió de poders, etc. Però a l’hora de la veritat les formes en què s’acaben modulant, tot i dir-se democràtiques, moltes de les pràctiques no s’ajusten als principis bàsics a què ens referíem teòricament. Si tenim en compte que en una democràcia plena els drets humans han de representar el sistema troncal de valors que guiïn totes i cadascuna de les polítiques sectorials, quin país europeu en resultaria immaculat? N’hi ha cap que no discrimini per raons de sexe, origen racial o ètnic, religió, discapacitat, edat o orientació sexual?

Fa uns anys que tenim la percepció (i així ho indiquen un bon nombre d’analistes socials), que a les nostres democràcies occidentals i sobretot a la nostra civilitzada Europa, el creixement de l’extrema dreta populista és conseqüència de la imparable desafecció i descontentament de la ciutadania per la incapacitat o deixadesa que demostren els partits tradicionals a l’hora d’afrontar radicalment els problemes que pateixen les classes populars i la bretxa obscena que no para de fer-se més gran entre rics i pobres, entre el luxe i la supervivència. Quan les desigualtats socials sumades a la corrupció i a la mentida sistemàtica es converteixen en el pa de cada dia, la frustració, la humiliació i la ràbia les entomen els feixismes, els qui detesten precisament la democràcia. El més fastigós és que aquests salvadors del poble i de la pàtria arriben al poder gràcies a les urnes. Gràcies als qui el sistema democràtic formal ha convertit en miserables infeliços.

ELS NOUS EMPERADORS

El presumpte encoratjador dels assaltants del Capitoli el 6 de gener de 2021, ara és l’Amo dels EUA. En consonància ja s’ha afanyat a dir que amnistiarà els condemnats per aquell acte d’insurrecció. L’home més poderós del planeta (amb el permís d’E. Musk) i a més tenint com té majoria al Senat i a la Cambra de Representants pot fer això, el que li vingui de gust i el que se li enxauti. Per exemple comprar Groenlàndia o apoderar-se’n per la força, incorporar el Canadà a l’Old Glory amb la cinquanta-una estrella, recuperar el control del canal de Panamà o expulsar del país tots els indocumentats. Donald Trump, delinqüent convicte, no farà res de què no en pugui traure un guany econòmic. La ideologia política de Trump és merament l’aprofitament econòmic. Com que ajudar Ucraïna és una despesa sense retorn, deixarà de subministrar-hi dòlars. Com que Síria és un galimaties ruïnós n’escamparà la boira. Si la resta dels membres de l’OTAN no incrementen la quota, deixarà que se’n vagi a can pistraus. I pel que estem veient la manera de fer de l’Emperador ianqui enlluerna, enamora mig món i, especialment, l’extrema dreta que es va instal·lant en els governs de la ciutadania europea sense aturador.

En nom de la llibertat els amos de les grans empreses de telecomunicacions no pararan fins a instal·lar, sense cap mena de filtre ni de regulació, en la majoria de les de les nostres ments, les mentides més barroeres i estúpides i, alhora, de prometre’ns solucions salvífiques als problemes del nostre viure quotidià. I com si retrocedíssim a l’edat de pedra arribarem a creure que les migracions són els nous bàrbars que cal combatre a sang i fetge, previs emmurallaments a totes les fronteres amb filferros i ganivetes o fins a resignificar el genocidi com el dret de defensa pròpia. Fins que no tindrem el neofeixisme al llit de casa, com fa cent anys, vuitanta anys, no ens adonarem que la Cosa anava de veres. Que, com deia aquell, la democràcia s’ha convertit sarcàsticament en una forma de repressió amb el consentiment del poble. Sí, mentre la gran majoria només tenia temps per pensar en si mateixa, al seu voltant s’erigien els mausoleus dels nous dictadors. A fe de món, ja cal que ens espavilem, perquè, si no, el Llop no només ens farà por sinó que se’ns cruspirà si no seguim el dictat de la seua voluntat i dels seus exèrcits.

VIURE EN LA INCERTESA

Modernament és possible que sigui la literatura (la teologia des de sempre, però la filosofia contemporània, no tant, car es preocupa més de l’antropologia, la sociologia, la lingüística i els estats de consciència), almenys des de la distopia Fahrenheit 451, la que més i millor s’ha ocupat del sentit de la vida en un món cada cop més absurdament insostenible. Sobretot a partir de la paradoxa que representa el fet que, d’una banda, hi hagi més gent longeva i alhora convisquem amb més perills potencials relacionats amb els trasbalsos del món natural, dels fenòmens fisicoquímics, biològics o geològics i les malvestats que ens assetgen sempiternament a causa del desfermament patològic dels odis tribals i ancestrals, que es tradueixen en guerres cada cop més mortíferes, en les massacres i les carnisseries més inhumanes o en exterminis induïts pel negoci de la mort (que es perpetuen a cada segon que passa), juntament amb l’augment paorós de les desigualtats socials globalitzades, ja ara mateix estratosfèriques (l’1% del planeta acumula més riquesa que el 99% de la població mundial).

Com que Zygmunt Bauman ja ha explicat molt lúcidament en què consisteix en essència el nostre temps i ho ha sintetitzat en el concepte de Societat Líquida, és a dir aquesta nostra societat en la qual s’han anat desdibuixant les institucions públiques i familiars que generaven i transmetien sistemes de valors, marcs mentals i rituals que cohesionaven les comunitats culturals i polítiques, i s’han substituït per realitats precàries, inestables, accelerades, mentideres, hipòcrites, histriòniques i per un campi qui pugui, quin sentit té viure? Quin sentit té investigar d’allargar la nostra vida ad aeternum. ¿És que arribarà un moment, amarats d’incerteses i desorientacions, en què haurem de viure fins on determini l’Estat? Fins on predigui la ciència només néixer? Fins on aguanti la nostra part biònica? Té sentit la màxima Coneix-te a tu mateix, que es llegia a les parets del temple de Delfos, si el món que ens entorna no ens diposita a l’ànima només que vaguetats, frivolitats, contingències, eventualitats, focs d’encenalls, verbositat i sorolls varis?. Diuen que Gustave Flaubert deia: "Ser estúpid, egoista i tenir bona salut, heus aquí les tres condicions que es requereixen per a ser feliç. Ara, si us falta la primera, esteu perduts".