dimecres, 25 de desembre de 2013

BON NADAL!

Ja em disculparan la malenconia, però precisament  el dia de Nadal sempre em vénen a la memòria els versos de Joan Salvat-Papasseit que diuen:


Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.

Ens mirarà a l’hora de les postres

I després de mirar-nos arrencarà a plorar.


No vull ser ni ploramiques ni malastruc ni ingenu, però els qui ens hem deixat agombolar per la tradició del Pessebre, l’Estel, el Nen Jesús, Maria i Josep, els Pastors i els Reis, i ens hem criat i educat en el missatge de l’Advent, avui especialment se’ns encomana una certa nostàlgia de pensar què hauria pogut ésser i no ha estrat, si el Salvador hagués completat la seua missió. Perquè si s’hagués resolt el problema del món, de les persones del món, si hagués sobreeixit la fe per totes les costures de la història, ja no caldria tornar a celebrar Nadal, el naixement de Jesús. No existiria aquesta roda maquiavèl·lica del temps, perquè el cel ja fóra a la terra. Ja no hauria calgut que haguéssim de debatre’ns eternament entre lliure albir i fe, entre haver d’administrar la nostra llibertat, de vegades a les palpentes, i deixar-nos portar per la mà estesa del Salvador. Perquè quin sentit té, acomplerta la Missió, haver de repetir la mateixa història?

dimecres, 18 de desembre de 2013

MÉS SOBRE LA CONSULTA

Per si algú encara no ho sap li notifico que una amplíssima representació política del Parlament ha acordat una pregunta i ha fixat una data per a un referèndum sobre quin futur volem per a Catalunya (dit resumidament). Repeteixo això així, perquè hi ha qui diu que ha estat el president Mas qui ha decidit plantejar el tema o, fins i tot pitjor, que és el President qui hauria d’haver impedit que s’arribés a tal acord. Al marge de les elucubracions sobre qui és el subjecte que ostenta la sobirania nacional espanyola, del debat que podria generar-se sobre el tema a partir de la matemàtica de conjunts, i a banda d’interpretacions jurídiques interessades, és molt estrany que qui (tot omplint-se la boca de democràcia) gosi afirmar tal cosa del President, i confongui precisament i tan matusserament l’autèntic subjecte polític de la decisió presa, dijous passat, davant la ciutadania. Doncs, per si algú encara no se n’havia assabentat, la pregunta i la data de la consulta l’han acordat 87 diputats (no oblidin que el Parlament consta d’un total de 135 escons), que representen la voluntat popular democràticament, oi?, expressada a les urnes en les darreres eleccions.

Dit això, podríem discutir esportivament, fins i tot amb els partidaris de la negació de tot, si aquests diputats poden o no poden decidir tal cosa. Si hi tenen el dret o si hi estan legitimitats. Si són subjectes individuals de la institució del Parlament o, a més a més, són subjectes de representació plural del conjunt de paperetes que han anat a parar a la seua formació política. Podríem discutir-ho tot, però que es posi en dubte l’essència de la democràcia és aberrant. Ara, com abans, (i possiblement demà) ens trobem davant un repte fenomenal, per bé que s’ha plantejat milers de vegades de formes diferents o variades en el naixement dels estats, que no és altre que el de la gestió de la voluntat popular. ¿Algú pot pensar –Rajoy, els seus i els afins ho fan, sens dubte- que impedint la consulta, declarant-la inconstitucional, bombardejant simbòlicament Barcelona, s’acabarà ipso facto la qüestió? Algú pot estar tan segur que, fins i tot matant el gos, es pot matar la ràbia? Si quaranta anys de franquisme no van poder extirpar-nos del cervell el virus del catalanisme, pretenen ara, paradoxalment, fer-ho a cops d’una interpretació partidista de la Constitució?

dimecres, 11 de desembre de 2013

MALS RESULTATS

Els resultats PISA fan tremolar. Com si ja sabéssim que no aprovarem, que quedarem per davall de gairebé tothom, que haurem de repetir els mateixos arguments exculpadors de sempre. No és ben bé per les mateixes causes, però ens sentim igual que quan Espanya és l’última en el rànquing de transparència o la primera en corrupció. Malament en matemàtiques, molt malament en ciències, una desproporció brutal de resultats segons nivells de renda i tipologia d’escoles, però millora en comprensió lectora, perquè el Departament d’Ensenyament va agafar el brau per les banyes en aquest tema i ha impulsat un pla específic de renovació de metodologies i de formació específica del professorat. No anem gens bé, quan de forma recurrent davant els suspensos tendim a donar, gairebé sempre, la culpa als alumnes i a les seues famílies. És com si de l’avaria del cotxe sempre en tingués la culpa el conductor i no s’imputés mai el fabricant. Quan els analistes han mirat amb atenció els resultats s’han adonat, entre altres, que un percentatge molt significatiu dels docents de matemàtiques no és especialista en aquesta matèria. Ah, caram!

Els models dels països que excel·leixen posen sempre per davant la disposició d’un professorat de primera línia. La despesa principal en educació no radica en més metres quadrats per aula, en més recursos tecnològics, en menys alumnes per aula, en més professors o en més instal·lacions complementàries, sinó a tenir la millor formació inicial i continuada dels professorat, en el perfeccionament de l’harmonització en la distribució entre el temps escolar i lectiu, en l’existència d’una borsa important de beques i ajuts per fer efectiva l’equitat i en la consecució de la màxima implicació dels pares i mares i de la societat. La pitjor inversió, per contra, és legislar excessivament, minuciosament i partidísticament. Ho vaticinem: la llei Wert no conduirà a cap millora de l’aprenentatge, com no l’ha conduïda cap llei darrerament que ha confiat simplement que el canvi de nom de les coses podia canviar el món. I sobretot no volem sentir a dir més que l’escola d’altres temps era molt millor. El que potser era millor era un món en què el valor de tot plegat depenia, a la pràctica únicament, de l’esforç personal i dels qui t’agombolaven i t’animaven i creien que l’ascens social era un mèrit propi i no una prebenda.

dimecres, 4 de desembre de 2013

SENTIT D’ESTAT

Bé, ja hem arribat a l’estadi de la definició de la pegunta del referèndum. Sort n’hi ha hagut dels opinadors malastrucs i dels militants del pessimisme que auguraven un sine die i un calvari estatutari, perquè el representant del govern s’apressés a dir que dintre quinze dies hi haurà acord sobre data i pregunta. Perquè, si no, hauríem tornat a demostrar el nivell d’incompetència de la nostra classe política per actuar, quan cal, en sentit d’Estat i no com a simples administradors de l’efímer. De temptacions de marejar la perdiu no en manquen. És cert que som un poble sense tradició de govern d’estructures d’Estat i que, encara no fa quatre dies, no hem començat d’aprendre a administrar la cosa pública sense majories absolutes. I que els vots de cadascun dels partits representats en el Parlament són d’una vàlua fenomenal. Però allò que se’n diu oïda fina del que circula per les entranyes i les venes de la gent del carrer no l’acaben de tenir prou ben entrenada un cop tancats en llurs comissions i plenaris. Si des d’aquí servim per a alguna cosa, us diem que estigueu a l’alçada i que la interrogació es faci a la llum aviat, i que la claredat de la pregunta sigui unívoca com quan has de respondre davant el matrimoni.

Després diran que el valor de les paraules és menor que el de les imatges. Que saber sintaxi i retòrica és menys útil que dominar les claus de l’economia! Com que això ja ho sap tothom a hores d’ara i també, especialment, els qui han de fer la feina, pesada, d’acord, de formular la pregunta, a veure si fem via i som exemplaritzants. Perquè encallar-nos ja ens encallarem o ens encallaran quan serà l’hora de muntar les urnes, de comptar els vots, de validar-los i, sobretot, d’interpretar-los. Perquè d’embolics n’hi haurà malauradament a manta, quan, acabat el procés consultiu, hom s’hagi d’enfrontar als poder coercitius de l’Estat, del tribunal Constitucional, de la maquinària dels rebentaires professionals. Guardeu les forces per a quan la Bèstia no només ensenyi les dents com ha fet fins ara, sinó per a quan comenci de queixalar de valent i les urpades ens fereixin el cos, el cor, l’ànima i ens vulguin matar tota esperança. El senyor Salmon ja ha presentat el llibre del dia després. Nosaltres no hem tingut temps d’escriure’l ni de pensar-hi. Però, si més no, us demanem que escriviu el de la supervivència!

dimecres, 27 de novembre de 2013

ENQUESTES

La prospecció del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) de la setmana passada informa que, si demà hi hagués convocatòria a les urnes, ERC guanyaria les eleccions el Parlament, seguida de CiU, Ciutadans, el PSC, el PP i de la CUP. Més o menys. Si es fes ara mateix a nivell de l’Estat guanyaria el PP, malgrat tot i més. També avisen, els darrers estudis, que una majoria molt alta de ciutadans catalans aprova que es faci un referèndum per saber cap on volem anar. I també diuen anàlisis vàries que una majoria simple, potser una mica més però no massa, votaria sí a la independència. O sigui que en el dia d’avui tot és més clar que l’aigua o s’hi assembla, pràcticament sense fer ús de les urnes de veritat i sense cap convocatòria formal. De manera que, després d’un any i mig de debatre i rebatre el tema a fons, a pesar dels diàlegs, dels intents de convèncer i de desenganyar dels uns i dels altres i de marejar la perdiu per part de l’alternativa federal, estem on estàvem. Davant d’un munt d’impossibles futurs seguint les vies reglamentàries, però davant d’un horitzó lluminós, si, ara mateix, se’ns permetés convertir la il·lusió, el desig i la fe en pura realitat. Convindran, doncs, que la feina més treballosa és endevinar què fem per desentranyar el que sembla clar.

Com dèiem, en el supòsit que ni legalment ni a la valenta s’acabés fent el referèndum, posats que les enquestes es traduïssin en un resultats electorals tals quals, també traduirien el mateix atzucac. Només que delegarien a ERC la formació de govern, la responsabilitat de governar-nos i necessàriament de desembullar el fil d’Ariadna. La lògica de les eleccions anticipades altra vegada, per tant, és més que plausible. I que esdevinguin plebiscitàries, encara més. I que hi hagi xoc de trens, inevitablement. I que, de resultes de tot plegat, encara que la Generalitat estigués suspesa, prohibida qualsevol proclama i ensenya separatista i se n’haguessin empresonat dirigents per sedició, l’increment del separatisme, de la desafecció, de la rancúnia, vés a saber si fins i tot de l’odi a Espanya, seria...inimaginable. És clar que és difícil pensar en l’escasíssim marge dels contraris, dels pols oposats, però conduir un poble al límit només pot conduir-lo a sortir per la tangent. Pessimistes són els qui ens recorden el 1934, però serà veritat que Europa farà el que ha de fer?

dimecres, 20 de novembre de 2013

UN EXCÉS DE PRUDÈNCIA…

En aquest país no passa dia que no salti pels aires un axioma o un principi incontestable: tant el que proclama que tots som iguals davant la llei o qui la fa la paga, com el que assegura que el poder emana del poble o que la societat del coneixement i la comunicació és més democràtica i justa. Està a punt de petar la tan magnificada idea que en les formacions d’esquerres és possible la discrepància interna enfront del monolitisme de les dretes, i s’està preparant l’esmicolament del moviment independentista, així que algun dels seus líders hagi de proposar, davant la sordesa del govern de l’Estat davant la petició de consulta, accions que ja no siguin només una festa reivindicativa, cívica i pacífica. La resposta a les paraules d’Oriol Junqueras en què reptava de parar l’economia catalana si se’ns posa entre l’espasa i la paret, és una prova magnífica per entendre que, si els catalans ens hem de rascar la butxaca per forçar la situació, no hi haurà més independentista en acció que els qui hagin fet vots d’immolació.

L’estereotip català parla de gent d’ordre, d’anar per feina, creatius, emprenedors, educats, seriosos. Som gent d’estètica, de formes i maneres. Per tant, la mitjana dels catalans s’escandalitza quan un diputat, com David Fernández, exhibeix una sandàlia amenaçadora davant d’un dels pitjors gestors d’un dels bancs ensenya d’Espanya. Aquesta mitjana moderada s’ofèn quan Oriol Junqueras avisa que els catalans, igual que som capaços de fer una via reivindicativa de quatre-cents quilòmetres de cap a cap del Principat, podem aturar l’economia catalana una setmana i destarotar el PIB espanyol. S’irrita la catalanitat quan algú traspassa el límit de la bona educació, de l’estètica i de la ironia civilitzada. Aquesta mitjana sent vergonya aliena, que es diu. I, en canvi, pocs opinadors no s’adonen que el cop simbòlic de sandàlia del diputat de la CUP no és altra cosa que una espardenyada maternal al cul del senyor que s’ha portat malament, molt malament o, diguem-ho gens políticament, la pallissa que la multitud dels indignats i emprenyats haurien o volen encara clavar a tots els qui ens han arruïnat miserablement. Oi que ara entenen què volia dir el senyor Junqueras amb l’aturada econòmica? Oi que no es pot estar sempre parant l’altra galta? Ja ho diu la sentència: massa prudència ens pot fer ser traïdors.

dimecres, 13 de novembre de 2013

SEGONA TRANSICIÓ

En el context de crisi econòmica, de manca de confiança en la classe política, de fiasco de les mateixes regles del joc de la política, de la sensació d’un estat generalitzat i institucionalitzat de la corrupció, d’indefinició crònica de l’encaix de Catalunya a Espanya, del manteniment atàvic dels privilegis de les “classes extractives”, es parla, més o menys afortunadament, de la conveniència urgent de dur a terme una segona transició. De manera genèrica, hom s’hi refereix com al pas necessari i urgent cap a la maduresa de la cultura i l’ètica democràtiques o, dit altrament, cap a la regeneració primer i perfeccionament després de tot el sistema. I, en aquest paquet de grans objectius, la imperiosa obligació de repensar el marc autonòmic en clau regional i/o nacional tota una altra que l’espanyola. El fet és que aquesta transició ja fa dies que està en marxa, sobretot des de la legislatura d’Aznar, i, més concretament, des de la trabucada, decapitació i esquarterament del Pla Ibarretxe. Amargament t’adones que aquest salt que s’està produint en la història d’Espanya no reflecteix res més que una repetició dels esquemes bipolars amb què s’ha afaiçonat tradicionalment des de la restauració borbònica.

Per als uns, la segona transició consisteix a fer passos enrere i retornar a l’Origen preconcebut i ahistòric, és a dir a l’edat lítica anterior a la primera transició; i per als altres, a saltar el marc constitucional i qualsevol tanca o prejudici. Per als uns, la segona transició vol dir fer un viatge en el passat, el monolitisme unitarista jeràrquic, i per als altres, un ajustar-se al pas avançat de la societat que progressa tot creant nous ordres socials, nous paradigmes de pensament, reformula models morals i ètics i en l’emblema de la seua bandera figuren els mots llibertat, equitat i cultura. Ben mirat, l’única revolució, en el sentit modern del terme, que s’ha produït a l’Estat espanyol es va intentar en la darrera República i fou un fracàs descomunal. Es convertí en una sagnant guerra civil i en una repressió obsessiva, paranoide, horrorosa. I en una destil·lació permanent, constant, diària, de fastigosos tics feixistiodes. Sembla com si estiguéssim lligats a una roda atemporal en què si alguna vegada ha saltat la cadena de l’engranatge ha estat per atzar o per pura temeritat. Què és el determinisme? Espanya!



dimecres, 6 de novembre de 2013

PSOE-PSC

El PSOE no és independentista. Tampoc és el referent de l’obrerisme, si aquest existeix com a tal. En canvi, és tant o més espanyolista que el PP, encara que, paradoxalment, cregui en l’estat de les autonomies, sobretot en l’Andalusa, i estigui empoderat, almenys intel·lectualment, d’una utopia anomenada federalisme. Per les causes que sigui, fa dies que està en hores baixes, les passa molt magres a l’oposició, el seu líder no sap com compondre-se-les davant la llopada que espera cruspir-se’l així que s’obri el meló de primàries, i té un ull de poll, dit PSC, que l’incomoda tant o més que Rosa Díaz o IU de Cayo Lara. Sobretot després que el PSC hagi plantejat que té un problema a Catalunya davant el repte de l’exercici del dret a decidir i que en tindrà un de colossal en el marc d’una Catalunya futura. Principalment, doncs, quan li planteja al PSOE que si no es renovava ja no li aportarà els diputats d’or al parlament madrileny que tant de valor tenien en el passat, i que el seu enfonsament progressiu en les eleccions autonòmiques arrossegarà indefectiblement el PSOE a l’ostracisme més tenebrós i anorèctic. És justament aleshores que el PSOE més ranci, més caspós, va i es planteja, molt seriosament ara, d’enviar el PSC a pastar fang i obrir delegació pròpia a Catalunya.

Si diem que el PP d’Espanya no entén res de Catalunya ni entén la pròpia Sànchez Camacho, la lideressa que més ha fet pel PP en tota la seua història, el PSOE encara menys. S’ha de ser molt cec per no veure que la direcció actual del PSC és la més psoista que mai hagi pogut tenir el PSOE. Sí, molt més que quan el liderava el molt honorable Montilla. Però no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. El més fastigós de tot plegat, és que per evitar abismes i complicitats en els xocs de trens i derives imprevisibles, els socialistes s’inventen caramelets com una reforma federal de la Constitució, que no es farà mai i si es fes seria precisament per acabar amb l’autonomisme, reforçar l’estat central, la unitat de mercat, de pensament i de comportament. Llàstima que el socialisme s’acabi tan malament! Quina llàstima que el senyor Obiols clami en el desert del socialisme català o del socialisme espanyol! Quina pena que el socialisme dels socialistes oficials no hagi sabut palpar el canvi dels temps, de les persones, del món! I no és cap ironia, amics meus.

dimecres, 30 d’octubre de 2013

LA NACIÓ MÉS ANTIGA D’EUROPA

Darrerament el Sr Rajoy i els seus acòlits, a fi de contrarestar l’eufòria (o la deriva) secessionista, proclamen arreu que Espanya és la nació més antiga d’Europa. I es pregunten retòricament, tot apel·lant al sentit més comú que pot existir, com s’ha de trencar una nació que ha nascut a l’alba dels temps europeus i ha conformat un ADN comú indivisible. Qui gosa fer un disbarat tan colossal, tan repugnant antinatura? Com poden uns centenars de milers de persones desprendre’s de la seua natura espanyola, com qui s’amputés les extremitats o es llevés, en ple paroxisme, el cor que li dóna vida i li n’han donat des de temps immemorials desenes i desenes d’avantpassats! El problema no és l’autoamputació, l’autoimmolació, la degenerada mania de rompre el que Déu ha creat i que han afaiçonat, amb tot l’amor i amb tota la intel·ligència, cromanyons, neandertals, ibers, celtes, fenicis, grecs, cartaginesos, romans, visigots, musulmans, el Cid, don Pelayo, els Reis Catòlics, Franco, González o Aznar. No, el problema més important és que els catalans hem estat adoctrinats (llegeixi’s, se’ns ha rentat el cervell), des que existeix la Generalitat, en l’error més pervers: ens han fet estudiar una història que es una mentida absoluta. Pretendre, per exemple, que la Corona Cataloarogonesa sigui alguna cosa diferent de la història de la monarquia espanyola, de la nació espanyola, és un invent tan estrafolari que només pot ser obra de la paranoia.

I així estan les coses. La falsedat més absurda que hi pugui haver sota la capa del sol, que Espanya és la nació més antiga d’Europa, s’ha convertit en el mantra més incontestable del món i alhora en la medicina més misericordiosa per salvar a tots els qui anem desencaminats. Per reparar la nostra ignorància induïda per les forces del mal de l’escola catalana, i per caminar, finalment, una vegada més, tots junts cap a l’autèntic destí universal. És tan vell, tan fastigosament pesat i repetitiu tot això, que te’n fas creus que, encara que sigui una estratègia política, una consigna propagandística, un president del govern d’un estat formalment democràtic pugui dir unes mentides tan mentideres. No pot ser que en dir i repetir aquestes rucades, ningú del munt d’autoritats que existeixen a Europa no li digui que, si us plau, estudiï una mica o calli. Quin país, mare de Déu del Blau!

dimecres, 23 d’octubre de 2013

LES PORS, LES MATEIXES

El que més juga a favor de la política deu ser el temps. El pas del temps i la necessitat de la premsa de disposar d’un nou titular cada dia que passa. Qui es recorda del que prometien els diferents partits, ara fa un any i mesos, en els respectius programes electorals o en els seus mítings? La por de la gent que vol votar sofre el futur de Catalunya consisteix, exactament, en el fet que el procés acabi en un cansament i un avorriment oceànics. El temps és l’espai de la memòria, del record, de les il·lusions, de les projeccions cap a horitzons inabastables en generacions. El lentíssim pas del temps que adorm, que atenua, que cansa, que omple de matisos les coses, les idees mestres, els desigs, els entusiasmes, ens duu inevitablement a la inacció. El temps de la política, és desgraciadament tan penosament lent com el de l’educació social en els valors positius, l’adquisició de la ciutadania o la gènesi de les muntanyes. Amb la possibilitat d’exercir l’anomenat dret a decidir no pot passar com amb l’odissea, dramàtica per antonomàsia, de l’Estatut. Un sine die sense referendar la nostra voluntat de futur ens pot matar i enterrar per secula seculorum.

És clar que cal elogiar la tenacitat d’aquest nostre poble per reivindicar-se, per lluitar contra l’anorreament, contra la fatalitat i la frivolitat dels universalistes amb pàtries de centenars de milions de parlants i històries tan exemplars com les de la història sagrada. La fe en nosaltres mateixos ha mogut muntanyes. Si més uns mil·límetres. Hem construït mites, tòtems, hem monumentalitzat els mestres, però també hem fabricat tabús horrorosos. Ens hem afartat de temps, perquè hi ha massa morts en combat. I ves que ho han intentat els avantpassats amb la declaració de dues repúbliques catalanes i abans amb un munt de folis carregats de raons regeneracionistes, dites Memorial de Greuges. Però ens ha matat sempre la gestió nefasta del temps, la dilació en les decisions, la capacitat malaltissa d’analitzar fins al nucli o el moll del primer perquè de tot el que és, es mostra, es fa i es transforma. Tan ràpid que passa el temps de la vivència de les emocions i que lent que és el dolor de la frustració! Que fàcil que és l’horaciana vida, despreocupat de tot, fins i tot de ser d’ací o d’allà, en una illa qualsevol mentre et peixi la fina ironia i un aire de suficiència!

dimecres, 16 d’octubre de 2013

DESPRÈS DEL DIA DE LA HISPANIDAD

Quan el benestar està força ben repartit socialment, les diferències polítiques, ideològiques, culturals, tendeixen a conviure pacíficament. És palmari que la violència s’exacerba quan no hi ha feina, quan no es pot menjar, quan creix exponencialment el nombre de pobres de solemnitat, quan són milers i milers els joves que no tenen estudis ni feina, és a dir cap perspectiva de futur, i quan paradoxalment augmenta el percentatge de rics enmig del panorama desolador. I aquesta violència s’exaspera especialment, quan els catalans recuperem la nostra autoestima. Els rebrots de l’extrema dreta, de les ideologies totalitàries, racistes, xenòfobes i messiàniques, s’alimenten perfectament de la pauperació, de l’erràtica i l’autisme dels dirigents polítics, de la inoperància de la justícia, de la tendenciositat mediàtica, de la puerilitat intel·lectual, de la covardia individual, de la desmemòria i de l’augment de la reivindicació independentista. Fa dies que la caverna mediàtica alimenta la violència contra el secessionisme català, que els dirigents del PP creen un brou de cultiu, consenten o no condemnen les bravates neofeixistes, neonazis, les amenaces de cacera de bruixes de “catalinos”.

Ho sap tothom que en aquest país mai no hi ha hagut cap mena de reconciliació entre els bàndols de la guerra civil. Que els perdedors encara és hora que puguin recuperar la pols dels ossos dels seus morts. Que hagin sentit una paraula de perdó o hagin rebut alguna mena de compensació moral. La desmemòria interessada, les amnisties que se solen aplicar els botxins, la manipulació i la tergiversació cínica de la història, la pràctica sistemàtica del negacionisme, el càstig permanent en forma d’espoli, de trituració de la llengua altra que la de la Victòria, l’anul·lació de qualsevol altra identitat que no sigui la dels vencedors, són, entre altres, la columna vertebral monolítica del pensament únic, grande y libre. Tota la resta és pur consentiment. Una pura i simple fluixesa de regnes, perquè anem pasturant mentre belem com a corderets submisos. Mentre érem fenicis, malgrat les estocades, sempre ens quedava algun pa a la faixa. Mentre fèiem la transició, esgotats de tanta dictadura, no teníem esme per a res més que per respirar. Però que passats gairebé quaranta anys, en el fons tot segueixi igual, és realment patològic!

dimecres, 9 d’octubre de 2013

TOT JUST COMENÇA ARA

Evidenciada amb pèls i senyals la persistència sobiranista d’una molt considerable part de la ciutadania i de la majoria parlamentària, finalment, els intel·lectuals de la part contrària s’han posat a treballar en massa i seriosament a rebatre tot l’argumentari intel·lectual i emocional possible que acompanya la casuística independentista. Ara, els qui rebaten les tesis secessionistes, catedràtics del dret, de la filosofia, de la sociologia, de l’economia, ja no polemitzen sobre la legalitat, la legitimitat o la possibilitat de la consulta, sinó que construeixen raons poderoses contra la secessió com a categoria política, moral i filosòfica. És a dir, aquestes plataformes no perden el temps a rebatre el valor d’una majoria democràtica pel sí a la independència, sinó que es dediquen a categoritzar el possible resultat favorable a la secessió com un problema, millor dit una disfunció, una patologia, mental, educacional, genètica o ambiental. Dit d’una altra manera, els qui per una raó o altra votessin sí a la construcció d’un estat propi indicaria que pateixen algun mal, alguna tara, alguna malaltia. És l’argument general de la inquisició: els secessionista no solament viu en pecat, en l’error, sinó que és el pecat i l’error.

Després que finalment Rajoy ha parlat clar, ni consulta ni reforma constitucional, ara ja s’hi val o s’hi valdrà tot. A part de mobilitzar tots els recursos per dinamitar la federació de CiU, els defensors de l’estatus quo poden passar directament a denunciar qualsevol independentista de sediciós, delicte penat entre vuit i quinze anys de presó; de nazi, de terrorista, i considerar-lo escòria, púrria o gentussa. Si és permès amb tota naturalitat de dir públicament que Barcelona podria ser bombardejada, no sense, és clar, abans haver suspès l’autonomia i empresonat els instigadors, capitostos i principals sequaços de la rebel·lió o desafiament sobiranista, com no ho ha de ser un estat d’excepció. Ara més que mai visca l’energumen, via lliure a l’exabrubte, monument al qui la diu més grossa i solleva més caterva de descerebrats contra l’independentista, crema més estelades i atemoreix, sobretot el dia de la “nación española” més catalans i catalanes (de mierda!). Tot just comença, alhora que més vies es propaguen i més reduïdes resten les forces polítiques que avalen l’estat propi.

dimecres, 2 d’octubre de 2013

SOBRE EL DIÀLEG

El PP arbora la bandera del diàleg davant la voluntat majoritària dels representants polítics del Parlament de celebrar una consulta sobre el futur de Catalunya. El problema del concepte de diàleg del PP és que no vol dialogar sobre el tema de què es tracta. La seva idea és: oblidin-se de la consulta i parlarem del que creguem que hem de parlar. Ni tan sols d’allò que motiva que una bona part dels ciutadans de Catalunya reclamin la independència. No solament condicionen el sentit del diàleg i en perverteixen el sentit, sinó que els fets quotidians, la llei Wert, el decret llei Bauzá, desmenteixen qualsevol voluntat de diàleg. Per tant, quan el PP parla de diàleg no vol dir res més que: vostè digui el que vulgui, però jo faré el que diu el meu programa i la meua majoria absoluta. Vostè opina i jo mano. En tot cas d’això se’n diu diàleg jeràrquic. Per als qui no hi estiguin avesats, el diàleg és una forma de comunicació de les més complexes i belles del llenguatge. Qualsevol ciutadà amb estudis elementals hauria d’haver llegit necessàriament algun diàleg de Plató. Disposició, capacitat d’argumentació, d’anàlisi, de persuasió, de voluntat d’acord.

Detallem-ho. Per dialogar, primer, cal una disposició d’ànim a estar obert a les opinions dels interlocutors. És un procés que vol temps. Pressuposa que es reconeixen opinions diferents, constructes mentals divergents, però implica necessàriament capacitat d’escolta, d’anàlisi, de respecte, d’empatia, i desig d’entendre’s. Perquè no és un simple intercanvi d’informació, el diàleg implica posar a prova prejudicis, incorporar en els argumentaris particulars els coneixements i les informacions de l’altre, que s’influeixen mútuament i que deriven consegüentment en la trobada de punts de confluència. En el diàleg es comparteix un objectiu i un esforç de responsabilitat i al final, la voluntat i el compromís d’acord. El diàleg és una prova de cooperació. S’argumenta, s’objecta i es modifica el procés argumentatiu, es domina en un pla i s’és dominat en un altre, es concedeix, es contesta, es negocia, s’admet, es transacciona. Tot això que el PP ho sap només en teoria, a veure si resultarà que no serveix de res, tampoc, per als grups polítics que han de pactar la pregunta del referèndum. A veure si l’entusiasme democràtic es veurà capolat pel desacord en el nombre d’interrogacions.

dimecres, 25 de setembre de 2013

DE MÉS VERDES EN MADUREN

Et pixes de riure quan veus la cara de tòtils d’aquells mandataris que al seu dia proclamaven amb veu de ferro que mai cauria el mur de Berlín. Et caragoles de riure quan observes la cara desencaixada d’estúpids d’aquells que rebatien amb mil raons i amenaçant els qui anunciaven la desintegració de Iugoslàvia. O la cara de babaus dels dirigents russos que negaven mil i una vegades la independència d’Estònia, Letònia i Lituània. No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré, perquè, com diuen aquells, totes les lleis poden canviat, fins i tot, potser, la llei de la gravetat. De manera que ja visualitzo la cara d’imbecils que posaran tots aquests espavilats funcionaris espanyols i els acòlits de les oficines de Brussel·les que ens recorden que si Catalunya esdevé un Estat, quedarà exclosa automàticament de la Unió. I més, que no sortiríem per la porta, sinó que ens fotrien daltabaix del balcó. El discurs de l’amenaça, la retòrica de la por són indicadors que els moviments socials secessionistes fan forat, preocupen, atabalen l’estatus quo. Els qui s’asseuen ara a les poltrones del poder, només que obrin els primers fulls de qualsevol història, han de saber que les revolucions, els canvis radicals, els fan la gent, les masses, i que aquestes no s’aturen, quan són compactades per una idea, per una voluntat, per un ideal, ni per la força dels canons.

Per tant, ja ho veurem. Ja veurem qui riurà l’últim. Ja veurem, si tenim paciència, quin rictus té el cadàver del nostre enemic. Ja veurem, per exemple, com serà la UE el dia de demà, si persisteix la crisi. No ens estranyaria massa que en aquest club, els qui ara són més subsidiats que mai, Espanya, Grècia, Portugal i alguns altres, no fossin deixats de la mà de Déu, invitats a anar-se’n a pastar fang o, directament, llençats pel forat de l’escala. Ja veurem qui és qui plora l’últim. Noruega no pertany a la UE, ni Suïssa, i la Gran Bretanya igual hi dura menys que el que resta per celebrar el tricentenari, el 2014. De manera que, si fos el cas que Catalunya arribés al port de la independència, i el club europeu no acabés de sortir-se’n, potser més valdria fer la nostra que no pas perdre bous i esquelles. Treballar amb l’euro mentre aquest fos una moneda forta per evitar l’espantada dels inversors, però la resta, ja tindríem temps per parlar-ne, rumiar-ho i pair-ho.

dimecres, 18 de setembre de 2013

MOURE FITXA

La dreta i l’extremadreta mediàtiques, el capital que les controla, els polítics que els donen suport i els alimenten i la majoria dels seus lectors, histèrics davant la demostració de força de l’embat independentista, exigeixen mà dura contra el que consideren, es digui Via Catalana, Govern de la Generalitat, ERC o CUP, delictes de sedició i fins i tot de rebel·lió que és més greu que la sedició. Perquè tothom ho entengui la sedició es defineix com una acció violenta col·lectiva, duta a terme mitjançant el boicot, la propaganda o una altre mitjà, destinada a aixecar el poble contra el poder establert, l’ordre públic o la disciplina militar. I mà dura hem d’entendre que no vol dir res més que suspensió de l’autonomia, en aplicació del 155 de la Constitució; arrest dels principals sospitosos de ser-ne els incitadors, principalment el president Mas que se li podrien imputar els delictes d’usurpació d'atribucions, prevaricació i desobediència; i judicis exemplars (i sumaríssims, si pogués ser). Si convé, i els ultres consideren que convé moltíssim (si no és que es reorganitzi una triple A o els escamots de la mort a la caça del separatista), intimidació armada i toc de queda a tot el territori català.

L’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional ho explica molt bé. Els el recomano, perquè els bosc de l’entusiasme no ens privi de veure l’espècie de cadascun dels arbres. I sobretot perquè, arribats a un extrem, el fervor i la il·lusió, sàpiguen traduir-se en valor i fortalesa per resistir tots els extrems del codi penal. El moviment de fitxes dels responsables polítics institucionals que es deriven de l’èxit del clam de la Via Catalana per la independència (de moment, les úniques veus majoritàries que s’han expressat públicament) i del mutis de la carta de Rajoy, continua passant inevitablement per trobar el desllorigador de fer convergir legalitat amb legitimitat. La CATC parla de cinc vies legals. Una d’elles, la reforma de la Constitució: descartem-la. Dues més depenen de la voluntat política de Rajoy, i de moment marrameu!. Una quarta, la llei de consultes del Parlament,està al Constitucional. Res. I la cinquena, la de referèndums, que encara s’ha de tramitar i el més segur és que serà impugnada a l’alt tribunal. Atzucac o ja ho veurem? Com deia el president Mas, només ens resta la via del plebiscit?

dimecres, 11 de setembre de 2013

FESTA NACIONAL

Avui serà un gran dia. Dels que fan història, com el de l’any passat i l’any de la sentència contra l’Estatut. Perquè sense la dimensió dels fets ocorreguts en aquestes fites, no podrem entendre el futur que ens espera. Perquè sense les mobilització ciutadana que hauran generat aquests esdeveniments no haurà estat possible crear una majoria social favorable no només a l’exercici del dret a decidir, sinó a la independència. Perquè sabem que hi ha molts catalans, però molts, que neguen que Catalunya sigui una nació i que ho hagi estat mai. Que tenen el convenciment que l’única nació que existeix a Espanya és la nación española. Que l’Estat és la nació, i, consegüentment, un Estat, una nació. Perquè també n’hi ha molts, moltíssim dels qui poden votar en unes eleccions o en un referèndum, que no tenen ni idea del que és una nació. És a dir, desconeixen que el conjunt format per una història pròpia, un patrimoni, una literatura, uns símbols, un ordenament jurídic, la manera de posseir i treballar la terra, la configuració del paisatge, d’expressar el folklore i de gestionar les emocions, pugui constituir un ens anomenat nació cultural, social i política amb voluntat d’estatuir-se. Tant se val, perquè n’hi ha molts que tot plegat els importa un rave. Molts, però molts que se’ls en fot la nació i molt més la seua nació catalana.

Quin objectiu més difícil, doncs, aconseguir una majoria social democràtica favorable al si a un Estat propi per a Catalunya. Perquè no és només que n’hi hagi molts de catalans que no ho veuen clar, no volen que ho sigui o que són professionals de l’abstencionisme, sinó que encara no sabem exactament quins partits es declararan obertament pel sí en un referèndum. Podria ser que els moviments socials favorables a la independència superessin les consignes dels partits polítics, els seus dubtes, les seves ambigüitats programàtiques o les seues pors. Podria ser que la majoria que se cerca acabés forçant la situació al Parlament i no quedés més remei que tirar pel dret. Qui ho sap? La resposta, està en la força de qui promou amb un èxit per sobre de totes les previsions i expectatives accions com la Via Catalana. La il·lusió, la fe, l’esperança, la voluntat, es generen en la tossuderia de tornar a organitzar-ne una altra i una altra i les que convingui fins que el tomba, tomba es faci realitat.

dimecres, 4 de setembre de 2013

ATACS DE SINCERITAT

Se li escapava a Merkel que Grècia mai no hauria d’haver entrat a l’euro. I multitud opinem que Espanya mai no hauria hagut de gaudir de fons europeus per fer línies d’AVE i autopistes no només innecessàries sinó autèntiques ruïnes. Els atacs de sinceritat, especialment dels polítics, són un comprovant, un certificat, una acta de fe, immillorable, del pensament real, el pensament profund de qui dirigeix, governa o gestiona. O l’estructura profunda de la sintaxi, diria algun nostàlgic del generativisme, de l’acció d’aquestes mateixes persones. Rafael Hernando, diputat del PP, per exemple, considerava que el PSOE havia d’expulsar els afiliats que exhibissin banderes republicanes perquè a part de ser tan inconstitucionals com la bandera franquista, la República va portar un milió de morts a Espanya. I tan ample, olè! O la senyora Sánchez Camacho quan, apel·lant que el president Mas es tragués la careta i assistís a la manifestació per la independència, proclamava que ella formaria part del cordó que encerclarà la Sagrada Família, el dia 11 de setembre, com a rèplica a la Via Catalana que també passa per allí, promoguda per la plataforma espanyolista 12-O Movimiento Cívico; que considera que la cadena catalanista és un acte poc menys que de sedició.

Així ens agrada, que la política no sigui només una vàcua verbositat o un tractat d’eufemística. Les coses clares! I els qui sobresurten darrerament a dir-se-les amb més alegria i assertivitat són els socialistes d’un bàndol i d’un altre. El foc creuat que ha mantingut la senyora Tura amb els dirigents del PSC no té preu. N’ha d’estar molt d’emprenyat el senyor Balmón per dir-li a la Tura que n’està fart d’ella. Gairebé podríem dir que el PSC, sense proposar-s’ho, ha trobat per fi el camí de la regeneració del llenguatge de la política. La llàstima és que aquestes mostres només són una descàrrega d’adrenalina, de quan un ja no es pot contenir més i no surt d’entre les dents, res més que allò que penses en el fons de l’ànima. Alguna cosa deu passar del que deia el gran poeta Mario Benedetti quan afirmava que “quan crèiem que teníem totes les respostes, de sobte, han canviat totes les preguntes”. Potser sí que aquestes actituds, encara que forçades, ens ajudin a avançar cap a un nou sistema electoral en què la sinceritat dels candidats sigui el preu de la seua elecció.

dimecres, 28 d’agost de 2013

UNA TARDOR VOLCÀNICA?

Amb la canícula, ja se sap, tot esdevé somort. La calor apaivaga ànims i la vida és a ralentí. Però la setmana vinent s’han acabat les vacances oficials. I tot, com un rellotge, torna a l’estat en què vàrem deixar-ho latent. I aquest etern retorn sabem que sol ser nerviós, irritat, perquè, sigui com sigui, ens assalta el remordiment de no haver resolt, abans de l’estiu, els problemes importants i el convenciment que, en aquests mesos d’estiu, no s’hauran resolt per si sols. Wert i Bárcenas i Millet i el cas Gürtel ja no són els fantasmes d’una nit d’estiu. Ara reapareixen monstruosos com Medusa, Centaure, Esfinx, com la Hidra de Lema dels cent caps o un estol d’Harpies a punt de raptar les nostres ànimes, amb una ferocitat sobrenatural. Sense euros, sense beques, sense feina, sense casa, sense estalvis, sense pena per als defraudadors, corruptes, lladres i tota la xoriçada i amb proliferació psicopàtica de Lapaos i disbarats per l’estil, la indignació fa bullir de nou les entranyes i la insubmissió ja comença de trucar a les portes de milions de ciutadans, disposats a resistir, a plantar cara a la batalla de totes les batalles. I amb la Generalitat a mercè de l’aixeta de l’Estat, intervinguda, i, tot i així, sense poder pagar els deutes i els interessos, la gresca pot ser proverbial!

Ens reconfortarà la celebració de la Diada Nacional? Ofegarem, un cop més, totes les penes i la mala bava en el bàlsam d’un esclat d’eufòria independentista, en la intensitat d’un dia o unes hores? Saben què diran els qui han de frenar la irritació i la ira? Doncs que els indicadors macroeconòmics indiquen que ja hem liquidat la crisi. Que, res, dintre d’uns mesos, el 2014 creixerem, començarà a donar fruits la reforma laboral i baixarà l’atur, entraran a presó uns quants pispes, ens visitarà el Papa i Madrid serà proclamada seu olímpica 2020. Gradualment i paral·lelament a la data de la consulta, com per art de màgia, fluirà el crèdit a les Pimes, es rebaixarà l’IRPF a les classes populars, es rebaixarà del 50% al 25% l’atur juvenil, s’elevarà el nivell de dèficit de l’autonomia de l’1,3 al 2% i qui no vagi a votar o voti no a la independència de Catalunya rebrà un sou per a tota la seua vida, com Nescafé, de 2000 euros. Si no ho fan així, és a dir maquiavèl·licament, només els queda el remei de la repressió pura i dura.

dimecres, 21 d’agost de 2013

IDEALS

La crisi econòmica que patim condueix inexorablement, potser més que les crisis de salut o les amoroses, a la pèrdua d’ideals sobre el futur de la humanitat i de confiança en l’existència d’un règim de valors i normes socials democràtics. Malgrat que contra la situació vergonyant s’alcin veus d’un gran mèrit, que es creïn moviments iracunds de protesta, que es rebel·lin exemplarment grans persones, ens fa l’efecte que han desaparegut del nostre planeta abastable els grans horitzons, les grans il·lusions, els somnis de llarg abast. Fa basarda preguntar què vol ser quan seràs gran. Fa feredat preguntar-se què seràs quan et faràs gran. Ens fa vergonya respondre’ns què darem a la societat quan tindrem alguna cosa per oferir. El gran problema de la crisi que ens tenalla és que s’està fent efectiva aquella mena de profecia que deia que el futur s’ha acabat. Ens costava d’entendre els gurus que anunciaven la postmodernitat. No compreníem ni el concepte. I ara ens adonem per força que la nostra condemna és haver de viure sempre en un present continu. En el present inalienablement fastigós de la desigualtat social que no para, del lladronici que no té aturador ni càstig o de reificació de les castes dominants.

Per això és tan important, tan necessari que, ja sigui del ventre més recòndit de la societat o des de l’atzarosa conjunció dels astres, sorgeixin persones, moviments, que missionerament tornin a fer funcionar la màquina de les il·lusions, de la utopia, de nous renaixements. Per això és tan important, i és possible que siguin les úniques realitats que salvin aquesta nostre temps, que els indignats formin pinya, que els desnonats s’enrabiïn, que Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana esperonin Catalunya i la condueixin cap a l’Estat propi. Són aquests els qui veritablement estan creant l’únic futur possible. Un futur que passa inevitablement per una trencadissa espectacular de les estructures i els models amb què ens hem sostingut fins ara mateix. El futur només serà possible arribant-hi despullats, ben rentats de dalt a baix sense ronyes ni crostes ni pensaments tenalladors de misèries. El futur que hauríem de prometre, en el cas que nosaltres ja no el poguéssim veure, hauria de ser el de l’home nou. Aquell de què han parlat els grans llibres sapiencials i Nietzsche, el visionari més imponent dels temps moderns.

dimecres, 14 d’agost de 2013

CANVIS?

Fa calor i no tenim esme de pensar en detalls ni en el procés lògic dels esdeveniments ni en les madeixes de fils desparionats que s’embullen en les relacions humanes. És temps de miratges, de boirines que semblen només realitats intuïdes. És en aquest context canicular que s’obre davant nostre un panorama polític molt difuminat, sorrenc, on l’oreig fa i desfà partits i agrupacions politiques com si fossin castells a la platja. I flueixen les preguntes: d’aquí a la consulta, un any tal volta?, què en quedarà del matrimoni CDC i UDC? Què serà de la UDC de Duran? S’esberlarà en dos, els vila-abadalistes i els duranistes, com la síndria que abelleix a la gola davall del tendal? Qui succeirà Mas, després que hagi pogut superar una de les etapes de la seua vida política i personal més difícils en la trajectòria d’un dirigent i governant? Què en quedarà del PSC, tant si hi ha consulta com si no? Seria un partit espanyolista, com el PP o C?s, si Catalunya s’afués cap a la independència? Renaixeria de les cendres, si la federació de CiU fes trencadissa? En unes hipotètiques eleccions anticipades el 2014, després del xoc de trens provocat per la consulta, quants partits i quins tindrien representació parlamentària? Seria governable Catalunya? Serà suspesa l’autonomia?

Fa calor i només ens queda clara la cantarella que la crisi política oberta amb la crisi econòmica i de valors i el desafiament del secessionisme catalanesc donaran un tomb fenomenal al panorama polític de Catalunya i de l’estat espanyol. Auguris, vidències, elucubracions somnioses, sobtades lucideses, clarividències? O projeccions interessades dels qui voldrien acabar per sempre ja amb el llarguíssim període de la transició democràtica amb què ens hem anat fent grans els qui vàrem veure morir Franco? El moviment dels indignats semblava que acabaria fent espetegar el sistema en mil bocins, però només ha estat un foc d’encenalls. Els evangèlics radicals com Teresa Forcades i Arcadi Oliveres o els mateixos invitats solucionistes del programa Singulars del Barberà no ens mouran, ara per ara, a res més que a unes adhesions intel·lectuals i morals, però no dinamitaran cap sistema ni polític ni econòmic. Qui seran, doncs, els qui transformin el panorama des de dintre de la política? O, en canvi, potser ens hauríem de preguntar: què espera que passi, el Capital? Res, oi?

dimecres, 7 d’agost de 2013

LA CATALUNYA CIUTAT

Quan fa calor no estem per pensar en massa fineses o subtileses. Ni per reflexionar en els matisos de com podria millorar la festa de l’Aplec del Caragol o l’amabilitat de la Rambla Ferran. En plena canícula, se’t disparen els grans ideals, aquells que romancegen entre els vels de la utopia i la nuesa de la pell. Com desitgem aleshores que arribi un dia en què l’administració de Catalunya, la seua governança, sigui com el d’una sola i gran ciutat. Ara que ja ens hem fet grans, que bell no seria, a més de civilitzada, rica i plena, tornar a pensar definitivament en la Catalunya Ciutat. Sí, aquella metròpoli noucentista on l’única administració local, comarcal i veguerial fóra un excel·lentíssim Ajuntament, i on l’únic govern nacional seria la molt honorable Generalitat. On el sentiment patriòtic, disgregat en minúscules partícules territorials, en els àtoms lliures de nou-cents quaranta i tants municipis, es conglomerés, es solidifiqués en un únic i poderosíssim cos patri. El fet que històricament a casa nostra cada terra hagi fet sa guerra, cada oficina pública faci ineluctablement la seua, cada administrador tingui el seu pati particular ens ha convertit en àtoms poderosament solitaris i competidors, però absolutament vulnerables. Fràgils!

El vector de la identitat sol anar de baix a dalt: primer som de ca nostra, després del veïnatge, del nostre poble, vila o ciutat, i bastant després de la regió i de la nació i, en darrera instància i si molt convé del món. També, es veritat que n’hi ha alguns que tenen l’escala de preferències completament a la inversa. També és molt cert que si tens una estructura d’Estat que t’empari és molt fàcil ser del món i de l’Univers abans que d’un tocom determinat. Per què no, tanmateix, un universalisme català? Una pancatalanitat massissa i indestructible? Per què no hem superat, després del coneixement de les nostres flaqueses, la mania de comportar-nos, com si fóssim unes eternes partides carlines amb centenars de capitostos escampats per arreu, cadascun d’ells fent la seua guerra particular? Per què necessitem tant geni, tanta singularitat, tanta comandància, si no som capaços davant el toc de generala de presentar-nos com un sol poble? Qui ho ha dit que per governar-nos com una gran ciutat hem de renunciar a sentir-nos de casa nostra i a competir entre nosaltres mateixos?

dimecres, 31 de juliol de 2013

FER EL SALT

Una opinió podria ser que Lleida té el que li correspon, d’acord amb la seua mesura demogràfica, la seua estructura social i el seu nivell de renda. Una altra que Lleida podria ser el que volguessin que fos el seus emprenedors, els seus intel·lectuals, els seus governants, els seus quadres. Tot plegats i compartint projectes amb alçada de mires. I una altra encara, que Lleida podria ser el que hem dit abans, però comptant de bo de veres amb les ciutats i poblacions que té al seu entorn; amb les seues dinàmiques, les seues noves centralitats referencials i les seues potencialitats. Hi ha algú que ha dit que Lleida no farà mai el salt qualitatiu que li fa falta, malgrat el seus equipaments i la seua capitalitat administrativa, si no compta amb Almacelles, Alcarràs, Mollerussa, Balaguer o Tàrrega. Hi va haver una vegada que l’alcalde de la capital va tenir la idea de crear una àrea metropolitana. Aleshores parlar-ne, pensant en la que existia a Barcelona, era, en segons quins cercles i partits altres que no fossin el PSC, com parlar del dimoni banyut. Perquè, certament, el model era simplement centrípet, o sigui tot per a mi, tot centrifugat cap a Lleida, tot controlat sota els designis d’una satrapia.

És curiós, quan es va acabar l’eix transversal es varen encendre unes il·lusions de col·laboració amb Girona que semblava com si d’un dia per altre Lleida, sobretot Lleida, havia d’esdevenir la germana bessona de la carolíngia capital de la Catalunya Vella. Que ens impregnaríem dels seus tresors, de la seua dinàmica transfronterera, dels seus actius econòmics, culturals i històrics. I la realitat han estat simplement uns minsos intercanvis. Lleida mira cap a l’Aragó. Hi mira des del subconscient. I també està bé que l’estimi i sobretot que agomboli els veïns de la Franja. I després o abans, tant se val, Lleida es mira el melic. És difícil de comprendre, no?, que els seus capitostos abans hagin aconseguit que s’iniciés una autovia cap a Osca que cap a Tarragona. Ja fa temps que tenim la sensació que a Lleida li fa falta fer el salt qualitatiu com a capital de la terra ferma i referent ineludible de l’occident de Catalunya. Lleida hauria d’esdevenir el primus inter pares (el primer entre iguals) del territori. Sí, tal com entén políticament el concepte la confederació Helvètica. I tal com l’entenen les xarxes solidàries.

dimecres, 24 de juliol de 2013

MODELS DE VIRTUT

Els qui en plena trajectòria vital, és a dir quan encara no han passat el sedàs crític de la distància que marca la mort, esdevenen ja models de virtut, herois de la moral, paradigma de ciutadania, exemple de santedat, per més ben dotats que estiguin de bondats, sempre estan subjectes al caprici de l’atzar, a l’imperi de la contingència i de la mutabilitat. Sempre és possible que pateixin un canvi, una mutació, una metaforsi, una evolució, una transformació de caràcter, de pensament i d’acció. Necessitem en aquests temps líquids, incerts, de pensament feble, de manca de referents, de dissolució de les utopies i desaparició d’horitzons, grans lideratges. Ansiegem perfectes Pares i Mares. I hem tendit –ara ja ens ha passat la fal·lera-, així que ha destacat algú per sobre del que és normal, sobretot en el món de l’esport, a fer-lo sant de patac sense esperar la beatificació. Més encara, a mitificar-lo. Però, un maleït dia, resulta que aquest sant humà, flors de virtut, canvia, fa una transmutació, és sotmès per les forces incontrolables d’altres poders, potser subconscients, que solen tenallar, per cert, tantes persones d’aquest món. I resulta que, contra tota lògica de la virtut i del bé, abandona el seu millor amic, quan més ho necessitava, en un hospital de Manhattan.

In media res stat virtus. La virtut no vol extrems. Ni poc ni molt. Ni poc ni gens. Ni poc ni gaire. Ni ase ni bèstia. Ni rei que ens governi ni papa que ens excomuniqui. Ni sí ni no, sinó tot el contrari. Etc. La fraseologia popular és sàvia. Però, som tossudament ignorants. Quan tenim tanta necessitat d’encimbellar persones, en el transcurs del seu viure, per sobre de les deïtats, vol dir que som febles com a comunitat. Una cosa és la consideració per l’obra feta, la gratitud personal i social per les accions realitzades, el reconeixement puntual, la solidaritat concretada en mèrits objectivables, però una altra la deïficació. La sublimació. I en aquest món nostre, tot allò que puja, baixa irremissiblement. Mira que n’és d’expressiva i senzilla la metàfora de l’escuma del xampany, senyores i senyors divinitzadors! Quants trastorns transitoris últims, com aquell que diu en els darrers moments de la vida, no han malbaratat una trajectòria extraordinària, tota una vida reeixida? Sic transit gloria mundi, que en són d’efímers els èxits d’aquest món!

dimecres, 29 de maig de 2013

TOCAR EL QUE NO SONA

Resulta que Catalunya té un problema gravíssim amb la llei Wert, el president Mas busca fer visible un front parlamentari al màxim d’ampli possible i ja em tens el PSC i ICV posant condicions per assistir a la reunió. Que si no parlem dels problemes del sistema educatiu i de les retallades no m’hi esperis. Que si no em tornes a col·locar la sisena hora, ja t’ho faràs. Que si no fas l’ordre del dia d’acord amb el que volem de què es parli, no farem cap a la reunió. Que si naps que si cols, la qüestió és marcar paquet, tocar la pera només per marcar perfil i, al final, per donar a entendre a la majoria de la ciutadania que ho farien tot d’una altra manera. Com si no n’haguéssim tingut prou amb els darrers anys del tripartit llançant els bitllets per la finestra, i creant uns miratges en educació que no han fet altra cosa que perjudicar milers de treballadors interins de l’ensenyament, haver de suspendre qualsevol accés a la funció pública, retallar pagues, ampliar ràtios escolars, haver d’aturar la necessària construcció de nous equipaments i impossibilitar que la nostra llei d’educació es pugui desplegar convenientment. I aquesta gent encara tenen la cara de voler parlar dels problemes del sistema educatiu!

Després s’omplen la boca sobre les causes de la desafecció de la política. La veritat és que és desesperant, i exacerbant. No entenem per què cal marejar tant la perdiu. Quan pràcticament tot el sistema escolar de Catalunya, escoles públiques, escoles concertades no confessionals, escoles concertades confessionals i privades manifesten la seua oposició a la llei del ministre Wert, es depengen els senyors i les senyores del PSC i d’ICV amb refistolaments d’opereta. Amb aquella mena d’infantilismes del “repelente niño vicente que ve a dir si no em dónes un caramel no jugo! Ai del dia que haguessin de tornar a governar Catalunya! Gràcies a la Verge del Blau que encara han votat conjuntament amb CiU, ERC i la CUP a favor de la immersió lingüística! Ja ho poden vestir com vulguin, que la fotografia no enganya. Qui ho havia de dir que poc els faltaria al PSC d’aparellar-se amb el PP en tot allò que pertoca a construir una realitat nacional catalana que ja no es mereix cap mena de retrocés en la cursa per la seua autodeterminació. El senyor Pallach, al cel sigui, es deu estar estirant els cabells com un desesperat.

dimecres, 22 de maig de 2013

ELS VE DE MENA

La dreta, per definició, no té cap altre objectiu que preservar els seus privilegis, a l’entorn dels quals organitza tot el seu discurs ideològic proteccionista i defensiu. Al poder econòmic hi orbita el poder polític, religiós i moral. I ostentar tots aquests poders vol dir avorrir qualsevol forma de democràcia, de singularitat, de pluralitat, de diferència. I menysprear qualsevol imperi de la llei que no sigui el que s’atorguen, així com odiar qualsevol pàtria, territori, religió, llengua, cultura, moralitat i norma social que no siguin les que s’han dotat des de la fundació de la terra. O les que varen constituir, vençuts els altres pel terror de les armes, en raó necessària, en model de virtut en tot i per a tot el que cal fer, saber, dir, moure’s, pensar, expressar i imaginar. La dreta espanyola, més rància que cap altra d’Europa, no l’ha canviada ni la Constitució ni el progrés tecnològic ni els avenços socials ni cap mena de voluntat popular que simplement s’expressi a les urnes. El PP, en el nostre cas, no té cap altre model d’Espanya que el que tenia Felip V o el general Millán Astray, i el que durant tota la tristíssima història moderna i contemporània i en plena postmodernitat, s’ha inoculat secularment en una amplíssima majoria d’habitants ibèrics.

Darrerament, la dreta només s’havia modulat en les formes, en l’aparença. Presentava un aspecte educat, practicava la mitja mentida, un cert teatre per a l’exercici de la compassió, una equidistància calculada amb l’església, donava una mica de corda als catalans, tenia un pèl de condescendència amb intel·lectuals inorgànics, i deixava fer en alguna altra desviació. Però ha arribat el dia que han dit prou! S’ha acabat la dissimulació: Espanya és una i aquí mano jo! Abans d’ahir va ser la crema del català al País Valencià i la pulverització a les Balears, ahir l’esmicolament a la Franja i avui toca, per fi, noquejar el mateix Principat. El pla, des de l’origen fundacional del PP, des de l’origen genètic de la dreta, és esborrar del mapa i de la memòria, tot el que sigui o pugui semblar català. Aquest desvergonyiment o per a alguns aquesta valentia, aquesta claredat meridiana del programa, no simplement electoral sinó existencial, de la dreta només és una exhibició del que tothom hauria de saber. Ni raons ni ciència ni carta europea de les llengües ni res de res!

dimecres, 15 de maig de 2013

A VEURE SI HO ENTENC

Amb matisos, al Parlament de Catalunya hi ha 87 diputats i diputades dels 125, que representen ciutadans que aspiren a la independència de la nació catalana. N’hi ha 48 que, també amb matisos, no en volen sentir ni a parlar. Els qui representen la primera opció són una majoria molt qualificada, en termes democràtics, i es posen d’acord a avançar en el camí dels seus propòsits. Però, els que són minoria no solament s’oposen parlamentàriament a les decisions dels primers, sinó que es parapeten en la Carta Magna per negar que la voluntat popular de la majoria es faci realitat de cap de les maneres. La Constitució, interpretada segons el punt de vista de la minoria, segresta la voluntat de la majoria. D’això en resulta que la majoria de representants del poble català favorables al dret a decidir i a la transició nacional cap a la independència, i per tant bona part de les raons per les quals van ser escollits per la majoria dels ciutadans, segons la minoria i els seus àrbitres constitucionals, no tenen cap valor, no tenen a res a dir, estan al marge de la llei i, per tant, val més que pleguin o que els facin plegar. Tan inaudit, tan grotesc, tan esperpèntic, tan increïble, que no hi ha paraules per expressar el desconcert que això significa.

Arribats en aquest punt, la majoria qualificada del parlament, amb tota honestedat i responsabilitat envers els seus votants i respectuosos amb les regles democràtiques, només tenen un camí: anteposar legitimitat a interpretació interessada de la legalitat. Tenim el convenciment raonat que no hi haurà cap mena d’acord amb el govern de l’Estat ni norma del Parlament que permeti la consulta el 2014. Sobretot que no es digui que no s’ha intentat negociar. Però el senyor Pere Navarro sap, igualment i amb el mateix convenciment absolut, que no hi haurà mai –fins que els ases no volin- cap reforma de la Constitució relacionada amb el canvi d’estatus econòmic i polític de Catalunya, que permeti convertir Espanya (per cert, un país plural, on a més del castellà es parla una mena d’espanyol a l’àrea nord-est de la península que comprèn les províncies de Lérida/Lleida, Gerona/Girona, Tarragona i Barcelona) en un estat federal, confederal o similar. Com també sap que si Mas, Junqueras o la CUP traïssin els anhels dels seus votants, aquests passarien per sobre dels seus cadàvers polítics.

dimecres, 8 de maig de 2013

NO FAN EL QUE DEURIEN

Duran Lleida ha tornat a insistir al Congrés la necessitat urgent d’un pacte d’Estat per afrontar la crisi. El govern de Rajoy com que creu que fa molt bé les coses, està convençut que té la raó moral i la intel·lectual, i, sobretot, té majoria absolutíssima a la Cambra, no té cap interès a pactar res més que les seues propostes programàtiques, les seues lleis, els seus reglaments, les seues resolucions i les seues instruccions. El cas és que fins i tot el més curt de gambals ha arribat a la conclusió que la situació de l’Estat espanyol és d’una emergència total i que l’obediència cega dels dictats de Brussel·les, escrits i rubricats per la doctora Merkel i afins, no porta enlloc més que a la misèria, a la desafecció absoluta de la política, a la delinqüència per necessitat i a la violència contra un mateix i contra tot el que es posi per davant. El més preocupant és que la ciutadania ja no confia que el PSOE sigui l’alternança i, en conseqüència, que cap altra formació política per ella sola sàpiga què s’ha de fer o simplement tingui cap mena de força per canviar el rumb de les coses. És a dir, el més intrigant és que al carrer no hi ha altra majoria que una milionada de desencantats, d’indignats, de derrotats, d’aturats, de desnonats i també d’alternatius.

El mateix passa a Catalunya. El que no comprèn ningú, llevat dels practicants d’aquesta mena d’obsessió autística de dir-se què bons que som en contra de CiU, és que no s’hagi materialitzat un govern de concentració per fer allò que s’ha de fer de totes totes: canvis profunds en les regles de la política (llei electoral, definició d’una nova administració pública i de governança o un gran pacte estratègic per a la gestió de la independència, arribat el cas); fomalització de l’exercici del dret a decidir, i front comú en l’adopció de mesures anticrisi (almenys econòmiques, fiscals, socials, culturals i educatives). El que no comprèn ningú és que el pensament d’algun partit estigui ocupat a fer volar coloms de la mena de com s’ha de reformar la Constitució per encabir-hi un nou sistema de finançament autonòmic o com consagrar el federalisme, quan aquests mateixos són incapaços de plantejar res consistent per fer front al que preocupa en el dia a dia a la ciutadania i aspiren tan simplement a esdevenir els millors teòrics reformistes del mateix de sempre.

dimecres, 1 de maig de 2013

ELS HORITZONS LLUNYANS

Els triomfs del Barça són un incentiu per a la felicitat social i una vitamina que, en uns casos, simplement sosté i, en altres, estimula el procés popular de transició sobiranista nacional. Ho expliquen molt bé els manuals de psicologia del comportament de masses. Si guanya el Barça, sobretot l’equip de futbol, s’estimula l’optimisme de la gent. Fins i tot gosaria a dir que, si guanyés regularment, malgrat que ens hi acostuméssim, és a dir que ja no semblés que feia cap efecte, també seríem capaços d’afrontar el desastre de tenir entre nosaltres gairebé un milió d’aturats i, en el pitjor dels casos, arribaríem a suportar estoicament l’hecatombe que pogués representar la pèrdua del sí en la consulta sobre el nostre futur. De la mateixa manera, però al revés, passa si perd estrepitosament com va passar contra el Bayern, precisament un dels dies més assenyalats, juntament amb la Diada i la nit de Sant Joan, del calendari festiu i simbòlic de Catalunya. No és que aleshores entrem en un estat depressiu deplorable, sinó que tot és posat en dubte i fa l’efecte que s’acaba el món i nosaltres acabem triturats per la mola d’un apocalipsi espantós.

Tenim el miratge, segons s’ha escrit la història, que som un poble que ens hem redreçat després de totes les derrotes. Que, malgrat les maltempsades, sempre ens acabem reviscolant. Que, a pesar de tot, potser sí, com deia l’estrafolari filòsof F. Pujols, arribarà un dia que pel sol fet de ser catalans, quan anirem pel món, ho tindrem tot pagat. La realitat, tanmateix, és que a hores d’ara només hem sentit una sola i tímida veu que confia que el Barça és capaç de remuntar i passar a la final. On és la confiança en nosaltres mateixos, en aquella espècie de sort d’estar en mans de déus miraculosos o d’àngels de la guarda? Què se n’ha fet de la tenacitat, de l’urc, de la perícia, de la rauxa, de la capacitat providencial de refer-nos i de reivindicar-nos? Mare de Déu del Socós, què se n’ha fet d’aquell poble que em varen ensenyar a estimar, a respectar, a admirar i a imitar? On són, o tempora!, o mores!, la sang i la valentia d’aquells almogàvers, catalans de naixença, d’assimilació o d’integració, vencedors en mil batalles, en terres ignotes, tant se val on havien de fer la feina en nom del nostre comte-rei, on no hi havia ningú ni cap clam, ni un, que els animés a la victòria?



dimecres, 24 d’abril de 2013

I AVUI TAMBÉ

La festa del llibre, de la lectura i de les roses, la celebració dels besos amb les paraules dels llibres que ja són a la boca; la festa de la boca que és plena del perfum de pètals, pistils, pol·len i mel, continua avui i demà i l’altre i cada dia de cada dia. Salivats i mastegats, llibres i flors, amb les històries d’uns altres que són com nosaltres, i els tanins dels vins dels poetes que prediuen el futur així que parlen d’ara mateix i dels misteris de la vida, que encara és el llibre més interessant. Sí, avui continua la festa del llibre i de les flors, i demà i l’altre, perquè llegir i conèixer-nos en el mirall dels llibres i de les carícies és com tornar a néixer cada dia amb algunes seguretats, i a experimentar que la memòria i el record del que hem estat i ha estat la humanitat són els antídots contra l’abisme del tedi, el nihilisme i l’abandó a la mort que espera que deixem de llegir i d’estimar per sempre. Festa de la lectura, encara que no siguin temps per festejar res més que la memòria, la imaginació i la meravella, paradisos i viatges siderals, i l’esperança. I esperar que mineralitzin les angoixes i els neguits en les comissures dels llavis i els plecs dels ulls.

I rellegim quan hem oblidat alguna cosa del que hem estat o fet. Celebrem de llegir encara que sigui allò que no hauríem de llegir, perquè, com deia O. Wilde, és possible que s’hi trobi la meitat de la cultura. Llegim els ulls i els llavis, les mans i les distàncies entre els interlocutors, i els gestos de les mans i el to de la veu, i la color de la cara. Llegim solius, en veu alta, en grup, llegim al vent, ens adormim llegint i adormim els nens que viatgen per la història que els llegíem. I els llibres són uns amics que ens escalfen, agombolen, acompanyen, o els millors enemics que ens interpel·len. Sí, llegir per sentir, per conèixer, per entendre, per pensar, per ser prudents, per relativitzar, per contrastar, per confirmar o canviar d’opinió. Però també llegim per no pensar, per oblidar, per desaprendre, per callar. Celebrem-ho, si us plau, una vegada i una altra, sense parar. I si pot ser sense rànquings o almenys només el que indiqui que el llibre en català i ponentí i pirinenc guanyen la partida. I elogiant els impressors, els editors, les llibreries, les biblioteques, els grups de lectura, els contadors de contes i els rapsodes.



dimecres, 17 d’abril de 2013

DARRERA AQUESTA PORTA VISC, PERÒ NO SÉ SI EN PUC DIR VIDA (Salvador Espriu)

No, a la llengua vehicular i pròpia, no al pacte fiscal, no a la consulta, no al model comercial, no a les oficines de representació a l’estranger, no a l’Estatut, no a res que representi cap diferència de l’espanyolitat que, segons els evangelis i tots els llibres sagrats, diuen consagra la Constitució. Hi haurà algun dia, no gaire llunyà, que per dir el que dic trucarà algú a la meua porta part de l’Estat constitucional i m’obligarà a anar a la comissaria per llegir-me la cartilla i posar-me a disposició d’un tribunal d’Ordre Públic? No n’hi ha prou, ja? Quosque tandem abutere patientia nostra? La paciència és la mare de la ciència? És veritat que assegut pacientment al costat del riu, veuràs passar surant el cadàver del teu enemic? Se’n pot dir vida, del no a tot? La paciència és bona, sàvia, però cansa. És molt pesat haver de lluitar sempre contra el mateix i, sigui com sigui, amb totes les variacions possibles, sempre et topis amb els mateixos murs, les mateixes portes closes. La paciència té un límit. I les ganes, els desigs, les voluntats de viure una vida pròpia, adulta, sense la mà, el bastó i l’amenaça del pare són més poderoses que mai. Si recordessin com varen travessar els turcs les muralles de Constantinoble, entendrien què vol dir tenacitat i resolució.

No, no és això, companys! I com diuen alguns, més cremats que un servidor, ja no s’hi valen ni les concessions del pagament del que se’ns deu segons l’addicional tercera de l’Estatut ni que ens elevin el coeficient de dèficit per al proper pressupost ni que ens passegin en un dels millors creuers per la Rivière. Al final, no és ni una qüestió econòmica ni ideològica ni política, sinó una necessitat vital, psicològica, entranyable, cordial. De, seguint el raonament d’Espriu, poder obrir la porta, de tombar la porta, i respirar aire fresc i deixar d’haver de donar més explicacions, de justificar-nos, de fer-nos els herois. O de sentir, en alguns casos, mare de déu de la Cabeça!, fins i tot, una mena d’autoodi esquizoide destructiu, anorreador. Quan érem ingenus, tendrals, fins i tot havíem cregut que, amb el PSOE en el poder, els catalans faríem grans passos cap al reconeixement de la nostra nació. No solament no vàrem fer ni uns miserables centímetres, sinó que vàrem recular, fins a l’origen del pecat original.

dimecres, 10 d’abril de 2013

EMERGÈNCIA

Encara hi ha molts ciutadans que, quan el president Mas alerta que la Generalitat està al caire del col·lapse econòmic, que es viu en estat d’emergència, que s’està intervingut per terra, mar i aire, pensen que és pura retòrica, que fa teatre o que mira de justificar, amb una dramatúrgia apocalíptica, les garrotades que “mos fotran”, tal com canta el garrotín, en els propers pressupostos. El més greu, però, és l’actitud d’alguns partits de l’oposició, que, tot i tenir informació de primera mà de la magnitud de la tragèdia de les finances autonòmiques, només pensen a rendibilitzar electoralment el discurs antiretallades i una crítica contundent, sense matisos ni pal·liatius, al govern de CiU. Encara es presentessin com els salvadors de la pàtria, els podries dir, doncs, aquí ho teniu i traieu-nos del pou si tant en sabeu. Tanmateix, no és així, si no que l’estratègia és simplement demagògica. Exhibeixen el seu purisme ideològic com l’única natura política incontaminada i immaculada, disparen cínicament contra un govern que té una mínima capacitat de maniobra i s’atorguen la veu del descontentament, de la indignació i dels miserables.

Vet-ho aquí, ideologia i demagògia són dos conceptes que, precisament, els vàrem a prendre a valorar en el sentit contemporani que tenen gràcies al pensament del pare del marxisme. Quines paradoxes, mare de Déu de les Sogues! Només cal llegir la premsa seriosa estrangera, per exemple el Times del dissabte per saber que, quan el president Mas diu el que diu, és perquè en aquests moments, “Catalunya és una bomba de rellotgeria més perillosa que Xipre”. Quan Mas proposa que els partits de la cambra catalana que tenen entre els seus compromisos la consulta popular s’impliquin en el govern i assumeixin de compartir sang, suor i llàgrimes, si més no per la part de responsabilitat que varen tenir en la generació del dèficit astronòmic de la Generalitat, i observes quina és la seua resposta, les filigranes que han de fer per justificar les condicions o les seues negatives, no et deprimeixes i t’estires els cabells desesperat per la ceguesa històrica que demostra la nostra classe política, perquè ja tens una edat i encara creus en Darwin i, sobretot, en una certa maduresa de la societat, que avança, malgrat tot i a pesar, ben malauradament, del que puguin decidir els seus representants institucionals.

dimecres, 3 d’abril de 2013

TEMPS DE TREVA

La Setmana Santa i el mes d’agost solen ser temps de treva política. Enguany, de fet, només l’ha trencada la senyora Sánchez-Camacho insistint amb l’enfadós que l’escola a Catalunya ha de ser bilingüe, que s’ha d’enterrar la immersió, i per això ha presentat una proposició al Parlament. No fos cas que els seus votants, atès que fa dies que ha perdut protagonisme, no s’oblidessin de sentir-se ciutadans de segona. Els dies sants, segons la tradició, serveixen, si més no, per preparar-nos no precisament per al gaudi de la resurrecció, sinó per al pitjor. Sobretot, perquè res no ha quedat solucionat del que es tenia plantejat durant el primer trimestre. Entre altres, l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, a l’espera de saber el llindar del dèficit; com pagar aquest mes els 4.420 milions d’euros d’amortització del deute; quins seran els nous moviments tàctics d’ERC; quin és l’estat nerviós dels col·lectius més castigats per la crisi; o, sobretot, com es resoldria el possible dilema que ens pugui plantejar el govern de Rajoy: que se’ns digui d’acord a una mena de pacte fiscal que ens permeti l’oxigen necessari per arribar fins al final de la legislatura espanyola a canvi d’aigualir la deriva sobiranista.

Els qui no tenim altra informació que la que s’ou pel carrer i llegeixes i escoltes als mèdia, sabem que pot passar de tot en aquest postcalvari de setmana santa. Ens pot passar com a la italiana. Pot passar que col·lapsats i travats, se’ns dugui a una nova consulta, aquest cop, possiblement plebiscitària. Que, vistos des de tots els angles els números de la nostra economia i comprovada l’actitud inflexible del govern de Madrid i més coses, s’acordi un govern de concentració nacional amb CiU, ERC i PSC. Amb quin objectiu? El mateix que planteja una vaga general? Amb els seus resultats? O que, entre els nostres líders, es manifestin esquerdes ens els ànims personals, divisions més estentòries de parer, i els cansaments esdevinguin crònics els darrers mesos de l’any. Sí, pot passar de tot. I tenir previstos tots els escenaris és més difícil que resoldre l’equació més complexa del món. Mentrestant, la gent normal i corrent només que veiéssim entrar a la presó uns quants del xoriços famosos que són investigats, ja ens trauríem un pes de sobre i podríem anat passant fins que es produís el miracle del que hagi de ser.

dimecres, 27 de març de 2013

PALS A LES RODES

Contra els procés sobiranista hi van també aquells qui, dia sí dia també, posen en dubte el pacte de CiU amb ERC. El més lamentable del nostre poble, mira que ho han dit i ho han escrit repetidament els més il·lustres pensadors patris, és aquest caïnisme compulsiu amb què escrivim la nostra història moderna i contemporània. A través del mirall del Parlament, esdevenim un poble, excusin-me les excepcions, incapaç d’anar a la una per alguna cosa pública, comunitària, que pagui la pena. L’atomisme ideològic, la fragmentació partidista, és tan eixarreïdor, tan paralitzant, que priva que mai no pugem albirar futurs mínimament realitzables. Quan t’adones que els processos legislatius democràtics són tan lents i d’una eficàcia tan tardana, només ens falta aquesta malaltia de dur cadascun de nosaltres un rei sobirà. Quina desgràcia, caram, de ser tants caps tants barrets. Ja poden ser els anys i panys de pagar sense rebre a canvi només que almoines, ja pot ser el xantatge permanent, emmurriat o rioler, de l’Estat, ja siguin els incompliments persistents dels compromisos estatutaris, o l’estrangulament financer de la Generalitat, que no hi ha manera, no de tenir la sensació, sinó de poder constatar que som els catalans en bloc els qui defensem la nostra supervivència.

Solidaris, com els qui més. Som campions en les lluites per totes les causes mundials que clamen justícia. Ara i sempre a favor de la llengua, contra els desnonaments, per la convivència amb l’altre, per l’ajut al tercer i quart món. Però, així que hem de defensar políticament allò que ens caracteritza i que ens ha fet com som, ens rebel·lem en una mena d’anarquisme infantiloide d’un patetisme insuportable. Què caram ens passa? És que ja no podem parlar d’un nosaltres en referir-nos a la cosa pública, a la salut nacional? El paisatge, malauradament, és una plaga de jos que es miren de reüll i es maregen només que hagin de decidir plegats posar una coma en un article d’una llei o un sinònim en un manifest unitari. Em poden dir, i la manifestació de l’11 de setembre, què? No parlo del poble anònim, sinó d’alguns que professen la política i tenen el deure professional de fer-nos més lliures, més cultes, més sans i més contents. La sort que tenim és que el procés que es va iniciar l’11 de setembre passat no va començar des de dalt, sinó precisament des de la base.



dimecres, 20 de març de 2013

PROTAGONISTES

El temps que dedica la premsa i la televisió catalana a Pere Navarro es correspon als seus 20 diputats al Parlament de Catalunya? És que tal volta, la tercera força del Parlament s’ha constituït com a grup en cap de l’oposició? Què li ha passat al PP de Sánchez-Camacho, amb 19 diputats, que pràcticament ha desaparegut del dia a dia de les notícies, si no és pel serial de les escoltes i espionatge? És que, decididament, de la seua política ja se n’ocupen des de Madrid, les senyores de Cospedal i Soraya de Sanatamaría? Per què l’encant de la CUP rep un tracte tan mínim, tan nimi, tan discret? On és l’empenta i la ràbia de C’s que en veure’s encimbellats amb 9 representants ja es veien en cor de fer fora de la presidència el senyor Mas? L’oratòria convincent de Camats i Herrera es tradueix en alguna eficiència transformadora de la realitat? O, per contra, descol·locats per la força d’ERC que els cruspeix part del programa social, no saben o no tenen on ubicar-se? No és prou representativa la suma de 50 diputats de CiU més els 21 d’ERC –en un Parlament amb 135 escons- , és a dir, el 53,3% de l’hemicicle, no perquè sigui legítim el pacte de la seua governança, sinó perquè se’ns el presenti, manta vegades, com els corders degollats?

Com és possible que no hi hagi de fet cap mitjà de comunicació ni cap tertulià d’ofici del RAC, Catalunya Ràdio i similars, (on –per cert- sempre són els mateixos), que defensi, diguem-ho clar, el govern? És que darrerament aquests periodistes s’han convertit, per art de màgia i per una mala consciència en la veu crítica del poble? La veu d’un poble que interpreten que n’està fart de la política? Mai no hi havia hagut tant franctirador per centímetre quadrat en emissores, ràdios, en digital i paper imprès com en aquesta legislatura! La prepotència, la fatxenderia, la superioritat moral i intel·lectual amb què parlen alguns, és senzillament fastigosa. Quan sap tothom que la Generalitat està absolutament intervinguda, l’Estatut és un paper mullat i el marge d’acció és pitjor que el d’un pres de Guantànamo, com es pot anar pel món donant lliçons i fent rialletes, com els magnífics i il·lustríssims líders de l’oposició, talment fossin l’oracle de l’esperit sant? Sobre pontificar com es pot governar sense tenir-ne ni idea, deixin, com amonestava Plató, que en parlin els poetes, els lírics, si us plau!

dimecres, 13 de març de 2013

QUÈ CAL INFORMAR?

La sobreabundància de notícies com les del cas Bárcenas, de la trama Gürtel, dels embolics reials, de l’habilitat de Nóos per signar contractes milionaris amb ingènues administracions, de la morbositat capolada de les escoltes i espiades de Método 3 a la senyora Sánchez-Camacho, o de l’espectacle de la mort, urbi et orbe, de l’embalsamat Chávez, fan perdre de vista tant la realitat més crua del nostre dia a dia, com l’acció del govern i, sobretot, de la societat organitzada en la direcció de la construcció del futur de Catalunya. Posats a informar de tot, potser seria més convenient avisar-nos de les amenaces nuclears als EUA de Corea del Nord i les possibilitats reals que s’esdevingui alguna catàstrofe irreparable, que no pas dilatar eternament la imatge d’un munt d’imputats en els múltiples casos de corrupció anat i venint dels jutjats sense que no aparegui mai la que esprem amb candeletes la gran majoria: com passen per la porta de les presons més reputades del país i s’hi floreixen una llarga temporada. Com que la imatge dominant és que tot està més que trinxat, podrit i acabat, el deure dels mèdia també hauria de ser informar que hi ha molts catalans que estan disposats a mossegar el morro i les orelles del llop.

Sí, encara existeix un gran entusiasme per una Catalunya independent. Una fe de ferro en el fet que, peti qui peti, es farà la consulta sobiranista. Que hi ha un munt de gent que prepara el futur amb consciència i té a punt un munt de respostes per si demà calia començar de bell nou. Els qui teniu dubtes sobre si badem, ens estem apagant o, per contra, estem més desperts que mai, consulteu la pàgina web www.elclauer.cat i us adonareu que, primer, la unió fa la força. La unió de la societat civil és indispensable en qualsevol procés revolucionari, transformador, projector d’esperança. Segon, que hi ha imaginació, intel·ligència, i també realisme, pragmatisme i resolució. I tercer, que no ens podem entretenir massa en allò que mareja la perdiu constantment. O, si més no, sobretot i amb virulència des que hem iniciat el camí de no retorn. No tot és caos, misèria i perdició i gent abatuda i enfonsada. Possiblement no hi havia hagut en la nostra història recent tanta xarxa social solidària i disposada a construir el nou món. La irritació de la classe mitjana només pot tornar-se en acció per un gran canvi.

dimecres, 6 de març de 2013

NEGAR-HO TOT

Passem una mala època, certament. No pas només econòmicament, sinó en tots els ordres. Ja no hem estat mai un Estat que haguem lluït en intel·ligència i que haguem estat entre els primers en exemplaritat democràtica o respecte a les minories, o que se’ns reconegui una potència ètica. Les proves, les demostracions que vivim un desgavell generalitzat se succeeixen sense parar. S’ha arribar a dir, per persona que se suposa formada, que la pàtria és anterior a la democràcia, i per tant seria justificat en cas de ruptura catalana d’aquesta pàtria de passar-nos per les armes. És a dir, no estaria justificat per un article determinat de la santa Constitució, no, sinó per una suprema entelèquia sentimental. I te les van fotent als nassos, sense ni entrar a discutir què vol dir contracte social, legitimitat, drets individuals, o simplement, com és que hi ha tantes pàtries com individus sota la capa del sol. Doncs bé, ara resulta que ens hem convertit, gràcies a dos professors universitaris, dos matemàtics, un de la Universitat del País Basc i un altre de la Universitat de Múrcia, en els campions del neogeocentrisme: ni la terra és un planeta, ni orbita al voltant del Sol ni fa cap mena de rotació sobre si mateixa. Som el baricentre de l’Univers! No els han expedientat i tothom tan content

Qui va elaborar aquell informe en què es deia que les famílies de Mas i de Pujol s’havien fet un tip d’evadir euros a Suïssa? Els periodistes del diari El Mundo que va publicar la notícia en plena campanya electoral catalana, evidentment per influir-hi i distòrcer-la, han dit davant jutge que els papers van sortir de la policia. La policia ho nega rotundament. Els responsables polítics de la policia ho neguen més encara. En sabrem alguna cosa, algun dia? I així, una rere l’altra. Vas malbaratant tots els valors amb què ens hem sustentat, els vas minant, els arruïnes del tot i només et queda la bretolada. Ni indicis, ni senyals, ni evidències. La consigna és negar-ho tot. Millor dir, l’esport és negar-ho fins a tres-centes vegades absolutament tot. El cas Bárcenas s’ha convertit en el paradigma dels temps, com en altres ho fou el de Judes Iscariot. En aquest context, com demostres que abans ets català que espanyol, si resulta que només hi ha una pàtria primigènia, si la matemàtica ha demostrat que la geoespanyolitat és el centre de l’Univers?

dimecres, 27 de febrer de 2013

CONTAMINACIÓ AMBIENTAL

La pestilència política acaba enrarint l’atmosfera social de tal manera que la majoria d’objectius de governació acaben diluïts o difuminats en el no-res. No només repercuteix, evidentment, en el desgast de l’estratègia sobiranista, sinó també en el mateix cor de les ideologies polítiques, de la configuració tradicional dels partits. El caos, el desconcert, el fangar, que s’ha instal·lat en la base de l’estructura dels partits polítics, la desorientació en què viuen els principals sindicats de classe, la llunyania del gran empresariat dels interessos de la classe treballadora i la sensació d’impotència amb què treballa la justícia per posar ordre a tot plegat, estan anul·lant qualsevol horitzó programàtic de govern. I ja no es tracta tant de discernir que el que passa no és altre que la fi rocambolesca com tots els finals, d’una època, sinó d’escatir qui hi ha darrere d’aquest joc de despropòsits. Qui regula, segons les circumstàncies, el ritme de les notícies de corrupció, d’espionatges, d’impostures o de traïcions? Qui té els fils que mouen aquest entramat de podridura? O qui és que s’inventa, si fos el cas, tot el merder generalitzat? Qui són els autors d’aquesta novel·la negra?

¿Pot ser que sigui tan casual que, periòdicament, es vagin destapant misèries dels uns i dels altres? Tan capriciós és l’atzar? On s’amaga aquest Deus ex machina? De moment, qui planifica la contaminació, la gasificació mostassa de la ciutadania no ha aconseguit, segons el Centre d’Estudis d’Opinió, de desmoralitzat el vot potencialment independentista! Per tant, hi ha dades que permeten pensar que estem bastant preparats per a la tempesta perfecta. El que em té inquiet és imaginar com arribarà, com es manifestarà, quina estratègia té pensada, aquesta mà negra de la desestabilització, un cop estigui tothom més o menys untat amb el quitrà de la corrupció? Si no fos que..., un cop d’Estat armat? Un atemptat mortal a un altíssim dirigent? Perquè, cada dia que passa i es perd temps en els tripijocs dels pocavergonyes, si no ens sobreposem, si no activem les potències ètiques més interioritzades, és molt factible que acabem totalment idiotitzats, que perdem l’oremus, que ens sobrevinguin paranoies terribles i vegem en cadascun dels nostres congèneres un potencial enemic, un miserable estafador, un espia del CNI, un assassí a sou.

dimecres, 20 de febrer de 2013

DESESPER

La gent se suïcida perquè no pot pagar la hipoteca, el lloguer, el viure diari. L’altre dia va ser admesa a tràmit la ILP perquè es resolgui legalment la dació en pagament i desapareguin altres injustícies i aberracions relacionades amb el dret a la vivenda. No són suïcidis testimonials, no, és un seguit de gent que es llevat la vida perquè està desesperada. I això ocorre en el millor món possible, amb una Constitució de les més sagrades de la galàxia i amb uns governants que tenen una ànima cristiana de les més excelses. Jo, si tingués responsabilitats parlamentàries, ara mateix, tindria por. Por de ser linxat, apedregat, tirotejat, esquarterat, per la munió de gent desesperada que pensa que abans que llevar-se la vida, se n’ha de carregar uns quants. Que creu fermament que la venjança és el seu únic remei moral. I, si fos un parlamentari creient, terror, d’acabar, a més a més, els meus dies en un infern absolut. El que és inconcebible o impensable és que en un sistema formalment democràtic, amb tot de mecanismes de control i alarmes, d’indicadors de tota índole, no s’hagi arribar a preveure què podia passar quan aquest model tan perfeccionat, entrés en estat de xoc. Ja sé que els apocalíptics i els cínics tenen la resposta: els danys col·laterals!

La gent se suïcida, doncs, no en la més pura i simple intimitat, sinó pornogràficament. Als morros de la maquinària d’un sistema que és controlat formalment per l’Estat i les seues institucions. L’Estat democràtic que per definició hauria de ser la norma, la regla moral! Se suïcida sense cap mena de ritual ni metàfora, justament perquè a qui legisla, a qui aplica la llei, a qui vigila que es compleixi, la seua mort els peti a la cara, els esquitxi la roba i els faci culpables de per vida i de per mort. Però, el més sorprenent encara és que cap ni un dels qui formen l’hemicicle mostri la més mínima compunció, el més mínim senyal de contrició. De tant sorprenent, no et pots creure que la situació hagi arribat a tals nivells d’aberració. Gairebé tan impúdic com l’acte de proclamar la guerra. Un polític, una vegada, responent a les preguntes d’un periodista deia que no es pot tenir ni la pell dura ni vessar llàgrimes de cocodril. I em pregunto: no podria ser que alguna vegada veiéssim algun legislador que mostra una pell sensible i alhora com li cauen algunes llàgrimes públiques?

dimecres, 13 de febrer de 2013

TOT S’HA DE DEMOSTRAR

Tothom ha traspassat els seus límits I, diguem-ho clar, la premsa, la que s’ha considerat més seriosa i independent, també. És clar, tirar la primera pedra, si es tingués en compte tot l’argumentari ètic canònic, sempre havia estat un exercici impossible, però ara és el més normal del món. Perquè tant hi fa que un dia et lapidin a tu com que tu, si no has mort en la pedregada, t’hi tornis qualsevol altre dia. Llei del Talió: ull per ull, dent per dent! Jo robo, jo prevarico, jo faig abús de poder, jo m’enriqueixo il·lícitament, jo sóc un corrupte, un malversador, un comissionista del 3 %, jo un falsari, però tu i tots vosaltres, més que jo. I així tot queda aclarit i enllestit. En tot cas, si hi ha manera que la justícia pugui esbrinar algun dia alguna cosa, ja decidirà si tot era veritat o tot mentida o un muntatge colossal. La realitat és que tota acusació s’ha de demostrar fefaentment, empíricament, amb els arguments implacables de la llei. No en queda cap dubte, com tampoc que hi ha sentències que es poden recórrer, que tenen un llarguíssim recorregut i que un bon advocat, un bon gabinet d’advocats, et poden salvar mitja vida. L’altra, si resulta que t’exoneren o et declaren innocent , ja te l’han arruïnat els judicis paral·lels, els dits que t’han assenyalat com un més de la caterva de mafiosos, que t’han estigmatitzat.

S’ha perdut la confiança, i això és un mal que costa molt de guarir. Hi ha qui hi veu, per contra, l’inici de la regeneració democràtica. Per pura necessitat peremptòria. I diuen que es notarà en primera instància en la disgregació, centrifugació dels principals partits, els que tenen més casos d’imputats per corrupció en les seues files, militàncies i càrrecs electes. La classe política és incapaç, per definició, d’autoregenerar-se. Els sistemes de control no tenen potestats sancionadores i les comissions de control parlamentari no tenen res a veure amb les nord-americanes. I com que els codis ètics i deontològics i les lleis de transparència i de finançament de partits i les lleis electorals o bé estan a mig fer o encara no s’han replantejat o, simplement, són paper mullat, tot està per fer. I aquesta és l’autèntica esperança: que el futur és prometedor. Que hi ha molt futur per desembolicar i organitzar. I això només ho poden fer els joves, les noves lleves. Tabula rasa, senyores i senyors!

dimecres, 6 de febrer de 2013

GENEALOGIA D’UNA ALTRA MORAL

Amb tant de lladre, de poca-vergonya i de perdonavides, amb tanta femta en la política, sempre presumpta i amb la sensació que aquesta gentussa mai no seran acabats de condemnar, que no els veuràs mai a la presó, que ningú no ens parli més, si us plau, de dignitat, de justícia, de solidaritat i de voluntat de servei. Ja ho ha dit algú que en sap més que no pas jo: si cau el PP, arrossegarà PSOE i tots els altres, els més grans i els més petits. Potser fins i tot els que diuen que tenen les mans netes com ERC, IC-verds, IU, C’s, la Rosa Díez i la mateixa CUP. Perquè el problema no és de quantitat de lladronici i de corrupció, el drama és la creença generalitzada que fotre la mà al calaix, fer alguna trampa, parar la mà, rebre comissions, saltar-se la norma, és la cosa més normal del món. Com és el més normal del món i fins avui el més legal del món, desnonar, tenir sis o set milions d’aturats, entre els quals algun milió de ni-nis, o no albirar cap mena de futur per als qui s’han de jubilar. És clar que tot això ja ha estat dir, analitzat i demostrat a bastament al llarg de la història de la Humanitat, tant si aquesta està constituïda democràticament com d’alguna altra manera. Tant si hem estat educats en la bondat com si ho estat en la maldat, com si no hem estat educats de cap manera.

Nietzsche, a la Genealogia de la Moral, explica perfectament com naix això de la moral i com, fet i debatut, tot plegat s’acaba simplificant en: la moral del senyor i la moral de l’esclau. Només que ara mateix ja no hi pinta res la religió o la consciència o la humanitat com a concepte superior en l’escala de les espècies. Ara mateix ja no importa la democràcia com a sistema de llibertats regulades pel dret, per valors suprems, per codis socials ancestrals o litúrgies d’iniciació i de fidelització a principis inviolables. Que va! Ara mateix tot l’engranatge de la moral i de l’ètica és pura formalitat, pura verbositat, pura buidor, pur conjunt zero. Davant el panorama, què ens queda, doncs? La revolta en defensa pròpia? El campi qui pugui? L’anarquisme? Entrar en una secta? O provocar, a la manera de Gandhi, una mena d’engendrament de l’home nou, d’una nova societat, del nou Estat, pel qual tanta gent sospira? Va, baieta, raspall de pues, granera, salfumant i amoníac, calç viva, i a netejar sense parar fins a fer net del tot!

dimecres, 30 de gener de 2013

S’HA ACABAT LA COMÈDIA?

Per fi sabem de quin peu calcen les direccions dels de tots els partits que són representats al Parlament. Bé, amb l’excepció de la CUP que vol i dol i té un horitzó, una missió i una visió que encara no ha tingut temps d’ajustar a la racionalitat parlamentària. Ara tenim una idea més afinada que mai de qui és qui entre cadascun dels parlamentaris, més enllà de la direcció i de l’estratègia oficial dels partits polítics. I hem vist i veurem repetidament, fins que s’arribi al final del camí emprès, quin concepte tenen dels catalans, de Catalunya, del Parlament i de la democràcia, els partits diguem-ne per resumir, tal com es feia al País Basc, del “bloc constitucionalista”. El més dolorós d’aquest streptease, no només per a molts afiliats i simpatitzants del PSC, sinó precisament per a la ciutadania amb un mínim de memòria dels objectius fundacionals d’aquest partit, és que hagi decidit de renunciar al que havia estat i s’hagi convertit, públicament i en sessió històrica, en la filial més ortodoxa del PSOE. Per fi, la seua direcció ha proclamat urbi et orbe que Catalunya no és ni nació ni subjecte polític ni sobirà ni res que s’hi assembli. Inaudit!

Doncs sí, s’ha acabat la retòrica estatutària, constitucional, federalista o confederalista i, per fi, es parla clar, simple, planer i entenedor per a tothom. Per fi sabem, també, que per a uns la democràcia rau en el poble i per a d’altres en la Constitució, votada per cert per molts pocs dels qui poden votar ara mateix. Per a uns, Catalunya és una nació cultural i social que té tot el dret a decidir el seu futur políticoadministratiu, mentre que per a d’altres, l’altre dia eren 41 diputats de 135!, és, fet i fet, una província més d’Espanya, a la qual, ara més que mai, s’ha de castigar de valent per haver ofès Espanya. Però sí, al mateix temps s’han obert del tot els melons de les desavinences internes entre coalicions, de les diferències d’interessos entre els partits sobiranistes, i de les oportunitats d’ampliar els llindar de vots del PP i C’s. I això, només amb una declaració com aquell que diu d’intencions. Què passarà quan s’arribi al dia “d”, esgotades totes les possibilitats de diàleg, jurídiques i ètiques, si els 85 diputats continuen dient sí i els 41, no? O ja no seran aquests els números? És cert que a Madrid estan convençuts que encara som un orgue de gats?

dimecres, 23 de gener de 2013

ELS CATALANS, TAMBÉ

Allà dies poc ens va faltar que no ens moríssim tots en l’odissea del nou estatut. I ara, amb la declaració de sobirania, hi ha anat de poc. No ho sé, qualsevol pas important que ha de fer el nostre país no solament costa Déu i ajuda, sinó que sembla com si tothom fes el possible per convertir-ho en una empresa impossible. De vegades, en canvi, fem segons què amb una lleugeresa esfereïdora, com per exemple, sumar els diputats de CiU, els d’ERC, els d’IV i els de la CUP, al Parlament com si tots fossin vots independentistes. No és solament que Catalunya sigui una nació amb pluralitat de pensaments, d’idees, d’ideologies i de filosofies de vida, de cultures i, si es vol, d’ètnies, que això ja ho sap un nen només néixer, sinó que tot porta a l’evidència, (anys i anys d’empirisme no deixen marge d’error), que els catalans tots portem un rei al cos i som tan incapaços, en conseqüència, de comportar-nos com a poble com de poder signar un acord que duri més d’un segon d’haver-lo signat. Som tan primmirats, tan recelosos, tan adversaris per no res que o bé sospirem perquè no ens governi ningú, o bé perquè, en tot cas, qui ho faci que ens tragui totes les castanyes del foc, si potser fins i tot la pols que s’acumula davant de la porta de casa nostra.

És clar que l’ individualisme reconcentrat que ens defineix ens fa ser també genis i els primers en moltes arts, ciències i fantasies. Que la competència és un bon argument, segons alguns paradigmes, per reeixir o per aconseguir l’excel·lència. Tot el que vostès vulguin. Però, el sentit de país és una qüestió que fa segles que hem deixat de tenir i que, ara per ara, dubto que recuperem algun dia. Si no, com s’explica que hi hagi col·lectius de ciutadans, partits polítics a l’oposició, sindicalistes, mitjans de comunicació, que encara ara no sàpiguen que Catalunya està no asfixiada econòmicament, sinó que és simplement un miratge d’autonomia per mor dels botxins que a les urnes sempre aconsegueixen la majoria a les corts espanyoles. ¿Com és que un coneixement tan elemental, com que l’estat del benestar especialment el català, està tocat de mort, no el demostren un munt de gent tan important com els qui criden contra les retallades? Fa feredat aquesta mena d’ignorància esportiva! Aquesta espècie d’instal·lació en la frivolitat de dir: oi que m’arreglaràs el meu, conseller/a?